Vaig mirar per la finestra i allí fora hi havia tres encaputxats amb torxes. Què farien? Em cremarien la casa? Vaig baixar al meu amagatall i vaig agafar una de les espases d'en Tibiq. Si els meus companys volien proves, els portaria el braç o el cap d'un d'aquests covards.

Vaig sortir per la porta principal, a tors descobert. Els tenia com a uns cinc metres del porxo. Els vaig dir:

- "Us atrevireu a lluitar a cara descoberta? O teniu el valor amagat a sota la caputxa? Jo estic llest. Qui vol ser el primer?"

La veu de la Meneqart va ressonar.

No la veia, però era a prop. Vaig sentir que deia paraules arcanes que desconeixia. Un llampec va caure entre els encaputxats i jo i rere el fum va sorgir un soldat armat. La situació era exacta a la dels entrenaments amb el "Harumu Nukit". El soldat em va mirar i va carregar.

Havia viscut molts entrenaments ja, també amb en Nassur, per saber respondre a aquell atac. Vaig fer un petit salt endavant per quedar just a un metre del seu peu de càrrega i vaig regirar-me voleiant l'espasa a l'alçada del seu coll. El tall va ser precís. Gairebé inaudible.

El seu cap va rodolar enrere fins a quedar als peus dels encaputxats i el seu cos va caure als meus. Vaig presentar l'espasa i els vaig interpel·lar de nou:

- "Qui és el següent? Eh, Meneqart, bruixa? No us deixaré fer mal a ningú del poble."

La Meneqart va sortir de l'ombra.

- "No ets ningú. No m'ha costat res eliminar en Joshe, en Gamir, en Modiq i a l'imbècil del Fanlere, d'un sol cop. Sols haig de decidir com t'eliminaré a tu. A més, aquest vell que us han enviat, en Junma, durarà quatre dies. Ja me n'encarregaré quan toqui. Per ara m'és útil."

Es va dirigir als encaputxats:

- "Anem, que avui ja ens hem divertit prou."

Jo també els vaig parlar:

- "La pròxima vegada no cal que vingueu amb caputxa. Ja sé qui sou."

- "Tu no tens ni idea de res." Va replicar la Meneqart. Van girar cua i van desaparèixer entre les ombres.

Amb el temps vaig entendre que aquella nit, sens dubte, havien vingut a mesurar la meva por. Jo vaig respondre bé. No els vaig donar el més mínim indici de fractura en el meu interior. Però no era veritat. Sentir-me aïllat del llibre i de gairebé tothom, m'afectava. I molt.

Amb tots aquests pensaments, no vaig poder dormir més aquella nit. Les primeres llums de l'aurora em convidaven a sortir i fer una passejada. Vaig anar on havia tingut l'última conversa amb en Numar. Vaig seure allí com si encara hi fóssim, abans que en Raddas ho espatllés tot.

Vaig recordar com en Tibiq m'explicava com podia aïllar cada cosa que passava al meu voltant i concentrar-me en un sol petit detall, i després unir-lo al tot, on jo mateix hi era present. Vaig escoltar els primers cants dels ocellets encara al niu que reclamaven el seu esmorzar.

Vaig observar la dansa cadenciosa de les plantes amb el vent, i la fressa que els arbres regalaven a l'oïda. Cada cosa per separat, i després unida en simfonia. D'aquesta manera insòlita, ho vaig entendre tot. No havia de tenir por. No em calia el Nassur, ni el llibre, ni ningú.

No em calia lluitar contra la bruixa, ni contra l'Amagur, ni contra cap exèrcit que invoquessin. Perquè sols volien una cosa: Desequilibrar-me. S'alimentaven dels meus dubtes, de la meva por a la manca de suports. Havia de fer com vaig fer quan vaig lluitar contra en "Petit".

Havia de deixar-los fer i esperar el moment. Vaig centrar la meva atenció en els ocells al niu. Quan fos l'hora, la mare deixaria de dur-los menjar i ells haurien de saltar del niu. Sabrien fer-ho? Aleshores em van encaixar les paraules d'en Nassur. Em va dir que estaria amb mi.

De fet, va dir "serem amb tu". I era cert. Eren en mi. Igual que l'instint ensenyaria l'ocellet a volar i a trobar el seu menjar, tot el que havia après havia posat dins meu la saviesa de guerrers antics. Encara havia d'aprendre molt, però ara tenia recursos per sortir-me'n sol.

Vaig decidir no dedicar el meu pensament a resoldre cap problema abans que aquest no es presentés. Em vaig comprometre a centrar-me en el dia a dia. I precisament aquell dia tenia una reunió important. Un canvi d'escenari enorme per a la nostra vila. Em vaig sentir alleugerit.

De nou, com dos dies enrere, érem a la sala del consell de la vila. En Gamir va fer els honors i va presentar a en Junma. Va llegir la carta de credencials signada pel senyor de les terres i que el feia cap de la vila fins a nova ordre. Tots vam aplaudir i li vam desitjar sort.

