Aquells dies me'ls vaig prendre de descans del cobert. N'havia fet un gra massa preparant-me per la visita de l'exactor. Havia deixat altres coses de banda. La mare gairebé no em parlava, i en Jan la imitava. Jo feia el tros i també el d'en Tibiq, que ara em pertanyia. 

Tan bon punt van arribar, en Joshe i els altres volien parlar amb mi. Ho vam fer a la casa de l'entrada del poble. Hi eren tots, inclòs el Gemle. En Joshe va prendre la paraula, molt seriós: 

- "Primer de tot, enhorabona, ets protector del poble. El senyor t'ha nomenat. És ferm. Per altra banda, té el disgust per la pèrdua de sis soldats. Tampoc eren els seus millors, però sis són molts."

- "M'anaven a matar." Vaig replicar.

- "Calla! Ara vull que escoltis." Mai havia vist en Joshe així. Va continuar:

- "Crec que ens deus una explicació del que va passar. Recordo quan vau arribar. Us vam acceptar aquí sense fer preguntes. Sou uns més del poble. Mai hauríem pensat que aquell noiet que va arribar seria un ass... un guerrer."

- "No sóc cap guerrer!" Vaig saltar.

- "Vas matar sis soldats d'una tacada, Ofiq", va recordar en Modiq.

En Joshe va prosseguir: 

- "Volíem parlar amb tu d'ençà d'allò dels lladres. I vam confiar en tu per optar a ser protector. Ara ja ho ets. No de la millor manera, però ho ets. Per tant, des d'ara ets un de nosaltres. Estaràs en les nostres trobades i ens ajudaràs."

- "Ja us ajudo." 

- "Ens ajudaràs a governar el poble." Va reblar en Modiq.

Allò no ho esperava. Jo era molt més jove que els altres, fins i tot que en Gemle. Vaig pensar en el llibre, en el que em va dir en Tibiq. Aquell llibre em canviava, em donava forma, i allò em refeia la vida. M'agradava.

Es veu que era part de la dignitat de protector. No gosava dir-li a la mare. Estava en un moment que tot s'ho prenia com a males notícies. L’endemà, anant cap al tros, li ho vaig explicar a en Jan. I ell, a la seva manera, se'n va alegrar. Jo no veia l'hora de tornar al cobert. 

Aquell tarda, vaig tornar on feia dies que no entrava. Les aranyes havien fet feina i tot tenia un aspecte més deixat. Ja netejaria després. Ara calia tornar les dagues al seu lloc. N'havia usat tres, en el "Harumu Nukit". Alguna cosa em deia que els mestres havien de descansar. 

Vaig tornar a desplegar el llibre sobre la bancada. Volia llegir més sobre l'Esclepta. De sobte, el llibre va reviure i va començar a girar planes ell sol. Quan feia això, jo sentia una mescla de temor, respecte i curiositat que se'm feia addictiva. On s'aturaria? Què em diria? 

Es va aturar en una pàgina on es parlava del "Mesh Mussur". Traduït, seria "Servidor del Rei". Però de seguida vaig veure que no parlava del que em pensava. No era un manual per a servir millor al senyor d'aquelles terres, ni al mateix Rei. Era molt diferent. Molt més profund. 

Aquell rei era el meu ésser interior. La meva essència. El llibre m'explicava l'existència de dos ens interiors: el Gah i el Dah. Segons el llibre, el primer és la nostra essència. El nostre Jo més pur, engendrat per la divinitat. El Dah és la força, l'esperit amb què l'impulsem. 

Per entendre-ho, jo era Ofiq i sempre ho seria. Però podia moure aquest jo amb el meu esperit o amb el de qualsevol altre que jo volgués, com el d'en Tibiq, per exemple. Podia ser un fet voluntari, o ser manipulat per altres per moure'm segons el seu esperit. Quin descobriment!

Per això, els reis antics deien que la seva essència era posseïda per l'esperit dels déus, i fins i tot es canviaven el nom en funció de la divinitat que els movia. Ara bé, no podies connectar amb qualsevol esperit. Havies de posseir el "Kadj", la clau adient per a cadascun. 

Aquest Kadj sols podia ser donat per l'altra persona. Sovint, era un acte deliberat, sobretot en persones de condició espiritual més elevada. Però el llibre també explicava que la majoria de la gent ho feia tot sovint. Sense adonar-se'n, et regalaven la clau del seu Dah. 

