Era d'hora, abans que cantés el gall, quan el Sol començava a insinuar la primera aurora, que vaig sortir de casa. No volia que ningú em veiés. Però sempre hi ha ulls per tot, i a tot arreu. Vaig travessar el poble per darrere, per on passa el rierol, i de seguida vaig arribar. 

Duia la clau de la casa que m'havia donat en Joshe. I vaig poder entrar de seguida, quan tot just començava a entrar el primer raig de Sol per la finestra. De tot aquest temps, s'havia fet molta pols i teranyines. Hi havia coses d'en Tibiq i també de la Ylíe, la seva dona. 

En Joshe em va explicar que en Tibiq va marxar al poble quan els seus pares van morir per una pesta. Després d'haver servit com a soldat, va tornar i es va casar amb la Ylíe. Però ella va morir dos anys més tard, quan donava a llum el seu primer fill, que també va néixer mort. 

En Tibiq sempre em deia que la primera lluita d'un soldat era amb ell mateix. Que passés el que passés un havia de sentir-se agraït i ser feliç. Mirant casa seva, ara buida i freda, em preguntava si aquelles paraules realment servien de res. L'imaginava allí, sol, recordant. 

I se'm feia impossible no imaginar-lo trist. L'havia vist de moltes maneres, però mai l'havia vist entristit. Vaig recollir i netejar una mica. No hi vaig trobar res especial. Sols un ganivet que em recordava molt al del meu pare, unes botes i roba d'ell i de la Ylíe. 

Es veu que no volia oblidar-la de cap manera. La Ylíe era filla d'una família de les primeres a fundar el poble. I el seu pare li va donar el camp que tenia tocant al tros de la família d'en Tibiq. Dues germanes de la Ylíe eren ara les esposes del Gamir i d'en Modiq. 

La casa, com totes, era de fusta. Em vaig disposar a escombrar-la i ventilar-la. A recollir les coses d'en Tibiq i la Ylíe i portar-los a les germanes d'ella. Tampoc hi havia gaire a recollir. Mentre escombrava, vaig sentir un calfred i un cop de vent va entrar per la finestra. 

No feia fred, però les mans se'm van quedar gelades. La meva ment, ja embogida pel que en Tibiq m'havia transmès, va escoltar la desagradable veu d'aquell ésser estrany que acabava de conèixer: 

- "Escombra bé entre la finestra i la llar, que s'hi fa molta pols." Què deia?

Amb la respiració i el cor disparats, vaig mirar al meu voltant i no hi havia ningú. No, ni en tota la casa. Aquell homenet no hi era. Però m'havia parlat. Segur que m'ho imaginava. Vaig mirar on havia dit la veu i sí, s'hi feia molta pols. Li faria una escombrada a aquell racó. 

Mentre passava l'escombra, vaig notar que la pols s'escorria entre alguns taulons, però una mica tornava a emergir. No havia passat en tota la casa, això. Vaig comprovar amb el peu si els taulons ballaven, però no. Estaven ben encaixats. Vaig ajupir-me per examinar-los de prop. 

Hi havia alguna cosa per sota com enganxada entre dos dels taulons. La vaig provar de treure amb els dits però l'escletxa era massa estreta. Vaig agafar el ganivet d'en Tibiq, que era l'estri que tenia més a mà, i vaig inserir-lo entre els dos taulons. Gairebé no hi entrava. 

Amb cert joc de canell vaig poder treure a poc a poc, cap amunt, una robusta tira de cuir. Vaig veure que d'un dels extrems estava clavada al tauló. Amb l'altre extrem a les mans, em vaig posar dret i vaig estirar. Aquell tros de cuir va aixecar part dels taulons. Era una trapa. 

Estava perfectament dissimulada. Si no hagués estat per la veu, ni me n'hauria adonat, que hi era. Vaig retirar els taulons que feien de tapa i vaig descobrir una escaleta que baixava. No es veia res. Vaig buscar un llum d'oli i, és clar, n'hi havia un de preparat allà al costat. 

Vaig començar a baixar l'escaleta, però em vaig adonar que qualsevol que mirés per la finestra veuria l'entrada oberta. Des de dins, vaig tornar a posar la tapa per dissimular-la. Baixava amb compte de no caure. Era molt fosc, tot i el llum. Per fi vaig posar un peu a terra. 

Amb la poca visibilitat que em donava el llum sols podia observar el que tenia més a prop. Vaig intuir un altre llum penjat a la paret. El vaig encendre. Un altre, i un altre. A poc a poc es va il·luminar tota la sala. Em vaig quedar absolutament bocabadat. En Tibiq era increïble. 

Aquella estança era enorme. Gran com tota la base de la casa. Estava plena d'objectes que devia haver portat en Tibiq dels seus viatges com a soldat, al servei del rei. Era un santuari secret. Un espai on en Tibiq devia passar hores i hores. Hi faltava alguna cosa, però. 

Era evident. Hi havia un espai deliberadament buit. Tenia una forma que m'era coneguda, però no la sabia veure. De sobte hi vaig caure! El bagul! Aquest és el lloc on en Tibiq guardava el bagul! Però era impossible. No hi cabia per la trapa. Com ho havia fet? No en tenia ni idea.

Vaig passejar la sala, per observar. Els objectes encara no m'explicaven la seva història, però podia olorar que fascinant devia ser. M'encaixaven algunes coses. Hi havia com un altar buit on és possible que hi cabés el llibre. També sis suports, on devien anar les espases. 

També un moble, un suport elevat on cabria l'esfera del "Harumu Nukit" amb un petit calaix folrat amb sis espais buits, fets a mida per les dagues. A la banda oposada a l'altar del llibre hi havia una modesta taula que hi contrastava, i una escrivania que devia ser d'argent. 

Hi havia altres espais buits, que devien ser per altres objectes que no havia destapat, i encara eren dins del bagul. Estava clar que havia de deixar el cobert i portar-ho tot aquí. Era el seu lloc. Estava decidit. Un cop tot fos aquí, estava segur que prendria més sentit. 

Ara tenia massa peces inconnexes al cap. Massa informació, i massa noves experiències increïbles. Ho havia de reposar. Vaig sortir d'allà i aquella mateixa setmana vaig començar a dur coses. M'hagués anat molt bé el carro d'en Joshe i en Gamir, però hauria despertat sospites. 

És clar que si duia tot el contingut del bagul a la nova casa, hi hauria d'anar a viure. Com els ho diria a la mare i a en Jan, això? El més comú és que un fill marxi de casa quan contreu matrimoni. I aquest no era de bon tros el meu cas, ni tenia pensat que ho fos. 

Però tampoc podia deixar passar massa temps. Les meves estones al cobert ja havien despertat més curiositat de la que jo volia, sobretot arran del que havia passat amb els soldats de l'exactor. Així que no ho vaig deixar, i li vaig trencar el cor a la mare aquella mateixa nit. 

- "Mare. Aniré a viure a la casa d'en Tibiq."

- "Ja m'ho esperava, fill. Ja fa temps que no ets el mateix. Des que et vas fer tan amic d'en Tibiq, que estàs canviat. Però és llei de vida. Ets com ton pare."

Jo li havia fet mal, i ara ella me'l feia a mi, amb aquestes paraules.

Jo m'estimava el pare, però no volia ser com ell. Almenys llavors. Era un home ferm. Fins i tot aspre. Preferia assemblar-me a la mare, a qui sentia delicada i humana. Però era com mon pare, segons ella. Potser, amb la saviesa pròpia d'una mare, volia fer-me menys feixuc marxar.