En Sambara era un cavall perlí, d'un blanc trencat, amb la cua i la crinera una mica més fosques. Li hauria de trobar un lloc o fer-li un petit estable al costat de casa. Els dies passaven i jo complementava les anades i vingudes a ca l'Egreris amb l'entrenament amb el Nassur.

Mentre en Gemle i en Fanlere no tornaven vaig tenir un parell de converses amb en Gamir. En realitat ell no volia ser cap del poble, no es veia amb caràcter i, a més, tenia molta feina atenent el negoci que havia heretat del seu pare. El notava inquiet. Això era estrany en ell.

No li vaig voler transmetre el que en Nassur m'havia explicat. No vaig trobar que saber-ho l'ajudés en res. Però alguna cosa que tampoc em deia li pertorbava la ment. Ja us he dit que no era gens ximple, el Gamir. El cas és que al poble es va instal·lar un esperit pesat, polsós.

Passats els dies corresponents, en Fanlere i en Gemle van tornar amb notícies. Ens van reunir en consell i ens van transmetre el que havien tret en clar. Primer van visitar el poble d'on venia l'Amagur i van parlar amb els dos membres del consell de la vila que quedaven.

Segons ells, l'Amagur havia tingut un comportament força estrany els últims anys, i que ells mateixos li van demanar que deixés el consell. Va ser quan la família sencera va decidir de tornar al nostre poble, i per tant, van decidir deixar que el temps posés les coses a lloc.

Van confiar que nosaltres mateixos decidíssim si estava en condicions o no de formar part del consell del poble. Amb aquesta informació van visitar el castell, i van demanar audiència amb el senyor. En realitat sols van poder parlar amb dos oficials que el representaven.

Aquests van consultar directament al senyor i els van transmetre que, amb un comportament dubtós, no podia ser membre del consell. Per tant, després de lamentar profundament la pèrdua d'en Joshe, va dictaminar que enviaria un cap de la contrada. Un que havia servit fidelment.

Si amb el pas del temps observàvem que el comportament de l'Amagur era correcte, podríem admetre'l al consell amb el seu vistiplau. Ens va semblar just. Els oficials van informar que el nou cap arribaria en una lluna. Viuria en una de les propietats del senyor a la vila.

L'endemà mateix, en Gamir, en Fanlere i jo vam informar l'Amagur del que havia decretat el senyor. Vam ser directes i clars, i ell ho va acceptar a mitges:

- "Però què pensaran els vilatans? Creuran que jo o la meva família hem comès alguna deslleialtat cap al senyor."

Semblava que li donava molta importància a ser membre del consell, com si fos una posició de poder, com si això el fes amo de la gent de la vila. Sincerament, no podia entendre la seva actitud. Tanmateix, l'Amagur no tenia altre remei que acceptar-ho. Ell ho sabia i així ho va fer.

Les següents setmanes van anar passant, mentre l'estació feia el seu viratge natural cap al fred. Vaig construir un estable pel meu nou company i ens vam fer molt amics. D'igual manera, la meva relació amb la família de l'Egreris i encara més, amb l'Esiqi, s'anava enfortint.

La mare i en Jan havien trobat de nou una estabilitat que els compensava la meva marxa a la nova casa. Havien trobat una certa felicitat. El mateix Amagur s'havia tornat més amable i gentil amb tothom, igual que la seva dona i fills. El poble els obria els de nou els braços.

Tot semblava anar bé, tot i l'ambient carregat que respirava. Potser tot plegat era cosa meva. L'única pertorbació, que requeria la meva atenció com a guardià del poble, era un cert augment d'atacs al bestiar. Vaig trobar que seria bon moment per parlar amb en Numar, el pastor.

Vaig anar a trobar-lo. D'ençà dels meus dies al cobert, sabia on duia el ramat. Com que començava a fer fresca, no se l'enduia gaire lluny. En Numar es va alegrar de veure'm i vam recordar la nostra trobada. Ell ens va introduir a la Vall d'Andera i mai li estaré prou agraït.

En realitat, si bé m'interessava saber què pensava dels atacs al bestiar, dins meu bullia la curiositat per saber què en sabia, d'en Tibiq. Si sabia alguna cosa del llibre, dels entrenaments, de tot plegat, vaja. Sembla que no hi són, però els pastors ho saben tot, d'un poble.

Vam parlar una estona dels animals que solen atacar el bestiar, i vaig gosar preguntar-li:

- "Numar, tu coneixies gaire en Tibiq?"

Els ulls del vell Numar no em van amagar que sabia perfectament què li preguntava. Va somriure mentre mirava les ovelles i treia fum de la seva pipa.

