Fins que, una tarda, abans de posar en marxa l'esfera, vaig llegir una mica del llibre. El llibre estava dividit en seccions, i una parlava del cos humà. Un capítol parlava de com s'estructurava la percepció, i de com els nostres sentits eren limitats a l'espai que coneixíem. 

Parlava d'una tècnica per la qual es poden "sumar" els sentits i generar com uns camps de percepció. Tot això em sonava absolutament estrany però, com si es tractés d'una llengua coneguda, aquell coneixement m'anava impregnant la consciència. Ho intentaria aquella mateixa tarda. 

Vaig posar en marxa el "Harumu Nukit" amb les dues dagues, i mentre apareixien els meus dos amics fantasmes vaig mussitar: "Esclepta" Era el nom d'aquesta tècnica. Al moment, "Cridaner" va desaparèixer, i "Cul gros" va carregar. El meu cervell anava a mil processant l'Esclepta. 

Els podia veure als dos perfectament, com m'havia passat aquell dia al tros amb en Jan. Tot s'esdevenia a una velocitat tan lenta que podia moure'm amb clarividència i calcular els meus cops amb una precisió absoluta. El dia que en Tibiq em va salvar del llop, va fer Esclepta. 

Amb dos gestos mesurats vaig derrotar els meus mestres, i les dagues van caure de l'esfera mentre s'aturava i recuperava l'estat sòlid en repòs. Admetria ara la tercera daga? Demà ho sabria. Per avui, ja n'hi havia prou. L'Esclepta no era cosa que es dominés en un dia. 

Em meravellava aquell llibre. Tan sols n'havia esgarrapat la superfície i ja m'havia canviat la vida. Què m'esperava? Era com si de cop m'entressin totes les presses del món per devorar-lo. Però en Tibiq em va ensenyar a ser pacient. Sembrar, regar i recollir. Cap altre secret. 

L’endemà, en Gamir em va venir a veure al tros. Em va comentar que havia escoltat notícies que probablement tornaria al poble un vell conegut, i que estaven molt contents perquè era algú que s'havia encarregat del poble temps abans que en Joshe. Vindria amb els seus fills. 

Vaig pensar en veu alta: 

- "Si vosaltres esteu contents, jo també ho estic!" I vaig afegir:

- "Si al final torna, ja m'explicaràs la seva història un dia que anem amb el carro."

No volia perdre aquest bon costum d'anar al poble del costat. Ja us imagineu per què. En Gamir tampoc el volia perdre. Ara se sentia més segur amb mi al costat. Aquella notícia tan important per a en Gamir, no ho era tant per a mi. Jo sols tenia al cap la prova que em venia a sobre en dues setmanes. No aconseguiria dominar l'Esclepta, però havia de treballar-la. 

A la tarda, vaig provar la tercera daga. Aquest cop, el Harumu Nukit va funcionar. Quina mena d'instructor sorgiria? No va passar ni un segon que el vaig tenir davant. Un animal que feia dos com jo, d'alt i d'espatlla. De què em serviria l'Esclepta enfront d'una paret com aquella? 

Anava desarmat. Per tant, vaig entendre que jo també havia de lluitar desarmat, i vaig deixar l'espasa. Aquell monstre de pectorals enormes, sols vestit de cintura per avall, avançava cap a mi demostrant la seva superioritat. Jo era un insecte que havia d'esclafar, i prou. 

El primer que em va ensenyar aquell mestre, a qui vaig anomenar en "Petit", és a "morir" de mil maneres diferents. Totes doloroses i poc dignes. Sincerament, no sabia per on agafar-me'l. Era inatacable. Vaig meditar molt en els fonaments de l'Esclepta. Com em podria ajudar, aquí? 

L'Esclepta et fa "sumar" els sentits. Escoltar amb els ulls, tastar amb els dits, olorar amb l'oïda, tocar amb l'olfacte, veure amb el gust, i totes les combinacions possibles. Com podia lluitar amb això contra en "Petit"? Quedava poc més d'una setmana. Massa poc temps, em temia. 

No tinc gaires dons innats, però ja us vaig dir que m'hi fixo molt, quan haig d'aprendre. És llegat del meu pare, que no era d'explicar massa. Ell feia i em deia: "Fixa-t’hi." I em vaig fixar en aquest múscul amb potes que era en "Petit". Amb els soldats no seria com aquí. 

Amb ells sols tindria una oportunitat. Vaig tornar a dir "Harumu Nukit", i amb l'Esclepta vaig analitzar quin era el punt feble d'aquell monstre. Venia molt lentament cap a mi i el seu cos avançava amb una solidesa que em distreia, com podria abatre'l, quin era el cop oportú? 

Llavors vaig adonar-me que, en absència d'un punt feble, sols em quedava convertir la seva major virtut, la força, en un defecte. Però, com? Havia de contraposar al seu poder l'arma més potent que existeix, i que tindria a l'abast en qualsevol lluita. També a cos nu. La ment. 

Em va voler agafar de l'espatlla, però em vaig regirar per aprofitar la seva embranzida i la inèrcia del seu braç, per fer-lo ensopegar i caure a terra. Un cop estès, amb la cara amunt, vaig trepitjar-li el crani, però aquella bèstia es va rearmar. Se'l veia enfadat, al meu "Petit". 

Allà, cara a cara, amb l'Esclepta vaig olorar-li la por. Sí, la por s'olora. La seva ràbia era por disfressada, això m'ensenyava aquell dia el "Harumu Nukit". Vaig aprofitar l'escletxa de terror del monstre, per fer-me més gran i poderós. La meva mirada ja era mitja victòria. 

Vaig atacar jo, i quan ell va carregar contra mi, em vaig fer una bola i d'un giravolt vaig rodolar entre les seves cames, ell poc s'ho esperava, i provant d'esquivar-me va fer el salt just per agafar-lo dels peus i fer-lo caure de nou. Aquest cop no vaig deixar que s'aixequés. 

Per a mi, tot passava amb tal pausa que vaig tenir temps de posar-li la mà a la cara i buidar-li els dos ulls amb els dits mentre cridava "Harumu Nukit!". Estava suat i amb la mà plena de sang del meu mestre fantasma. Aquell va ser el primer dia que vaig vèncer en "Petit".