Feia un dia molt bonic. Vaig pensar en la mare, en el Jan. També en l'Esiqi. Els tenia abandonats i els trobava a faltar. Havien passat massa coses i molt grosses. Potser ara tocava reprendre una rutina que fes la vida més senzilla i deixar per algú altre els enigmes del llibre.

Però sabia que no ho podia fer. Havia entrat en el joc. En Tibiq m'havia compromès amb el llibre. Em sentia com en una gàbia invisible de la qual ara no em podia escapar. En el fons, tampoc volia. Tot el que aprenia alimentava la meva curiositat. Hi havia massa coses per saber.

Per exemple, mentre pensava tot això, el meu cap bullia amb els tres enigmes que el vell savi havia plantejat a en Numar. No tenia ni idea de quin podia ser el sou d'un rei ni qui seria el meu amor etern. L'estació més freda de l'any és l'hivern, de tan òbvia, devia ser errada.

Sovint, mentre tens el cap ocupat en altres coses, va treballant en qüestions que li has plantejat. De fet, crec que moltes vegades la nostra ment és més intel·ligent que nosaltres. Així, de sobte, em vaig adonar que els tres enigmes del vell savi tenien tots la mateixa resposta.

Sols hi havia una cosa que responia a les tres preguntes satisfactòriament i per a tothom. També vaig entendre què li havia passat al vell savi que havia plantejat els enigmes a en Numar. Probablement havia viscut molts anys en aquell racó inaccessible. Ara entenia per què.

Quin és el sou d'un rei? El mateix que el de qualsevol altre. Ser rei no t'eximeix de rebre aquesta paga. Qui serà el teu amor etern? Aquell qui dormi amb tu durant tota una eternitat. Quina estació és la més freda? Aquella en la que sentiràs la fredor més intensa.

La resposta era clara i tenia molt a veure en el que en Numar estava tan interessat a aprendre: Quin era el secret de la longevitat d'aquell vell savi. La resposta no podia ser una altra: La Mort.

Crec entendre què va passar i perquè en Numar no va aprofitar aquell coneixement per viure una vida molt més llarga. El vell savi devia anar a viure a un lloc tan inaccessible precisament perquè fins i tot a la mort li costés arribar. El Numar no va estar disposat a fer aquest sacrifici sols pel fet de viure més anys.

Estic segur que necessitava cert grau de redempció per tot el que havia fet. I això tan sols ho tenia amb la Sione i el seu ramat, aquí a la vila. Així doncs, quan la mort per fi va trobar el vell savi, després de buscar-lo per tot arreu, aquest li va plantejar també tres enigmes. La mort devia passar molt de temps provant de resoldre'ls. Qui sap si dècades, o segles.

No es podia emportar aquell home sense saber les respostes abans, o es quedaria tota l'eternitat pensant-hi sense saber si hauria encertat. El cas és que en Numar, quan va encertar la resposta, devia donar alguna clau a la mort perquè trobés la seva. El savi no comptava amb això.

Per tant, aquella mateixa nit, la mort va visitar de nou el vell savi amb la resposta als enigmes que aquest li havia proposat. I se'l va endur deixant el cos com si se l'hagués emportat quan li tocava. Suposo que, al final, la vida té coses de les quals no et pots escapar.

Però resoldre el misteri dels enigmes d'en Numar no m'acostava ni mig peu a saber què li havia respost aquell savi sobre com travessar la porta de les pedres del cel. No sabia ni per on començar. De tota manera, estava segur que si la resposta existia, ella em trobaria a mi.

Vaig baixar al poble a veure la mare i el Jan. Estaven prou bé, després de tot el que havia passat. La mare s'havia espantat molt de veure el que feia l'Amagur, i en Jan i ella s'havien tancat a casa. Ara se sentia millor de veure que jo em trobava sa i estalvi.

Quan sortia vaig veure el Junma de lluny i em vaig acostar per interessar-me per la seva salut i la de la Trebba. Encara no li havia preguntat si s'havien recuperat de tot el que li havia fet la Meneqart. Ho va agrair. Ja em mirava diferent, m'havia guanyat el seu respecte.

Parlava amb ell i, tanmateix, volia tornar a casa i investigar si el llibre parlava dels símbols gravats a la cova. També volia experimentar amb l'esfera i la pedreta que havia pres d'allà. Així que vaig muntar de nou el meu estimat Sambara i vam trotar tot el camí a casa.

Quan vaig arribar vaig tenir l'agradable sorpresa de tenir en Litgo assegut sota l'arbre que em quedava més a prop del porxo de casa.

- "Senyor Ofiq! Teníem una cita, oi?"

- "I tant. Benvingut, amic."

