Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

LA GÀBIA INVISIBLE, una novel·la de Pere Pèries

AQUESTA NOVEL·LA ÉS UN EXPERIMENT ÚNIC

  • 2
    Mecenes
  • 9.98
    mensuals
  • 313.72
    total

CAPÍTOL 38 – UN VEREDICTE INESPERAT

Ara calia esperar la deliberació. Havia provocat de tal manera l'Amagur que, de fet, calia esperar el pitjor. Vaig tornar a casa a preparar-me. Sabia que l'ham que havia posat era molt perillós. L'esquer era jo mateix, i aquests llops i la seva bruixa-mare no tindrien compassió.

Vaig tancar el Sambara. Vaig preparar les espases i les dagues d'en Tibiq per tenir-les a mà. Vaig meditar entrant en Esclepta. Vaig purificar el meu Gah, la meva essència, i el meu Dah, l'esperit que m'impulsava. Sentia el meu Kadj amb mi, sols jo tenia la clau del meu esperit.

Tenia clar que havia tensat la corda fins al límit i que ara, amb el que havia mostrat que sabia, sols els havia deixat la sortida d'eliminar-me. Aquell podia ser el meu últim dia. Just abans del capvespre vaig veure aparèixer dues formes a l'horitzó que s'acostaven. Era l'hora.

Per la manera de caminar vaig identificar que eren els dos membres més joves del consell, en Gemle i el Jarumin. Els vaig esperar al porxo. En uns minuts ja eren a la porta de casa. Se'm feia estrany el seu posat. No era pas el que m'esperava. Els vaig convidar a passar.

Estaven com desconcertats. No entenia què passava. I vaig preguntar-los directament:

- "Nois, quina ha estat la decisió?"

Es van mirar i en Jarumin va deixar que fos en Gemle el que s'expliqués, tot i que no era el seu fort.

- "Ofiq, ha passat una cosa. A veure com t'ho explico."

- "M'heu fet fora del consell? És això?"

- "Sí, però no." Va respondre.

Ja em començava a posar nerviós, amb aquella incertesa. En Jarumin, en veure les dificultats d'en Gemle, va prendre la paraula.

- "Ofiq, el consell ha votat fer-te fora del consell, però en Junma ha dit que no. Que en tot cas deixaries de ser protector del poble. I ens ha designat a nosaltres per dir-t'ho."

- "Doncs és això? M'esperava encara més." Vaig respondre.

En Jarumin va continuar:

- "No, no és això. Ha passat una cosa més."

Ja no em quedava paciència:

- "Parla d'una vegada!"

En Jarumin va agafar aire i em va confessar el que havia passat:

- "Quan hem sortit de la reunió, el meu pare m'ha donat instruccions específiques de matar-te tan bon punt et veiés. Un acte per venjar l'honor de la família."

- "Heu vingut a matar-me, doncs?"

Vaig mirar en Gemle, que va afegir:

- "M'ha explicat el domini i el control que té sobre ells la seva mare i la por que li tenen. Ell no vol ser així."

No podia creure el que estava sentint. Tot eren dubtes:

- "I què ha dit l'Amagur? Com ha reaccionat?"

En Jarumin, prou afectat, va respondre'm:

- "S'ha enfadat. S'ha enfadat molt. M'ha dit que jo no era el seu fill i que no el podia trair. Que jo no era ningú sense ell i la mare. I que des d'avui ja no era el seu fill."

Totalment desbordat per aquest canvi dels esdeveniments, vaig mirar a en Gemle.

- "I ara que hem de fer?"

Em va respondre una obvietat.

- "Doncs ho haurem d'explicar a la resta del consell, i que decideixin. El Jarumin és la prova que necessitaves. Suposo que hauran de parlar amb l'Amagur i la Meneqart, oi?"

En aquell moment em vaig adonar de l'arriscada situació real en què ens trobàvem. Pel que deien, tot això havia passat després de la reunió. Per tant, les úniques tres persones que sabíem la veritat i la podíem provar érem en aquella casa i en aquella habitació. El desconcert que duien no els deixava veure en quin perill estàvem. El Sambara va renillar.

