Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

LA GÀBIA INVISIBLE, una novel·la de Pere Pèries

AQUESTA NOVEL·LA ÉS UN EXPERIMENT ÚNIC

  • 2
    Mecenes
  • 9.98
    mensuals
  • 286.09
    total

CAPÍTOL 4 – ELS LLOPS

Calculo que devia ser uns tres mesos més tard, quan sembràvem al tros, que vaig sentir sorolls al marge que donava al bosc. La curiositat i la inconsciència m'hi van fer atansar. Rere els matolls hi havia tres llops enormes estripant un conill. Vam creuar mirades, gran error. 
Vaig començar a córrer. Segon error. Vaig demostrar por i això em feia presa fàcil. Recordo que vaig cridar, i en Tibiq va veure què passava. Va venir corrents també, però cap a mi. 
- "Corre! Fuig!" Cridava jo.
Vaig poder evitar la primera queixalada, que es va endur el sarró. Però la segona no. Un dels llops em va enxampar un braç i em va tirar a terra. Era home mort. Bé, si no hagués estat per en Tibiq. Va arribar just en el moment que queia a terra. Li va etzibar tal coça al llop, que va deixar-me anar entre crits de dolor, seus i meus.
Els altres dos es van abraonar contra el Tibiq. Jo estava mig inconscient a terra. Per això no sé si tot el que vaig veure va passar. Però en Tibiq, amb les mans nues, esquivava i colpejava aquells animalots amb una destresa indescriptible. Ni el tocaven. Però ell sí. Van fugir. 
Jo sols veia sang. En Tibiq em va lligar un drap al braç. Devia ser el que quedava del sarró. Em va carregar a les seves espatlles i em va dur al poble tan de pressa com va poder. Jo vaig perdre el coneixement. Em van explicar que vaig estar dies inconscient, que me n'anava. 
Jo no recordo res d'aquells dies. Potser algun somni confús. Quan era petit, la iaia em deia que de vegades els somnis eren per tancar passats, mentre que d'altres eren per obrir futurs. Em vaig recordar de la iaia, sí. Quan vaig despertar, el braç em feia un mal terrible. 
Estava segur que m'haurien de tallar el braç, com l'Olgen, un home del poble on vaig néixer que també va ser atacat per llops. Però la Síone venia cada dia amb un remei que em posava just on m'havien mossegat. Li va ensenyar a la meva mare com fer-me unes fregues, també. 
- "Si a la lluna plena li marxa la febre, se'n sortirà. Haurà estat de sort. Maleïts llops! En Numar les coneix prou bé, aquestes bèsties de l'infern!" Li deia la Síone a la mare.
I van passar més dies o nits amb aquell mal de mil dimonis. Cada dia preguntava quina lluna hi havia.
Fins que un dia ja no sabia si m'havia deixat de fer mal o és que ja m'hi havia acostumat. En Tibiq venia cada dia. Preguntava com estava i marxava. D'alguna manera se sentia culpable d’allò que havia passat. També venia el Modiq a fer escola al Jan, i m'entretenia escoltar-lo. 
A poc a poc em vaig recuperar i em vaig poder aixecar, però tenia el braç escanyolit i sense força. No era capaç de sostenir res amb la mà dreta. Pensava que ja de per vida seria un esguerrat. Hauria d'aprendre a fer anar l'esquerra a marxes forçades. M'enfadava estar així. 
Vaig ser un ruc d'anar a mirar darrere els matolls. Mai més seria curiós. Havia estat un imbècil. Tot era culpa meva. I ara, què? Enmig d'aquests pensaments, van trucar a la porta. Vaig obrir jo mateix. Era en Tibiq. Em va preguntar: 
- "Com estàs? Com et trobes?" 
- "Bé, per ser un esquerrat", vaig respondre.
- "Vesteix-te i vine", em va dir.
- "No puc fer res. Què vols?"
- "Vesteix-te! I vine!", em va ordenar inflexible.
Vaig obeir i el vaig seguir. Quin remei. Tampoc tenia res a fer. El cas és que no em portava al tros.
- "On anem?" Li vaig preguntar.
- "Aviat ho sabràs." Em va respondre. Anàvem cap als afores del poble. Em va dir:
- "Aquest és el meu camp. Primer era un tros. Vaig engrandir-lo amb un tros dels pares de la Ylíe." La Ylíe havia estat la seva dona.
Al final del camí hi havia un cobert.
Vam arribar i em va dir: 
- "Obre la porta"
Vaig provar de fer-ho amb el braç bo. No vaig poder. 
- "No puc", vaig replicar.
Ho va fer ell. Estava tot ple de pols. Fins a dalt. Un munt d'eines s'amuntegaven sense cap ordre concret, almenys fins on podia veure. Era fosc allà dins. En Tibiq va entrar i va agafar un pal llarg amb el qual va obrir uns porticons a la part alta del cobert. La llum que entrava no donava gaires més pistes de què fèiem allà, excepte perdre el temps. Sincerament, m'esperava una gran esbroncada per la ximpleria de provocar els llops. 
En Tibiq va obrir un segon porticó que va obrir pas a la llum, fins a arribar al final d'un passadís que era mig amagat a la dreta dels munts d'eines. A les fosques, ni es veia. 
- "Vine", em va dir.
Vaig entrar per aquell passadís que semblava un cementiri d'eines.