De fet, en Litgo sabia moltes coses. Però havia viscut tant de temps al bosc, que sovint era igual d'impenetrable. Seria molt millor si no el sotmetia a més interrogatoris i, en lloc d'això, intentava guanyar-me la seva confiança. Semblava l'única ajuda que podia tenir.

Si algun dia tornava a tenir en Nassur davant, sí que el fregiria a preguntes. No sabia quant duraria el mutis del "Harumu Nukit", per això cada dia posava a prova l'esfera. Però el resultat era sempre el mateix. Jo feia el que podia per mantenir els meus entrenaments al dia.

D'en Raddas tampoc se sabia res. En certa manera, era un descans, perquè sols m'hagués faltat la insídia de les seves propostes perilloses. Em sentia sotmès a prova, com si hagués de demostrar que sabria sortir-me'n d'aquella situació sense cap ajut. I aquell era el meu objectiu.

Els dies que ajudava l'Egreris se'm feien cada cop més feixucs, però la poca estona que podia veure l'Esiqi em revifava, tot i que físicament anava molt cansat. No dormia bé. Les nits eren plenes de malsons cada cop més estranys i sense sentit. Sovint em despertava en la foscor.

Com que era incapaç de tornar-me a dormir, donava voltes i voltes a les situacions incòmodes viscudes cada dia a la vila, i que, sovint, en el moment, no sabia contestar tan bé com caldria. Sempre se m'acudia la resposta perfecta durant aquelles males hores d'insomni, quan ja era massa tard.

Les hores acumulades d'insomni, i el mateix cansament, em feien viure en un estat de fàcil irritació. Això no m'ajudava en el tracte amb els altres vilatans. Sols confirmava el que se'ls havia ajudat a sospitar: que alguna cosa molt estranya em passava d'un temps ençà.

Quan tractava amb l'Amagur amb altres al davant, era extremadament amable, tot i que sempre deixava anar algun comentari intencionadament feridor o de condescendència. La Meneqart i jo ja procuràvem evitar-nos. En Jecto era un babau insofrible i vanitós sense el do de dissimular.

Almenys, en Jerumin, havia acumulat tanta rigidesa al seu interior, que l'única manera de sobreviure era mitjançant el seu perfeccionisme. Ell mai no se sortiria de la regla. El problema és que "la regla" li definia la seva mare. A poc a poc, tots ells alimentaven odis contra mi.

Quan van creure que el foc que atiaven ja era prou a punt, van fer un primer intent d'acabar amb mi. Ho van fer amb l'art de la calúmnia. Se'ns va avisar d'un nou atac a les bèsties d'un dels pagesos de la vila. Li vaig demanar a en Gemle que vingués amb mi. Ho vam revisar tot.

Jo tenia clar qui hi havia al darrere, però no els podia acusar tan sols amb el que jo sabia. Havia de presentar proves fefaents i ells ja es cuidaven prou de no deixar ni una. En Gemle i jo vam concordar que semblava cosa de llops. Pels rastres devia ser una bandada de tres.

Vam ajudar l'amo de la casa a reparar la tanca de la pleta, i vam tornar al poble, per informar-ho a en Junma. Just quan passàvem per la plaça del mercat, en el moment just que hi havia més gent, van aparèixer en Jiris i l'Amagur i ens van aturar. Aquest últim em va preguntar:

- "Què ha passat? Un altre atac? Em pregunto si algú podrà solucionar un dia aquest problema." Ho va dir amb tota la intenció del món de mostrar que jo seria incapaç de fer-ho.

- "Amb tots els respectes Amagur, informaré primer al Junma, que és el cap, i ell ho dirà a la resta."

En Jiris, com devia estar previst, es va començar a posar nerviós. I alçant la veu perquè el sentís tothom, em va dir:

- "Però tu qui t'has cregut que ets? Fa quatre dies que ets aquí i vas amb aquests fums? Com se t'acut parlar-nos així?" L'Amagur va fingir demanar-li que parés.