- "Hem de marxar d'aquí. I de pressa. Estem en perill."

En Gemle no ho veia encara, però en Jarumin, que era un jove despert es va adonar de la situació al moment, i li va canviar la cara. Ara sí que estava espantat. Vaig agafar les dagues i dues espases de les d'en Tibiq.

- "Sabeu fer anar una espasa?", els vaig preguntar.

Per les cares que em van fer, vaig veure que no. Eren camperols. Però en Jarumin es va atrevir a demanar-me'n una. Potser m'estava equivocant, però vaig confiar en ell i li vaig donar una d'aquelles espases increïbles.

Vaig mirar per la finestra i el dia s'havia tornat gris i fosc de sobte. A l'horitzó hi veia una mena de boira espessa i negra, que venia cap a la casa.

- "Vinga, anem." Vaig esperonar.

- "Però on vols que anem?" Va dir en Gemle.

No ho vaig dubtar ni un moment:

- "Cap al bosc!"

Just quan sortíem de casa vaig sentir udol de llops. Vaig treure el Sambara de l'estable i el vaig enviar direcció a ca l'Egreris. Se sabia el camí, i aquell animal entenia tot el que li deia. En Gemle ens seguia sense entendre què passava.

- "Va, anem. Al bosc estarem segurs."

Per descomptat, esperava que, al bosc, en Litgo ens ajudaria. Això ens donaria un cert avantatge. Però primer havíem d'arribar-hi. Encara no podia creure el que havia fet el Jarumin. S'enfrontava a la ira del seu pare, mare i germà. I si algú sabia on podien arribar, era ell.

El camí cap al bosc era sembrat de records d'en Tibiq, d'en Numar, d'en Gamir i en Joshe, i de tot el que havia viscut aquells anys des que vaig arribar a la vila. Pensava també en l'Esiqi, i en si tornaria a veure-la. L'ombra boirosa ens venia al darrere. La teníem ja massa a prop.

Sabia que aquell dia es posaria a prova el meu destí. Però si era cert el que havia après del "Harumu Nukit" i d'en Tibiq, no era la meva hora. Això em va envalentir per enviar en Jarumin i en Gemle al bosc, i regirar-me a entretenir el que sigui que fos allò que ens perseguia.

La visió era espantosa. Va ser girar-me i ser capaç de percebre la naturalesa d'aquell núvol. La distància ja era prou curta per discernir què amagava. Per alguna ciència arcana, la Meneqart havia invocat una companyia de cavalleria d'una cinquantena de soldats encaputxats.

Però no eren soldats normals. Eren soldats de la foscor. Havia llegit alguna cosa d'ells al llibre. Deia que existia un tipus d'esperit torturat, usualment de guerrers caiguts en batalla, que no sabien que eren morts. No era conscient que podien ser invocats per una bruixa.

Els cavalls deixaven anar una mena de boira fosca, com de putrefacció, al seu voltant. El núvol que veia era just això. No podia distingir si s'amagava alguna cosa més dins aquell aire tumefacte, espès com la bromera. Havia de fer que em seguissin, i arribar de pressa al bosc.

Vaig fer unes passes cap a ells i quan em vaig assegurar que m'havien vist, vaig enfilar per un trencall que també duia al bosc. Era més exposat que l'altre camí, però així m'assegurava que em seguirien. No me'n vaig sortir del tot. Uns pocs van seguir el rastre dels meus amics.

La partida que em seguia era el gruix d'aquella esquadra. Però de seguida vaig arribar al bosc. Això els robava avantatge, perquè no hi podrien entrar amb la cavalleria, i anirien més lents. Ara, calia que trobés Gemle i en Jarumin, tenien una dotzena d'homes que els perseguien.

De seguida vaig poder veure, de lluny, en Gemle i en Jarumin, i ells a mi. Els vaig fer signes que correguessin cap al cercle de pedra i que allí ens trobaríem. També vaig poder veure el grup de fantasmes descavalcats que els perseguien. No veia encara els que em perseguien a mi.

