Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

LA GÀBIA INVISIBLE, una novel·la de Pere Pèries

AQUESTA NOVEL·LA ÉS UN EXPERIMENT ÚNIC

  • 2
    Mecenes
  • 9.98
    mensuals
  • 286.09
    total

CAPÍTOL 2 – LA VALL D’ANDERA

Encara no havia sortit el Sol. El Jan i la mare dormien. Estàvem arrecerats a una petita cova que ens havia fet de cobert aquella nit. Em vaig llevar amb la llum de l'aurora. Volia fer aquell moment solemne. Com una presa de possessió de la meva nova condició. I encara era un nen. 
Almenys, en moltes coses encara. Just sortir el Sol vaig sentir un soroll i, sincerament, em vaig cagar de por. Vaig agafar un roc, i vaig recular a la defensiva cap a la cova. Quan la meva esquena va topar amb alguna cosa. Un home. Em va agafar de l'espatlla. 
I, amb veu greu, em va engegar un: 
- On vas, homenot! Que t'has perdut?
Vaig sentir la mare, que li deia: 
- Deixa el meu fill, o t'enfonso aquest roc al cap.
L'home em va deixar anar. I em vaig regirar ensenyant-li el meu roc. Estava cagat, sí. Però la por no em paralitzava.
- "Què hi feu aquí, al ras?" Va preguntar l'home.
- "No n'has de fer res! Deixa'ns!" Va cridar la mare.
Amb l'enrenou, el Jan s'havia despertat i s'agafava a la faldilla de la mare. 
- "Tranquil·la, dona. Sóc pastor, res més. Em dic Numar, de la Vall d'Andera. I vós, qui sou?"
- "De la Vall d'Andera? Deus conèixer en Joshe, llavors." Va dir la mare.
- "Tothom coneix en Joshe a banda i banda de la muntanya!" Va riure en Numar. "Es deu haver recorregut el món sencer dues vegades, venent andròmines."
La mare es va començar a relaxar. Jo també. És increïble el poder que té escoltar algú riure. Ens vam calmar tots. L'home semblava ser bona persona. 
- "Teniu gana? Baixeu amb mi. Porto pa i formatge al sarró, i una mica de cansalada. Ho podem compartir i així m'expliqueu d'on veniu i a on aneu. Si voleu, és clar." 
La mare va acceptar. Si una cosa vol una mare, és veure menjar els seus fills. Correria el risc de confiar en aquell home, roc en mà, és clar. Veure els prats verds que anunciaven el clima arrecerat de la Vall d'Andera, contrastava la imatge de la terra cremada que havíem deixat enrere. 
Ens semblava un paradís, en comparació. El Jan jugava a perseguir ovelles mentre el Numar la mare i jo rosegàvem pa i formatge. Jo sempre vaig veure el Numar un home gran. Cabell blanc i escàs. Sempre amb un somriure. Devia ser la vida de pastor, el que l'havia fet així. 
La mare li explicava el que havia passat. Almenys, el que ella sabia. De passada, jo escoltava i me n'assabentava. Ho havíem perdut tot. Tampoc teníem gaire, però ja no ens quedava res, sols el que dúiem. Se suposava que tots els homes del poble que no havien fugit, eren morts. 
I el motiu de l'atac? Vés a saber. La vida sovint no revela els motius dels seus capricis. Les coses passen i, a pagès, el destí arriba tard i malament. Quan a casa del senyor plou, al camp pedrega. El Numar em va tallar una altra llesca de pa i un tros de cansalada, i em va dir: 
- "Aquesta nit ja no dormiràs al ras, homenot". I va tornar a somriure.
La mare mig també. Havien estat setmanes dures i incertes. Ens vam deixar banyar pel sol d'aquell dia tan estrany, i vam davallar la muntanya guiats per aquell pastor, que no tan sols sabia tractar ovelles.
Vam començar a caminar després de fer el mos. Em vaig fixar com les ovelles seguien en Numar. També hi confiaven. Aquell home ens podia estar guiant cap a l'escorxador i nosaltres l'haguérem seguit igual. És tal, el poder d'un somriure i de compartir una mica de pa i formatge. 