Aquests eren els més manipulables. Aquests coneixements, en males mans, havien forjat imperis. Ara el llibre m'ho estava ensenyant per alguna cosa. Si ho feia, és perquè ho necessitaria. Em vaig jurar a mi mateix que mai no faria servir aquell coneixement per manipular ningú. 

Vaig estar tot el vespre meditant en aquelles paraules i el seu significat. Segur que jo, sense adonar-me'n, li havia donat la clau, o Kadj, del meu Dah a en Tibiq. Ell era l'esperit que movia la meva essència. O potser era algú altre? 

El rei a qui havia de servir amb lleialtat era el meu jo. El meu Gah, o essència. No la podia trair. L'havia de conèixer bé i obeir-la en tot. Era una part important de l'entrenament. I de la vida. Vaig quedar-me adormit vora el foc. Durant aquella nit, es va girar vent del nord. 

Apreciava les converses amb en Gamir, damunt del carro, cap al poble veí. Jo encara l'havia de pair el tema dels soldats. Havia mort sis homes. No em feia gràcia. Per això, aquell dia en Gamir em va parlar d'una altra cosa, d'aquella família que es veu que tornava al poble. 

Aquella família era estimada al poble, tot i que en Gamir em deia que, fins on ell sabia, l'estada a l'altre poble on havien marxat els havia canviat d'alguna manera. Els dos fills van deixar el poble molt jovenets i ara ja eren uns nois casats, una mica més joves que jo. 

El membre més delicat d'aquesta família era la mare, però tampoc va voler dir-me per què. En Gamir era un home discret, sempre fins on ell volia. De les dones dels fills no en sabia res, en Gamir. Ja ens ho trobaríem quan toqués. De fet, abans d'una lluna els tindríem al poble. 

En arribar al poble, de nou la gent va venir a xafardejar què portàvem o, més aviat, a veure si era veritat allò dels soldats. Parlaven amb en Gamir i jo remenava el carregament. Fins que vaig girar, i allí era l'Egreris, amb l'Esiqi. Es va dirigir a mi. Sense embuts, em va dir: 

- "És cert, això que expliquen?"

- "Hola Egreris. No sé què expliquen, per aquí." Vaig respondre.

- "Que vas matar sis soldats del senyor, i ara ets el protector del teu poble."

- "Sí. És cert. M'anaven a matar i..." Em va interrompre. 

- "Conec com són les proves de l'exactor."

- "Si no ho haguessis fet. Ara estaries menjant terra." Va prosseguir.

- "Necessiteu alguna cosa?" Sols se'm va acudir dir això, mentre reüllava dissimuladament l'Esiqi.

- "No, avui no. Ja parlarem quan torneu la setmana vinent.", va reblar. I van marxar. M'havien alegrat el dia.

A la tornada, en Gamir m'explicava el que la gent li havia preguntat sobre mi, i em va dir: 

- "Saps què? M'he adonat que en sé ben poc de tu. Ets un home misteriós. Com has après a lluitar així? En Tibiq? No us vaig veure mai practicar d'aquesta manera."

Tampoc sabia què dir-li. 

- "Et va ensenyar el teu pare? Com pot ser que un camperol mati sis soldats armats en un no res? I allò dels lladregots...".

Ell mateix es va adonar que jo no volia parlar d'aquest tema. Com us he dit, no havia mort ningú abans. Sols els meus "mestres" fantasma. Allò era diferent.

Em va deixar prop del tros d'en Tibiq i vaig pujar directament al cobert. Encara rondaven pel meu cap els conceptes que havia acabat d'aprendre sobre el Gah, el Dah i el Kadj, però ara necessitava una altra cosa. El llibre ho sabia. Per tant, vaig obrir de nou les seves pàgines. 

Com sempre, el llibre s'obria per on volia. I aquella tarda, el que vaig llegir em va consolar. Aquells homes havien de marxar. Havien completat el seu estadi i jo era el mestre que els obria la porta al següent pas. Jo no tenia dret a decidir quan obrir la porta a ningú. 

Ara vaig entendre el que em va dir una vegada en Tibiq. Rellegir un llibre era com llegir un llibre nou, perquè les paraules no havien canviat però tu, com a lector, sí. En aquest cas, era literal. El llibre canviava a mesura que canviava jo. Aquella estranya simbiosi em seduïa. 

Més endavant aprofundiré en l'ensenyança sobre el mestratge en el pas, o porta, dels estadis, és a dir, la mort. Ara tenia una cosa pendent. Reobrir l'altra capsa semblant a la del llibre. L'havia deixat a mitges i no me n'havia recordat més. No sé si podria, però ho volia fer.