Ja descavalcat, vaig lligar el Sambara a l'estable i vaig saludar en Litgo.

Vam entrar de seguida al soterrani. La cara d'en Litgo era d'una fascinació continguda. Sens dubte hi havia coses que coneixia, però altres el sorprenien. Li va fer molta il·lusió veure el llibre i l'esfera del Harumu Nukit. Ell n'havia sentit a parlar, i ara ho tenia al davant.

Vam fullejar el llibre una llarga estona a la recerca de pistes sobre els símbols arcans de la cova, però ja sabíem que el llibre tenia vida pròpia, i que sols ens diria el que ell ens volgués dir. Vaig voler convocar el Nassur però, de nou, el Harumu Nukit semblava aturat.

Em sentia decebut, ja que per alguna raó no podia compartir allò amb en Litgo. Pensava que podria ser, ja que ell també formava part d'aquesta història. Però es veu que no.

- "Tranquil, senyor Ofiq. Tot això són protocols que sovint no entenem. Jo ja m'ho conec. No es preocupi."

- "M'hauria agradat molt compartir-ho. Sols és això."

- "Jo tinc el bosc, que m'ho diu tot i m'explica coses increïbles. Un dia les compartirem."

El vaig acompanyar a la porta i ens vam acomiadar amb un cert regust de fracàs. Vaig tornar al soterrani, a veure si ara funcionaria. No vaig voler convocar en Nassur, perquè em sentia una mica emprenyat després de tot el que havíem viscut en Litgo i jo. Així que vaig treure la pedreta de la cova i la vaig situar sota l'esfera del Harumu Nukit, a veure si d'alguna manera reaccionava. I vaja, si va reaccionar!

Al principi semblava que no, però a poc a poc, l'esfera es va anar activant. La pedreta feia petits moviments com si algú la mogués amb el dit. Després ja eren saltirons, i per últim va vibrar amb força a mesura que l'esfera agafava velocitat. De seguida va començar a levitar.

Lentament pujava i pujava cap al centre de l'esfera. La claror dels llums de la sala s'apaivagava per crear un ambient de penombra creixent. Quan la pedra va arribar al centre geomètric, es va generar un raig de llum que es dirigia al bell mig de la sala. Em vaig apartar per deixar-li pas.

De sobte, la sala es va convertir en una rèplica de la cova. No hi havia encara les marques sobre la roca de base. Aleshores van aparèixer uns éssers que em recordaven, per la seva complexió i manera de moure's, a en Raddas. Però, per dir-ho d'alguna manera, en una millor versió.

Van ajupir-se a terra i van començar a traçar el que serien les marques. El que em va sorprendre és que ho feien a ulls clucs. Semblaven en contacte amb algun tipus de poder que els guiava les mans, en el seu traç. Primer van dibuixar les línies que ho interconnectaven tot.

Un cop traçades, tres d'ells van situar-se en punts equidistants de la circumferència, i cadascú va dir un mot en to d'invocació. Els tres primers van ser: Errem, Sikkur, Daraq. Van moure's per trobar una nova equidistància geomètrica, i van repetir l'acte: Nassur, Refrem, Tibiq.

Nassur i Tibiq! Com podia ser? A mesura que invocaven els noms, als seus peus es gravaven símbols arcans que devien ser-ne representació. Van tornar a moure's i em vaig fixar en aquesta dansa impossible, giraven sobre ells mateixos, mentre la seva túnica feia un efecte voladís.

Van trobar una tercera equidistància, que correspondria a les pedres del cercle. Encara amb els ulls clucs, van recitar el tercer grup de noms: Ofiq, Memné, Serath. No m'ho podia creure! Un d'ells acabava de dir el meu nom! Un símbol desconegut va gravar-se als seus peus.

Era impossible! Allò devia passar fa segles, mil·lennis potser. Ningú no ho sap del cert. I ja sabien el meu nom? I el d'en Tibiq i en Nassur? Vaig pensar que devia estar somiant. Amb el mateix ball celeste amb què acompanyaven aquella cerimònia, van reunir-se els tres al centre.

Aquells éssers menuts van ajuntar les mans, i van fer una última invocació: Radesh Muqur! I allà es va situar l'equivalent antic a la nostra erra majúscula, que més tard es reproduiria en la pedra central del cercle que feia de mirall a allò que es guardava ocult en aquella cova.

En el moment de dir aquell nom i completar el cercle, es va començar a il·luminar amb aquella deliciosa llum daurada, i les espurnes i guspires de foc van aparèixer fins a omplir la sala. La imatge era clarament un clímax, la magnificència d'un enorme poder antic i desconegut.