Quan el Sol començava a trobar la carena i la llum baixava, vam arribar on vivia. Vam tancar el ramat i en Numar ens va proposar: 
- "Avui podeu dormir aquí. Demà anirem a vila i mirarem de parlar amb el Joshe i els altres. Us sembla bé?"
La mare hi va estar d'acord. 
Vam sopar una escudella que tenia preparada la seva dona, la Sione, per quan arribés en Numar. Ens va arreglar un racó vora la llar, molt acollidor. Suposo que qualsevol cosa és acollidora després de setmanes a muntanya. El cas és que vam dormir com mai no ho havíem fet. 
Com sempre que un dorm bé, de seguida es va fer de dia. Se sentia olor de bon esmorzar, i la Síone ens somreia. No vaig veure en Numar. Eren bona gent. Em sabia greu haver sospitat d'ell quan baixàvem de la muntanya. Va ser pensar en el Numar, que va entrar per la porta. 
També va dibuixar un somriure amb els llavis. Em va mirar i va dir: 
- "Què, homenot, esmorzem i anem a vila?"
Aquest era el pla. La mare ens va redreçar tant com va poder per fer bona fila. La Sione ens va fer un petó al Jan i a mi, li va desitjar sort a la mare i, au, cap a vila. 
Era una caminada d'una estona. El Numar anava davant amb mi. La mare i el Jan, darrere. Mirava la mare i la notava nerviosa. Jo també ho estava. Arribats a vila, la cara de la mare va canviar de sobte. Suposo que no s'ho esperava. Feia molt de temps que no li veia aquells ulls. 
Aquells ulls de vidre líquid somreien altra vegada. Hi havia un grup d'homes a l'entrada del poble. En vaig comptar sis. Entre ells, de peu, en Joshe. Poc us he dit, d'en Joshe. Tenia la mateixa edat canosa del Numar, si fa no fa. Es va alegrar de veure'ns. I nosaltres també. 
No és que tinguéssim una amistat especial, però en Joshe era una d'aquelles persones que t'entren a la rutina diària sense adonar-te'n, i acaben sent part del teu paisatge conegut, i per tant, estimat. Quan en Joshe arribava a la vila, sempre despertava la curiositat de tothom. 
A cada visita, la gent es preguntava quina novetat portaria aquesta vegada? I tot s'aturava per remenar el carro d'en Joshe. És una imatge que recordo de ben petit. Ara érem nosaltres els que portàvem novetats. Ens van fer passar a un cobert. Allí faríem les presentacions. 
En Joshe va prendre la paraula i va presentar els cinc homes que l'acompanyaven. Tots d'una edat semblant, homes fets però encara joves. El seu fill, Gamir; en Tibiq, que havia estat soldat; en Jiris, sabater; en Fanlere, el botiguer; i en Modiq, un camperol tan modest com savi. 
La mare es va presentar. No us ho he dit. El seu nom era Naia. I el dels seus dos fills, Jan el petit i jo Ofiq. Sí, em dic Ofiq. És el nom d'una planta en la meva llengua. La preferida de la mare. Fa flor a muntanya i costa de trobar. El pare n'havia portat alguna vegada, a casa. 
Fetes les presentacions, la mare els va explicar el poc que sabia. Un atac sorpresa, gent molt armada que ho van cremar i arrasar tot. Dels homes que treballaven al camp no se'n sabia res. Però era d'esperar que haguessin estat els primers a caure. Vaig pensar en el pare. 
No havia imaginat que no em podria acomiadar d'ell. Pensava que moriria a casa, de vell, i que jo, com a fill gran, l'enterraria. Em vaig voler aguantar les llàgrimes davant aquells homes. Jo també ho era. Ens miraven greument, fins i tot amb compassió, vull pensar. 
En Numar els havia anat a veure a primera hora del matí i els havia fet cinc cèntims de la situació. Ells havien tingut cert temps per deliberar què farien amb nosaltres. Per això, i sense més debat, en Joshe, en nom de tots, va oferir una sortida si és que la volíem acceptar.