Vaig tornar a casa molt cansat. Ja parlaria l'endemà amb en Junma i en Jiris. Quan vaig arribar, vaig trobar el Sambara allà a fora. Havia tornat. Crec que mai no hi va arribar, a ca l'Egreris. Aquella bèstia era més intel·ligent que molta gent que coneixia. Ja me l'estimava.

Vaig seure al llit i ja no recordo com em vaig quedar adormit. El cas és que vaig notar que una llum sortia de la trapa que conduïa al meu santíssim, al soterrani on hi havia les coses d'en Tibiq. Vaig baixar i allí estava el llibre obert i el Harumu Nukit donant voltes.

De sobte, en el lloc on solia aparèixer en Nassur, hi havia en Tibiq que vestia una roba llarga, d'un color marró molt clar. Em va mirar i em va convidar a entrar. El seu cos brillava com si fos un esperit. No sé com explicar-ho, però la imatge sencera desprenia bondat. M'atreia.

Tenia en Tibiq tan a prop que podia abraçar-lo, però en aquell somni jo no era qui governava les meves intencions. Amb la seva veu tan familiar per a mi, em va dir:

- "Ofiq, atén a tres coses: Guarda't de la venjança d'Urek. La cova és pany i clau. Troba el secret d'en Numar."

- "Tibiq, qui és Urek? Què és la cova? Conec el secret d'en Numar, parles del seu fill." Vaig respondre.

- "No saps qui és Urek, però ell sí que sap qui ets tu. La cova és el que et dic. No et puc dir més. La resta ho has de descobrir. I el secret d'en Numar no és el seu fill."

Dit això, vaig despertar. Tot havia estat un somni. O no. El cas és que vaig baixar al soterrani i, després de netejar-la de la sang podrida dels soldats espectrals, vaig col·locar la daga corresponent al Nassur. Després de mesos de no funcionar, el Harumu Nukit es movia de nou.

No va trigar a aparèixer en Nassur. Tenia un miler de preguntes per fer-li. Però va parlar ell.

- "Hola Ofiq, sé que tens set de respostes, i jo tinc molt a explicar-te però haurem d'anar una a una."

Vaig ser molt clar, potser massa:

- "Què ha passat, Nassur?"

En Nassur va seure i em va convidar a fer el mateix. Semblava disposat a donar-me per fi respostes.

- "Ja ho saps. Ja ho intuïes. Has estat posat a prova. Una prova gran, perquè hi ha coses molt grans en el teu horitzó."

- "Acabo de somiar amb en Tibiq. El que em diu va de debò?"

- "Què t'ha dit?"

- "Que em guardi de la venjança d'Urek. Qui és l'Urek?"

- "L'Urek era un mestre del llibre. Fa segles, quan estava perfectament instruït, en va sortir amb els saber que el llibre havia acumulat fins aleshores. Molts bruixots l'invoquen i ell es deixa trobar. Des del moment que va sortir, el seu Dah, o esperit, es va desvincular del llibre. Ell pensava que podria viure fora del llibre i encara rebre'n el poder, però no pot ser. Quan ho va entendre, li va néixer l'odi i el desig de venjança contra el llibre i contra tots nosaltres. Els bruixots i bruixes com la Meneqart canalitzen aquest desig de venjança. Li diuen 'la venjança d'Urek'. Tot i que l'Urek ja no és dins el llibre, és molt poderós. En Tibiq ha fet bé de dir-te que hi vagis amb compte. Un dia, els teus ulls veuran aquestes forces en lluita."

Em va semblar que en parlaríem molt més, d'aquest Urek. Vaig continuar el meu interrogatori:

- "També m'ha dit que la cova és pany i clau. Què ha volgut dir?"

- "El que sabem, Ofiq. Aquestes pedres fa segles que són aquí, potser mil·lennis. I la cova, més encara. Sabem que els cercles de pedra més antics tenen coves. L'Urek i els seus bruixots n'han trobat unes poques. Quan veuen cercles de pedra, busquen l'entrada de la cova. Això és el que feia la Meneqart el dia que la vas veure. Per sort, aquí tenim en Litgo com a guardià."

Aquí em va sorprendre.

- "En Litgo?"

