A la tarda, dins el cobert, començava la segona sessió d'entrenament. Ara estava preparat. Li vaig posar nom, a aquell soldat. Li diria Buqu, que en la llengua del llibre vol dir "Cul gros". Vaig menester cert temps per dominar a en Buqu, tres mesos d'estocades, ni més ni menys.
 
En aquests tres mesos van passar coses, al poble. I a dins meu també. Cada cop que en Gamir em deia si el volia ajudar a portar mercaderies al poble del costat, li deia que sí. Vaig anar veient la noia. Sempre de lluny. Em vaig assabentar que es deia Esiqi, filla d'Egreris.
 
No podia negar que m'agradava, i que despertava coses en mi quan la veia. Era com si la primavera l'acompanyés mentre caminava. També, al cobert, vaig avançar molt amb en "Cul gros". Ja dominava molt millor l'espasa. Em fixava en la seva destresa i l'imitava.
 
Vaig fer més espai al cobert per poder entrenar millor. Seguia llegint el llibre, tot i que no avançava gaire. Crec que el llibre s'havia de llegir d'una altra manera. En Jan ja s'encarregava gairebé sol, de cuidar el tros. I la mare procurava estar per les més grans del poble.
 
Al cap d'aquests tres mesos ja dominava en "Cul Gros". Era jo qui el matava a ell. Ell, ni em tocava. Ja m'avorria i tot. Potser era el moment de provar amb la segona daga. Dit i fet. La segona daga va generar un efecte semblant dins l'esfera. Ja esperava el meu nou oponent.
 
I no va passar res. L'esfera, en el seu gir arrossegava la daga al centre, però no passava res. Quan vaig sentir "Harumu Nukit!" I vaig rebre un cop a la cara que em va tombar a terra. Em va sortir sang del nas. No veia ningú. No hi havia ningú, allà. Què coi passava?
 
Em vaig incorporar com vaig poder i, de nou un crit i un cop a la cama dreta. De nou era a terra. Com podria lluitar, si no veia ningú? Allà a terra, vaig recordar en Tibiq. Em va ensenyar que podia comptar els ocells hi havia a prop sense veure'n ni un de sol.
 
Sols calia tancar els ulls i escoltar, escoltar molt bé. Vaig aprendre a identificar els ocells i a comptar individus. Ara faria el mateix. Els ulls no em servien de res si no podia veure el meu oponent. Així que, abans de posar-me dempeus, vaig tancar els ulls, i vaig escoltar.
 
Vaig notar un moviment imperceptible a la meva dreta i allí vaig dirigir un cop d'espasa. Però res, em va fer caure de nou. Ho tornaria a intentar. "Harumu Nukit", vaig dir, tancant de nou els ulls. Ara el sentia a la meva esquerra, i vaig escombrar aquell flanc amb l'espasa.
 
Així vaig conèixer el meu segon "instructor" fantasma. El vaig encertar de ple. No s'esperava que fes servir el que en Tibiq ja m'havia ensenyat. Ara era allà terra "malferit". Semblava un guerrer estranger. Li diria Makunu, o "Cridaner". "Harumu Nukit", vaig dir. Tornem-hi.
 
Un matí dels que ajudava a en Gamir vaig entendre per què sempre anava acompanyat al poble del costat. Mai no passa res, fins que passa. I aquell dia, va ser així. Anàvem de tornada en el carro, xerrant tranquil·lament. Ja érem a mig camí, en camp obert, quan van aparèixer.
 
Quatre galifardeus plantats enmig del camí van aturar-nos i li van demanar a en Gamir i a mi que baixéssim del carro. Era clar el que passava. Pensarien que anàvem carregats de diners o alguna cosa així. En Gamir era intel·ligent, però espantadís. Va intentar raonar amb ells.
 
Evidentment, no li van fer cas i van insistir que baixéssim, o ens baixarien ells. Ens van ensenyar uns ganivets. Jo em mirava en Gamir i li vaig veure intenció de fer el que deien i baixar del carro. Això em va enfurismar. Qui eren aquells desgraciats per venir ara a robar-nos?
 
No sé què em va entrar. Li vaig dir a en Gamir que no es mogués, vaig agafar la primera andròmina que tenia a l'abast i vaig baixar tranquil·lament del carro. Em vaig apropar al que ens parlava mostrant-li el que duia a la mà, com si li oferís. Li vaig dir: 

- "Mira, això és per tu".

I abans que la mirés dos cops, li vaig fotre una estomacada a la cara amb l'andròmina, que va caure a terra estabornit. Els altres no sabien què fer. Impassible, vaig ajupir-me per agafar el ganivet d'aquell home, i un es va llançar contra mi. El vaig escoltar abans de veure'l.
 
El vaig esquivar, i el vaig fer caure a terra. Li vaig posar un peu al coll mentre li agafava la mà on tenia el ganivet, i li vaig prendre. Amb tota tranquil·litat els vaig dir als altres:

- "Ja en tinc dos, de ganivets. Em doneu els que queden, o us els vinc a buscar jo?".

Els van deixar anar i van sortir corrents. Vaig deixar anar el que tenia agafat i també va marxar esperitat. Em vaig acostar al que estava mig estabornit. Agafat pels cabells, el vaig arrossegar fora del camí. Hauríeu d'haver vist la cara d'en Gamir. Li vaig demanar aigua.
 
Em vaig acostar de nou al lladregot i el vaig ruixar una mica per despertar-lo. Quan va obrir els ulls, vaig clavar els meus en els seus i li vaig dir ben clar que si els tornava a veure per la contrada jo mateix, a la vora del camí, penjaria els seus caps en quatre estaques.
 
En Gamir em va somriure quan vaig tornar a pujar al carro, i em diu:

- "En Tibiq et va ensenyar més que a fer anar l'arada, eh?".

Vaig riure i en Gamir va esperonar l'ase per seguir camí. 

- "Li hauràs de pagar al meu pare l'andròmina que has fet malbé"

- "Calla." Vam riure.

Els dies següents, la història del "robatori" es va escampar per tot el poble. En Gamir tenia aquest punt de safareig. I també exagerava una mica. A tothom li feia gràcia menys a la mare i al Jan. Cadascun per diferents raons. A la mare no li agradava veure'm en batusses.
 
I pel Jan... el que passa entre germans. No entenia d'on treia aquelles "habilitats". Jo seguia el meu entrenament amb en "Cridaner". Reconec que el primer dia vaig tenir sort, perquè els següents em va copejar de valent. Però a poc a poc li anava agafant la mida.
 
Un vespre, en tornar a casa, la mare em va dir que havia vingut en Joshe. Volia parlar amb mi l'endemà, a la casa a l'entrada del poble. No m'agradava aquell lloc. Tinc el record del cos mort d'en Tibiq, allí, i del nostre primer dia al poble, tots angoixats.
 
Però hi vaig anar. Confiava en ell. No crec que em cités per pagar-li la mena de planxó que vaig fer malbé amb la cara del gamarús aquell. Estava encuriosit. M'esperava a la porta. Vaig entrar amb ell i a dins hi era també en Modiq. Què passava? Havia fet alguna cosa malament?