Evidentment, no va parar:

- "Aquí tots estem patint aquests atacs i tu què fas per aturar-los? Res. Quin protector del poble més valent! No ens pot protegir de quatre llops! Però de matar gent, sí que en saps, oi?"

En Gemle se'l mirava astorat, però tampoc deia res.

No em vaig deixar provocar, ni tan sols alterar. Vaig alçar també la veu, i li vaig dir:

- "Vaig a parlar amb el nostre cap i ell un informarà del que hem vist i trobat. Si m'has d'acusar d'alguna cosa, fes-ho. Però val més que portis proves amb tu. Si no, seré jo qui t'acusi."

Aquella discussió va pertorbar encara més el poble, que ja estava força dividit entre partidaris de l'Amagur i els pocs que encara confiaven en mi i em manifestaven en privat la seva simpatia. Dit i fet, vam transmetre al Junma les nostres conclusions. Ell ja sabria què fer-ne.

Li vaig preguntar a en Gemle per què, davant la provocació d'en Jiris, no havia dit res. La seva resposta em va sorprendre:

- "Ofiq, em fas patir, crec que et vas obsessionar massa amb aquesta família i això ha molestat força a en Jiris. Tots passem mals moments." El disculpava.

I disculpant-lo, em culpava a mi. Estava realment sol. Suposo que havia d'aprendre a estar sol i no deixar-me afectar per cap atac. Els qui secundaven aquesta família eren, o bé els convençuts per les seves calúmnies, o els qui, senzillament els tenien por i no volien problemes.

Tot feia olor que preparaven un moviment important. La meva intuïció m'alertava. Vaig suposar que seria contra mi. Tenia assumit que era el blanc de les seves ires, ja que era l'únic que quedava dels que el van fer fora d'aquella reunió en què es va presentar sense ser convidat.

Volia contrastar-ho. Em calia pensar amb algú al davant, i sols tenia en Litgo. Vaig tornar al bosc, ja no pel camí de ca l'ermità. Sabia que el trobaria o, millor dit, que em trobaria ell. Mirant enrere, penso que aquella conversa va ser crucial. En Litgo em va obrir els ulls.

Com sempre, va ser en Litgo qui em va trobar.

- "Content sempre de veure'l, senyor Ofiq, casa meva és casa seva."

Parlava, és clar, del bosc.

- "Gràcies! També estic content de veure't. Litgo, podem parlar en algun lloc tranquil? No a la cova. Allà ja hi tornarem un altre dia."

- "Clar que sí. Seguiu-me."

En Litgo devia conèixer cada pam de bosc. Trobava viaranys impossibles per llocs on ningú s'avesaria a entrar. Penso que ni un llop s'hi atreviria. Vaig esquivar una branca de pi i quan vaig tornar a mirar al davant el meu guia havia desaparegut.

Però el vaig escoltar just sota els meus peus:

- "Senyor Ofiq, aquí baix!"

Just davant meu hi havia un sot prou profund que passava perfectament desapercebut, hi podria haver caigut dins. Vaig salvar l'alçada d'un salt mentre el Litgo s'asseia a terra sobre la gespa salvatge.

Em va convidar a fer el mateix.

- "Digui senyor Ofiq. De què vol que parlem? No estic gaire acostumat a les converses. Com el puc ajudar?"

No coneixia prou aquell home, però em sentia tan sol en aquella situació que em trobava, que em vaig sentir en la necessitat de sincerar-me.

Li vaig explicar tot. Des del començament. Ell escoltava sense fer preguntes, ni semblava que li sonés estrany la història del Tibiq, el "Harumu Nukit", els entrenaments, en Raddas, en Numar, en Nassur, tot. Quan vaig arribar al tema de l'Amagur, encara semblava més interessat.

Mentre parlava, sentia una mescla d'alleugeriment i, al mateix temps, d'intranquil·litat. Posava les cartes al descobert davant d'aquell desconegut. De tota manera, l'experiència que havia viscut a la cova m'apropava a l'home que m'hi havia guiat. La intuïció em feia confiar-hi.

Quan vaig acabar el meu relat, en Litgo va meditar per un moment què dir.