- "Sí, tenia ordres de mostrar-te la cova. Ell era com tu. El vam instruir, però el seu Gah, la seva essència no era el d'un guerrer. Ell és un guardià boscà, un místic. La seva missió és guardar la cova. I ho fa de meravella. Arribat el dia, en Litgo et serà tan necessari com la teva mà dreta."

Cada nova revelació em semblava més increïble. En Nassur va continuar:

- "Amb el pas dels segles, el llibre ha après que tot el que som i tot allò que pots percebre, és una petita fracció del que existeix. És com si la major part de tot fos submergida sota l'aigua i sols poguéssim notar allò que en sobresurt. Sota la superfície regeixen altres normes. El que veus separat aquí pot estar unit allà, i també a l'inrevés. Allò que desapareix aquí, segueix sent allà. Però per a tu no. Sabem que el cercle de pedres és una porta, perquè com has vist, l'hem mig fet servir. Ens permet moure'ns a prop de la superfície, però la cova és com un pany a les profunditats. I sabem que conté la clau. Però no sabem com funciona."

La meva curiositat m'empenyia cada cop més:

- "El que vaig veure em va recordar l'esfera."

- "L'esfera és feta del mateix material que les pedres. Té propietats que encara no hem esbrinat del tot."

- "I quin és el secret d'en Numar, si no és el seu fill?"

- "Això ho hauràs d'esbrinar. Ve d'una de les seves campanyes. Una vegada, en Numar li va explicar a en Tibiq que havia tractat amb un mercader d'esclaus que li va parlar d'un savi que vivia dalt d'una muntanya, del que deien que havia viscut més de cinc-cents anys. Evidentment, en Numar va voler conèixer el secret d'una vida tan llarga. Tot i que el lloc era força inaccessible, el va anar a veure. I quan el va trobar, semblava un home tan jove com ell. En Numar insistia a saber el seu secret, però aquell home no era gaire amic de visites, i sols volia treure's de sobre en Numar. Vols saber què va fer?"

- "Clar que sí." Com era obvi.

- "Li va proposar tres enigmes, i en tres dies havia de pensar les respostes en silenci. Si encertava els tres enigmes, l'home li diria el seu secret."

- "Quins eren els enigmes?"

- "En Numar li va explicar a en Tibiq un munt de vegades. Primer enigma: Quin és el sou d'un rei? Segon: Qui et tindrà un amor etern? Tercer: Quina estació de l'any és la més freda? Aquests van ser."

No vaig poder evitar posar-me a pensar les respostes.

- "Al cap de tres dies en silenci total, en Numar va donar la resposta correcta. I aquell savi, en reconeixement d'haver-se divertit amb aquell joc, li va dir no un, sinó tres secrets. El primer, el que buscava en Numar, el de la seva llarga vida i joventut. El segon, com netejar la seva ànima. I el tercer, com travessar la porta de les pedres del cel. Però aquell home el va advertir que aquelles veritats eren secrets, i els secrets mai no s'expliquen. L'endemà, quan en Numar ja marxava, va anar a acomiadar-se de l'home savi, i el va trobar mort, momificat i envellit com si hagués mort feia segles. Això explicava en Numar. I li va dir a en Tibiq que, quan ell hagués de marxar d'aquesta vida, s'enduria els dos primers secrets perquè eren cosa seva. Però que deixaria el tercer ben desat perquè algú amb prou enginy per a resoldre enigmes, el pogués trobar. El que t'ha dit en Tibiq és cert."

Després d'aquestes revelacions, en Nassur va marxar. Va dir que ja tenia prou per pensar. I certament, cada explicació era com un bàlsam al meu enteniment, però al mateix temps sorgien noves preguntes per a les quals sols el temps tindria les respostes. Tornava a sortir el Sol.

En Nassur havia aconseguit que, amb totes les preguntes que tenia al cap, ara sols li donés voltes als enigmes que aquell savi li havia plantejat a en Numar. De tota manera, havia de parlar seriosament amb en Junma, en Jiris, i en Gemle. Havíem d'apamar tot el que havia succeït.