- "Mira fillet. Què vols que et digui? Saps el que t'ha caigut al damunt. En Tibiq era un bon home. Vam tenir diferències, però era bo. Li calia un relleu i vas aparèixer tu. Després, els llops et van escollir. I ara...". Un soroll va trencar les seves paraules.

En Numar va agafar el seu gaiato i es va posar dempeus. El soroll venia de darrere dels matolls, potser era un llop. Però vaig notar la gelor en el meu alè. Sabia qui hi havia. Aquella figura menuda es va deixar veure, i abans que pogués dir res, en Numar va exclamar:

- "Raddas!"

Com podia ser? En Numar coneixia en Raddas?

- "Hola, vell amic." Li va respondre en Raddas amb un somriure.

En Numar es va asseure de nou, contrariat. Em va mirar. Jo estava bocabadat.

- "Ja feia temps, eh Numar?" Va prosseguir en Raddas. "Des de... allò del teu fill? Quin greu."

- "T'ha explicat la seva vida, Ofiq? Tens davant un gran guerrer." Va fer una pausa. "Bé, fins que es va amagar aquí, a fer vida de pastor. Puc seure?"

No va esperar el permís, es va asseure i prou. El Numar va dir, molest:

- "Què hi fas aquí? Encara no toca i ho saps, Raddas"

En Raddas el va mirar amb gest satisfet.

- "Ai Numar, ja saps com m'agraden els negocis, i el noi em pot ser força útil. Tinc plans, saps?"

- "Tu sempre tens plans. Deixa tranquil al noi, Raddas. Ell no en sap res."

Vaig sentir que havia de dir alguna cosa:

- "De què parleu?

En Numar es va afanyar a respondre:

- "Millor per tu que no ho sàpigues, noi. Això és entre el Raddas i jo."

- "Tant de bo, Numar. Tu i jo hem fet bons negocis en el passat. Quins dies amb en Tibiq..." En Raddas em va mirar. "Eren joves, com tu, Ofiq. Curiosos, també com tu. Diria que vaig aparèixer en el moment idoni, no trobes, Numar?"

- "La teva feina és aparèixer en el moment "idoni", Raddas." En Numar va ser irònic.

- "No tinc cap negoci amb tu, ni el penso tenir." Vaig reblar.

- "Per què serà que tots, sense excepció, sempre dieu el mateix?" En Raddas va fer una breu pausa i va continuar:

- "Bé, en Numar té un negoci amb mi, que aviat vencerà. Ell ja ho sap. Per altra banda, he vingut de bona voluntat a protegir la meva inversió, eh Ofiq?"

- "La teva inversió? Jo?" Vaig replicar.

En Raddas va deixar anar mitja riallada. Va dir:

- "Bé, no us vull robar més temps. El temps és or. Sols et dic, noi, que aquí ningú és el que diu que és. No et refiïs de ningú. Mira en Numar, el pastor. Si sabessis un dit d'allò que jo sé, el menysprearies més a ell que a mi. Ell ja ho sap, el que vull dir, oi vell amic?"

Vaig mirar en Numar, i vaig distingir una llàgrima que li recorria la galta mentre tenia la mirada fixa en aquell homenet fastigós. Va prosseguir:

- "Res, disculpeu la interrupció. Seguiu amb les vostres coses. Jo també tinc molt a fer. Us desitjo el millor. Fins ben aviat, amics."

En Raddas va desaparèixer per on havia vingut. Els seus mots havien donat pas a un silenci etern. En Numar semblava respirar a través de la seva pipa mentre tenia els ulls suspesos en l'horitzó. Potser no mirava enlloc. Potser mirava un instant de la seva vida que jo desconeixia.

De sobte es va alçar, va donar ordre al seu gos que ajuntés les ovelles i, sense dir-me adéu, va caminar cap al ramat mentre aixecava el gaiato com a senyal de recollida. Em vaig quedar assegut mentre veia marxar un home turmentat, molt diferent del pastor que coneixia.

Aquest era el terrible poder d'en Raddas. Amb uns pocs mots, ens havia capgirat l'esperit als dos. D'abans que m'advertís el Nassur, ja desoïa tot el que sortia de la seva boca. Però en Numar tampoc li ha negat el que deia. Bé, tampoc havia dit res, però ho havia insinuat tot.

I a quins plans es referia? Hauria de tornar a parlar amb en Numar. Què havia passat entre en Raddas, ell i en Tibiq? Quins "negocis" tenien? De nou, massa preguntes i una frase que se m'havia gravat a foc: "Aquí ningú és el que diu que és". De fet, ja albergava aquest pensament.

L'endemà al matí, la Sione va trobar en Numar penjat d'un dels arbres que adornaven el darrere de la seva modesta casa. Va ser un cop molt fort per a mi, ja no sols per qui era sinó per la manera com va passar. A més, teníem encara la ferida oberta d'haver perdut el Joshe.