Aquest tipus de guerrers no eren com el meu Buqu, el "cul gros", ni tampoc com els soldats del senyor. Eren molt durs, éssers sense ànima que patien i sols volien fer patir. Havia d'interceptar aquell grup. Vaig tancar els ulls, mentre respirava fondo per invocar l'Esclepta.

En aquell moment ho vaig sentir. Era com si l'esperit de molts guerrers comencés a brollar en mi. Com si el Nassur, en Tibiq, i vés a saber quants d'altres, fossin dins meu, desitjosos de manifestar-se. En Nassur deia la veritat. Tots ells eren allí, amb mi. I els necessitava,

En el més pur silenci de l'Esclepta, vaig acostar-me al grup mentre desenfundava l'espasa. Havia d'actuar amb rapidesa, així que no vaig deixar marge per a floritures. Vaig liquidar els dos primers sense que se n'adonessin. El segon va cridar i això va alertar la resta.

Vaig deixar anar l'espasa per usar les dagues amb els que tenia més a prop. Havia practicat tantíssim la punteria, que tres més van caure. Vaig arreplegar de nou l'espasa mentre dos se m'atansaven. L'Esclepta els feia moure tan lents, que no em va costar gens esquivar-los.

Al primer el vaig deixar passar per davant meu mentre amb la inèrcia del meu braç dret tallava el coll de l'altre just per on no anava protegit. D'un cop de canell, vaig canviar la manera com tenia agafada l'espasa, i la vaig enfonsar al pit del primer, que ja tenia a l'esquena.

En quedaven cinc. I ja els tenia a sobre. Vaig aprofitar els arbres com escuts improvisats. A cada cop que ells fallaven, jo els encertava. Anava tot tan lent per a mi, que podia observar el punt dèbil de cada protecció que duien posada i clavar l'espasa precisament allí.

En aquells moments, la destresa de grans soldats es manifestava a través meu. Entre això i l'Esclepta vaig anar abatent un a un els adversaris. No em podia encantar. La resta ja s'aproximaven. La meva esperança era el cercle de pedres. Potser podríem amagar-nos a la cova.

Sentia total confiança gràcies a aquella sensació mística de notar dins meu el Dah, l'esperit, de guerres insignes. Però la meva ment m'insistia que tres homes com nosaltres no teníem cap possibilitat. Dos sense saber com fer anar una espasa, i jo sense experiència en batalla.

Vaig arribar al cercle de pedres i allí eren en Gemle i en Jarumin. S'acabava el temps, i no em veia capaç de trobar l'entrada a la cova, així que vaig cridar en Litgo. Amb tot el que passava en aquell moment al seu bosc, devia saber perfectament on érem i quina era la situació.

- "No cridi, senyor Ofiq! Què vol? Que ens matin a tots?" Va aparèixer de seguida.

- "Vinga Litgo, porta'ns a la cova. Has vist quants són?"

- "Sí senyor. Però no."

- "Però no què? Porta'ns a la cova, no hi ha temps!"

- "No els penso portar a la cova. És massa perillós."

- "Estàs boig? Ens mataran! És això el que vols?"

Aleshores vaig lligar caps.

- "Ens has traït, Litgo? M'has fet pensar que podria entrar al bosc i m'ajudaries? També ets part del pla de la Meneqart? És clar, tu també ets un bruixot!"

- "No digui bajanades, senyor Ofiq!"

- "Doncs porta'ns a la cova! Ara mateix!"

- "He dit que no! Amagar-se no és la solució! Hi ha moments que els problemes s'han d'encarar, per molt greus i difícils que semblin. Quedin-se aquí i esperin. Sovint els problemes, senyor Ofiq, porten amb ells la solució. Ara vinc."

I va desaparèixer entre les pedres. I allà ens vam quedar. Tres pobres desgraciats al bell centre d'un cercle de pedres que no oferia cap protecció. Podia sentir a prop l'olor de podrit d'aquella esquadra infecta tot al nostre voltant. Estàvem rodejats. Ja no hi havia on fugir.

Comentaris (0)

Deixa un comentari

Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.