En Gamir li va explicar amb cert detall totes les circumstàncies relatives al poble i va deixar el tema de la bruixa per l'últim. Ho va explicar com si es tractés d'algun tipus de maledicció provinent de fora del poble. En cap moment ho va lligar amb l'Amagur o la seva família.

Un dia abans m'hagués bullit la sang, de sentir-lo, però avui no. Tenia clar que el flux universal anava per on havia d'anar i jo no era ningú per destorbar-lo. Quan arribés el meu moment, si arribava, ho sabria. Ara m'havia de mantenir impertèrrit davant les provocacions.

En Gamir, un cop fet el seu resum, va donar la paraula als altres, i cap d'ells la va prendre. És curiós, ni en Jiris ho va fer per atacar-me, com havia fet en privat. En veure que ningú parlava, en Gamir va reprendre el seu discurs, i va explicar la decisió que havien pres.

En Fanlere, per una banda, i ell mateix i en Modiq per una altra, marxaven del poble. Tots tenien les seves raons, però jo sabia la veritat. Marxaven per por de les represàlies de la bruixa. No els vaig culpar llavors, ni els culparia ara. Tenien famílies a les quals protegir.

Dit això, va prendre la paraula en Junma. La seva veu d'home que, en mil batalles, havia cultivat una paciència infinita, no permetia saber si parlava ell, o ho feien els anys i les canes.

- "Estimats companys, des d'avui amics, sapigueu que no vinc a cap guerra. Vinc a fer pau. Ni he estat enviat a ser jutge, ni tampoc a ser soldat. Sóc aquí per fer que tot funcioni amb alegria i allunyar el malefici que sembla haver caigut sobre nosaltres. A partir d'ara, Jiris ensenyarà els oficis. Ofiq, ets el protector del poble i tu Gemle, comptaràs els tributs. Jo estaré al cas de què necessita la vila i vosaltres m'ajudareu entre tots a fer-ho possible."

Va fer una pausa per arranjar-se la gola. I va continuar:

- "Tinc entès que teniu en Amagur i la seva família aquí, oi? Conec la seva situació i el que s'explica d'ell. Hi parlaré."

Vaig pensar que seria contraproduent obrir la boca. Tan sols aconseguiria que en Junma cregués que jo era un pertorbat que estava obsessionat amb aquesta família, com de fet ja pensaven els altres. El silenci era el meu aliat, ara. Vam concloure la reunió amb un esperit trist.

Tres dels meus amics marxarien ben aviat i sabia que els trobaria a faltar. Però ja estava tot dat i beneït. Ara, després de la meditació d'aquella matinada, em sentia invulnerable. Aquella gent no em podrien fer mal, encara que ho volguessin, i sabia perfectament que ho volien.

Van anar passant els dies mentre acomiadàvem i ajudàvem a les tres famílies en la seva marxa. Mentrestant, vaig anar lligant caps. Dels que érem a la reunió del consell el dia que es va presentar l'Amagur sense ser convidat, tots els qui es van mostrar contrariats ja no hi eren.

Excepte jo. En Gemle no va fer cap gest en contra i en Jiris, en aquells moments, ja era un fidel lacai al servei de l'Amagur. Per tant, en Joshe, el Gamir, en Modiq i en Fanlere havien estat degudament "apartats". Ara, en el consell, quedàvem en Junma i jo, en Gemle i en Jiris.

Se'm feia estranya aquesta "normalitat" en la que el "Harumu Nukit" no semblava existir, igual que el llibre, en Raddas i tot el que m'havia acompanyat els últims anys. Sols conservava l'Esclepta, la disciplina que m'atorgava un avantatge decisiu en qualsevol lluita cos a cos.

En Junma va decidir reunir el Consell per informar-nos de la conversa amb l'Amagur:

- "Companys i amics, com bé sabeu he parlat amb l'Amagur com havíem acordat. Després de molta franquesa i de confessar-nos mútuament les nostres dissorts i errors, s'ha compromès amb el bé. Crec que les seves paraules han estat dites d'una manera que sols puc creure-les. La seva experiència ens ha de ser valuosa. Per tant, acceptaré la seva inclusió en el consell, a menys que algú de vosaltres tingui motius de pes en contra."

Ni en Jiris ni en Gemle van dir res.

En aquell moment, em van venir al cap unes paraules d'en Tibiq, com si me les digués a cau d'orella:

- "Hi ha gent a la qual, si li dónes prou corda, s'acaben penjant ells mateixos."

Vaig pensar que, com més actius, més es veuria la seva maldat. Jo tampoc em vaig oposar.

Es diu que s'ha de tenir els amics a prop, però els enemics més encara. Aquesta era la situació. Sabia perfectament de la seva maldat, però als ulls dels altres eren una família exemplar i estimada que aportaria molt a la vila. Sols us puc dir que sempre hi fa pudor, a la gola del llop.