Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

LA GÀBIA INVISIBLE, una novel·la de Pere Pèries

AQUESTA NOVEL·LA ÉS UN EXPERIMENT ÚNIC

  • 2
    Mecenes
  • 9.98
    mensuals
  • 286.09
    total

CAPÍTOL 26 – LA TEMPTACIÓ D’EN RADDAS

Si abans menyspreava en Raddas, arran d'això ja vaig passar a odiar-lo. Hauria de buscar ajuda en el Nassur. Ell m'aclariria què havia portat un bon home a cercar una sortida com aquella. No suportava la ignorància sobre la vida d'aquestes persones tan importants per a mi.

Vaig invocar de seguida la presència d'en Nassur amb el "Harumu Nukit". Ara necessitava com mai aquell "Estel que guia". En Nassur va aparèixer amb un posat greu. No era per menys. Li vaig etzibar, enfadat:

- "M'ho explicaràs?

- "La veritat no sol ser un plat de bon gust, noi."

- "M'ho explicaràs?!" Vaig repetir-li amb contundència.

- "Ja et vaig advertir sobre en Raddas. Et vaig dir que anessis amb compte."

- "També li vas advertir a en Numar? O se't va oblidar?"

- "No et puc explicar la història d'en Numar i en Tibiq. No encara".

- "Què? Com que no?"

- "Quan toqui ho sabràs tot." Va afirmar en Nassur, inflexible.

Vaig explotar de ràbia:

- "Saps què? Ja trobaré la manera de saber-ho, i què amagueu tots amb tota aquesta... merda de..."

Vaig sortir corrents de la casa, i vaig plorar com mai. Tenia massa llàgrimes guardades.

Aquella nit vaig tastar de nou els pitjors dels meus somnis. Tornava a ser en aquell camp de batalla. El meu pare, en Tibiq, en Joshe, en Numar, tots hi eren en aquell escenari de mort i destrucció. Tots tenien un paper, igual que jo, en aquell circ d'escenes espantoses.

Sense en Numar, m'havia quedat sol. Sols tenia un guia-fantasma, en Nassur, i un ésser inquietant que estava segur que no em volia cap bé. Va ser aquell dia que em vaig sentir, per primer cop, engabiat. Tancat en un cercle que no entenia i on semblava que tot estava escrit.

Em sentia enrabiat i trist. No podia ficar en allò ni a la mare ni al Jan. Prou en tenien ells en passar tantes penes juntes. A mi em cremaven les preguntes. Què amagava, en Numar? Què era tan terrible? En Nassur no m'ho diria. I no aniria ara a molestar la Sione, la seva vídua.

Quan un se sent com jo em sentia, no sospesa bé les conseqüències de cap acte i, efectivament, sempre hi ha qui sap aprofitar-se'n. Quan vaig sortir a péixer el Sambara tenia algú que esperava assegut a un roc, sota l'arbre més pròxim a la casa. Un carronyer. Un caçador d'ànimes.

- "Què vols ara, Raddas?" li vaig dir.

- "Donar-te el pesa'm, noi. Que trist! Poc m'ho esperava d'un home com en Numar." Em deia, mentre sacsejava el cap.

Sí, sonava tan hipòcrita com sembla.

- "Vés-te'n a la merda, Raddas. Deixa'm tranquil."

Però ell va continuar com si res.

- "Tant de bo hagués volgut explicar-te les seves aventures amb en Tibiq. Ara no sé qui més te les podria explicar. No recordo que ningú més del poble estès amb ells en aquell temps. Bé, a part de mi, és clar." Va oferir barroerament en Raddas.
Li vaig parar els peus:

- "Escolta, de tu no em crec ni el bon dia. Imagina si em creuria qualsevol cosa que em diguessis d'ells dos."

- "Ah, ja. No, si no parlo de mi. Ja sé que te n'han parlat malament. Ja començo a tenir una mala reputació a la qual fer honor... No. Et parlo del llibre."

- "Com vols dir? El 'Llibre'?"

- "No, perdona. No parlo del 'Llibre', parlo del meu llibre. El 'Llibre dels fets passats i futurs'. Allà està tot escrit tal com va passar. No l'escric pas jo, aquest llibre. Sols diu veritats."

- "I si no l'escrius tu? Qui l'escriu, Raddas?"

- "Bona pregunta. Jo crec que l'escriu el temps mateix. O el Senyor del temps. No ho sé, és una teoria."

Sabia que en Raddas era un mentider, algú realment dolent. Però m'estava oferint just el que més volia.

- "A veure. M'estàs dient que puc baixar i llegir-ho tot al llibre?"

- "Bé, veig que ja podem començar a parlar de negocis, tu i jo. I tant que pots baixar i mirar el que vulguis del llibre. Solament que, com tot, té un preu."

- "Ja et vaig dir que no faria negocis amb tu."

- "No, tranquil. Aquest negoci no és amb mi. És amb el Senyor del temps. De fet, vols mirar el seu llibre, doncs li has de pagar a ell, no a mi."

- "I tu què hi guanyes? Perquè estic segur que tu no fas res de franc."

- "Bé, jo rebo una petita comissió. Res important."

- "Quants diners em costarà llegir la història d'en Numar i en Tibiq?"

No tenia cap intenció de pagar-li res. En Raddas va tornar a usar aquell somriure seu.

- "No et costarà ni una moneda. El Senyor del temps no treballa amb diners."

- "Doncs què vol?"

- "Temps, fill meu. L'estona que llegeixis el llibre, se't restarà de vida. Així de senzill. Si el mires cinc minuts, cinc minuts se't restaran de vida. Pots estar content, mirar al passat és molt més barat que mirar al futur. Si mires al futur, es multiplica per deu."

- "Deixa-ho estar. Raddas. No m'interessa."

- "Jo crec que t'interessa. Tranquil. Estaré per aquí."

I va marxar lentament camí avall. Sabia perfectament com em bullia la sang de conèixer d'una vegada aquell misteri que embolicava aquests dos personatges. Així que vaig cridar:

- "Raddas!"

Tot i que era d'esquena a mi sé que en la seva boca es va dibuixar un dels seus somriures.