Per tant, vaig baixar al poble, on ja s'havien recollit les restes de la pira funerària, i vaig convocar d'urgència el consell. Com a protector, podia fer-ho en cas d'emergència. I allò no podia esperar. En Junma hi va estar d'acord, i va presidir aquella reunió improvisada amb aquestes paraules:

- "Uns fets molt greus ens reuneixen avui. El protector del poble, que havia estat profundament qüestionat, tenia raó. I els seus detractors han estat provats traïdors i malèfics. Ahir mateix, van practicar la seva màgia negra amb mi i amb en Jiris. Ara són fugits miserablement. Aquesta família han portat gran desgràcia i divisió al poble. I haig de dir, Jiris, que per desconeixement o per maldat, tu n'has estat còmplice. Per tant, tens ara la paraula per presentar descàrrec, explicar per què has actuat com has actuat tot aquest temps, i demanar perdó."

En Jiris no va respondre bé. No m'ho esperava, davant de l'evidència.

- "Vaig fer el que havia de fer. Penso que l'Ofiq posava el poble contra l'Amagur i això no era just."

Jo em mantenia callat.

- "Però Jiris, no veus que la Meneqart és bruixa? Que l'Amagur ha mort el seu fill?" Deia en Junma.

En Jiris va respondre defensant-lo:

- "I no imagineu com deu estar patint ara per haver-se vist empès a fer-ho. Tot per culpa de l'Ofiq!"

Els altres tres ens vam mirar, i en Junma va dictaminar allò que tots pensàvem.

- "Jiris, has servit fidelment molts anys. Però l'Amagur i la Meneqart han teixit una ombra sobre teu i ara no pots, o no vols, veure els fets tal com són. Per tant, tens tres dies per abandonar la vila. Tu i la teva família. Aquí ni sou, ni sereu benvinguts mai més. I ara, si us plau, deixa'ns. Tens preparatius a fer."

En Gemle i jo hi vam estar d'acord. En Junma va reblar:

- "Escriuré una carta al senyor, on explicaré tot fil per randa. Hi apareixeran els noms de tots vosaltres. Així que procura viatjar ben lluny, on un altre senyor us empari. I ara, pots marxar."

En Jiris va tancar la porta.

En Junma va sospirar i va dirigir-se a mi:

- "Ofiq, crec que t'hem de demanar disculpes i t'hem d'estar molt agraïts. Si no hagués estat per tu, jo mateix seria mort. Crec que parlo per en Gemle, també, si dic que lamentem profundament haver dubtat de tu i no haver-te cregut."

No vaig voler fer sang. Els veia penedits. Esperava que haguessin après a confiar en mi. En Junma va afegir que, en la carta que escriuria al senyor, també li demanaria si hi havia alguna família que volgués traslladar-se a la Vall d'Andera i unir-se a la vila. Ho vam trobar bé.

En sortir de la reunió, vaig baixar al cercle de pedres, on esperava que en Litgo em trobés. En lloc d'ell, qui em va trobar va ser un vell "amic".

- "Ja saps on pots trobar pistes per resoldre els enigmes, oi? Hi pots trobar les respostes i tot!"

- "Hola Raddas. No m'interessa."

- "Tothom sempre em diu el mateix, però després acaben fent negocis amb mi. Vés quina cosa."

- "Ja he fet negocis amb tu i sé que m'ha sortit car."

- "Car, barat, tot és relatiu. Necessitaves saber, i vas saber el que volies. Quin preu ha de tenir això?"

- "Prou, Raddas."

- "De fet, estic segur que buscant i rebuscant, trobaries allò que tant et cal."

Començava a conèixer en Raddas. Estic convençut que no sabia res de la funció de les coves, però m'estirava de la llengua perquè era prou llest per notar que jo barrinava alguna cosa important.

- "Avui no, Raddas. Que tinguis un bon dia."

I vaig seguir el meu camí, i ell el seu. Entrava ja al cercle de pedres. Recordava la batalla que hi havíem viscut i l'aparició dels guerrers de dins les pedres. L'inútil sacrifici del Jarumin i els soldats espectrals que vam derrotar.

Semblava que havia passat feia dies, i com aquell qui diu, havien passat hores. Vaig recórrer cada pedra, la d'en Tibiq, la d'en Nassur, la dels altres guerrers... les tocava com si esperés una nova reacció atàvica. Cadascuna em transmetia energia. Van ser uns instants de pau.