- "Senyor Ofiq, sé on heu estat. Jo mateix també hi vaig mig ser, però en vaig sortir. Jo era bon amic d'en Numar i, en certa manera, amb en Tibiq érem com cosins germans. Un dia parlarem de tot això. Ara, deixi'm fer-li algunes preguntes. Li fa res?"

- "No, endavant." Vaig respondre.

- "Per què aquesta família no us han destruït ja, a vós?"

- "Perquè no han pogut."

- "No ho crec. Ells poden prendre-us per sorpresa i assassinar-vos, o fer-ho per encanteri. Esteu protegit?"

- "Què voleu dir amb 'protegit'?"

- "Us protegeix algun encanteri?"

- "No, que jo sàpiga."

- "Per tant no us han mort per una altra raó. Pensem-hi."

Va meditar una mica més, i va prosseguir:

- "En realitat, què volen obtenir, aquesta família?"

- "Suposo que volen governar la vila."

- "I qui la governa, ara?"

- "La governa en Junma, el cap nomenat pel senyor."

- "Ah, el vell Junma ha tornat. Que bé."

Va fer una altra pausa.

- "Suposo que si ha estat nomenat pel senyor, i a més fa poc d'això, deu ser difícil que el consell tingui pensat canviar-lo aviat."

- "No, en absolut. Ara és impensable."

- "Hi ha algun nou membre al consell?"

- "El Jarumin, el fill petit de l'Amagur."

- "I segons m'has explicat, al morir sobtadament en Joshe, tant en Gamir, en Fanlere com en Modiq han deixat el poble i, per tant, el consell."

- "Exacte."

- "Per tant, al consell sou en Junma, en Jiris, en Gemle, l'Amagur, el seu fill Jarumin, i vós."

- "Així és."

Va aturar-se de nou per discórrer.

- "Pensem per un moment com si fóssim l'Amagur. Com podríem aconseguir ser caps del poble i eliminar les peces que ens molesten?"

Va seguir el fil.

- "En Gemle sempre ha estat un noi manipulable. Molt bon jan, tot cor, però una mica curt de malícia. En Jiris ja està completament captat per la família, pel que em dieu. Sols molesteu en Junma i vós. Crec que la jugada és molt clara, no la veieu, ara?"

Sí, veia la jugada. Però necessitava escoltar-la en uns llavis aliens i no com un nou eco dins la tempesta dels meus pensaments. Vaig convidar al Litgo a rematar la seva explicació:

- "Em sembla molt senzill, senyor Ofiq. Comencem pel Junma. Fa molt poc que ha estat nomenat. Per tant, no pot ser substituït. Haurà de ser eliminat. Però sembla que ja va ser 'eliminat' un altre cap del poble no fa gaire. Dos caps morts des que han arribat ells... aixecaria massa sospites, fins i tot del senyor."

Va agafar aire.

"Però si disposen d'algú altre... És a dir, si tenen algun altre sospitós... algú que últimament sembli trastocat, que doni la imatge de faltar al respecte als de més edat, que faci servir diverses bruixeries i que sembli que no vol acabar amb els atacs d'alguna bèstia estranya, si tenen algú així... Algun 'rival' d'en Junma en el consell i que semblés capaç d'eliminar-lo... Si en Junma morís, aquest sospitós patiria les ires dels vilatans, que no dubtarien a ajusticiar aquesta persona. Així tindríem dues baixes al consell, i un home d'experiència preparat per salvar la vila. Si no uns han mort, senyor Ofiq, és perquè encara teniu un paper en aquesta comèdia."

Era exactament com m'ho estava imaginant. Em feia sentir bé escoltar aquell pla fastigós en la boca d'algú altre. Vaig fer un gest d'assentiment. Aquesta era la meva teranyina, i la del Junma.

Vam dedicar la resta de la tarda, fins que el Sol va començar a caure, a discernir quina estratègia podria desfer aquell pla diabòlic. No hi havia cap solució fàcil. El pla d'aquesta gent era escac i mat en tres jugades. Vam pensar una manera, però. Certament, ningú dels dos les tenia totes.