Vaig tornar a observar la pedra central i aquella erra que hi havia mig esborrada. En aquell moment vaig recordar que el llibre dels fets passats i futurs, el d'en Raddas, tenia el mateix símbol a la coberta. Fins ara no hi havia caigut! Un crit d'en Litgo va trencar el silenci.

- "Senyor Ofiq! Corri! Ha de venir a veure això!"

Tenia un fotimer de preguntes per a en Litgo, però ara em feia senyals d'acompanyar-lo. Indubtablement, em duia de nou a la cova. L'home corria i sabia moure's pel bosc. Jo intentava seguir-li el pas amb prou dificultats.

Vam arribar de seguida a l'entrada de la cova i vam fer el ritual de passar per aquell entramat vegetal que camuflava perfectament l'accés. Un cop dins vaig donar una ullada al racó on havíem deixat el cos d'en Jarumin, on encara hi havia una taca de la seva sang. Pobre noi.

En el moment de deixar el cadàver d'en Jarumin, havíem percebut una certa lluminositat que provenia de l'interior de la cova. Però en aquell moment no havíem tingut el temps d'investigar-ho. Això era el que havia cridat l'atenció d'en Litgo, i per aquesta raó m'havia fet baixar.

Però ara era més intensa, i bategava. Vam avançar cap a l'interior. L'espectacle era preciós. Una mena de llum daurada havia envaït l'estança i en aquesta claror hi flotaven lliurement el que semblaven inofensives guspires d'un foc fred.

- "Litgo, què és això?"

- "No ho sé."

- "Ho havies vist abans?" Vaig preguntar.

- "Mai aquestes guspires, ni amb una claror tan intensa."

Aquella llum transmetia amor, saviesa, poder, equilibri. Si hi havia un déu, devia ser així. En Litgo i jo miràvem l'escena, embadalits. Era com mirar el foc. Un foc celestial.

Hi vaig introduir la mà i les guspires jugaven entre els meus dits. Vaig mirar en Litgo i vaig avançar cap a la llum. La sensació era d'un benestar desconegut. Les espurnes feien suaus pessigolles a la pell. Volia esbrinar d'on provenia però, de sobte, vam quedar a les fosques.

- "Què ha passat?" Vaig preguntar.

Per descomptat, en Litgo no sabia què respondre. Vaig sentir com petaven les seves pedres fogueres, fins a fer una petita torxa de branquillons. Em vaig acostar a ell, que era just damunt d'un dels símbols gravats a terra, i m'hi vaig fixar. Més tard miraria si el llibre en deia alguna cosa.

També vaig agafar una pedreta caiguda que semblava haver format part d'aquella estructura. La provaria d'introduir a l'esfera del Harumu Nukit. Vam sortir d'allà. Un cop fora, vaig explicar al Litgo que el Nassur m'havia parlat d'ell.

Volia que sabés que jo era conscient que ell era el guardià de la cova. El que se'm feia estrany era el sentit d'aquella llum. I vaig recordar les paraules d'en Tibiq durant el somni: "La cova és pany i clau." El meu cap provava de lligar caps mentre tornàvem al cercle de pedres.

Li vaig demanar a en Litgo que vingués a casa l'endemà. Volia mostrar-li el soterrani d'en Tibiq. Era l'única persona de carn i ossos amb qui podia compartir allò i necessitava fer-ne partícip algú més, encara que fos per no tornar-me a creure'm boig o caure en l'autoengany.

En el camí de tornada a casa, la meva ment va generar un pensament excitant. Recordeu que us he explicat que el nostre Gah, la nostra essència, és immutable, però el nostre Dah, o esperit que ens mou, pot ser el d'un altre ésser? Connectar amb l'esperit d'algú altre no és fàcil.

Cal que l'altre et doni un Kadj, o clau, per connectar amb el seu esperit. Si la cova és pany i clau alhora, potser m'està oferint el seu Kadj. Potser la cova és més que una porta. Potser és un ésser viu. O potser és la boca d'aquest ésser. Estava cansat i tenia molt per meditar.

No recordo ni haver-me estirat al llit. Vaig dormir moltes hores. No recordo cap malson. Vaig descansar bé. Encara sentia a sobre meu aquella sensació de plaer que havia viscut. L'endemà, després d'esmorzar, vaig muntar el Sambara. Els dos necessitàvem sentir l'aire a la cara.