El raig de llum va desaparèixer. La pedreta va caure i l'esfera va aturar-se progressivament. Els llums van tornar a produir la seva il·luminació normal. La visió s'havia acabat. Com sempre, la meva necessitat de respostes es va veure superada per la profusió de noves preguntes.

Allò no podia ser veritat. No podia entendre com una estructura que existia des d'abans del cercle de pedres, fes ús del meu nom. Però no era sols el meu nom, era el d'en Tibiq i el del meu mestre actual, en Nassur. I qui eren els altres noms? Qui era en Radesh Muqur del centre?

L'esfera havia fet molta feina aquell dia, i jo havia de meditar en aquella visió, en el seu significat i quin paper hi tenia jo. Tot preguntes per a en Nassur, a qui se li girava feina. Vaig anar a descansar amb una barreja de sentiments. Era una mena de joiosa inquietud.

L'endemà volia anar a veure l'Esiqi, havien passat moltes coses i no sabia quines notícies haurien arribat a Griansa, la seva vila. El Sambara m'hi va portar en un tres i no res, i allí a l'estrada de casa seva, hi era el seu pare, l'Egreris, que no sabia exactament com mirar-me.

Vaig lligar el Sambara a fora, amb la sensació que l'Egreris s'alegrava més de veure el cavall que de veure'm a mi. De fet, ni es va dignar a saludar-me. Tant me feia. Jo venia a veure a l'Esiqi. Llavors vaig sentir algú que de lluny cridava el meu nom. No m'ho podia creure!

Era en Gamir! Quina alegria! Havia tornat al poble a continuar el negoci de les andròmines del seu pare. Vaig anar a trobar-lo i ens vàrem abraçar com germans. Les noves del que havia passat al poble havien corregut per la contrada com l'aire que anuncia les tempestes d'estiu.

Ell no estava convençut del tot que me'n sortiria, però sabia que lluitaria fins al final. Vaig preguntar-li per la família, i em vaig sentir feliç de saber que tots estaven bé, adaptant-se al canvi. Potser el que estava pitjor era ell. Penso que s'hauria quedat a la vila.

Em va preguntar detalls del que havia passat. Vam conversar una estona i ens vam acomiadar amb una nova abraçada. Havia d'anar cap a casa de l'Egreris. El vaig trobar que allí era encara, remenant l'hort i netejant-lo de males herbes.

- "Bon dia Egreris, com esteu?" Vaig saludar.

- "Has vingut a treballar? Hem d'acabar la feina que et vas comprometre a fer. Compto amb tu o no?"

- "T'ha arribat res del que va passar al poble?"

- "Les coses bones viatgen caminant, les dolentes volen com l'aire. L'has feta bona aquesta vegada." Vés a saber què hauria sentit.

- "Que hi és, l'Esiqi?"

- "És a dins, però primer anem darrere, que hem de canviar uns costals de lloc."

I així em va tenir una bona estona de solana carregant sacs d'un lloc a l'altre. No sé si era algun tipus de càstig per haver faltat tants dies, però se li assemblava molt.

Després de l'últim sac, vaig anar al pou a rentar-me la suor i a refrescar-me. No era la meva millor fila, però tenia moltes ganes de veure l'Esiqi. Quan em treia l'aigua de la cara, la vaig veure que venia de la casa. Hagués usat l'Esclepta per alentir l'elegància del seu pas.

Em va dir:

- "La mare pregunta si et quedaràs a dinar."

- "Jo encantat. Vols que em quedi?"

- "Ja saps que sí, ximplet. Com es porta el Sambara?"

- "És un animal magnífic. Més llest que molta gent que he conegut."

- "Home, gràcies." Es va fer l'ofesa.

- "No ho deia pas per tu." Vaig dir, mig amoïnat.

- "Faig broma. Ja ho sé que no ho dius per mi. Pobre de tu, que ho fessis." Vam riure.

A un pas deliberadament lent, vam tornar junts cap a la casa. Vam dinar com fèiem abans que passés tot. No em van fer ni una pregunta sobre el que havia passat a la vila.

Em va estranyar i tot. Acabat de dinar, em vaig acomiadar de la família i, quan ja sortia per la porta, l'Esiqi em va sorprendre:

- "T'acompanyo."

Tenia el Sambara allà fora, no era un trajecte llarg. Tampoc no calia ser cap erudit per entendre el que m'estava dient.

Quan érem al costat del cavall, i ja anava a muntar-lo, just quan el cos de l'animal interferia la visual des de qualsevol punt de la casa, i al mateix temps, de mig poble, l'Esiqi va aprofitar per enganxar els seus llavis als meus per un segon. Era un petó tant furtiu com fugaç.

Us dic que pocs instants m'han semblat tan eterns. Per mi es va aturar el temps. Com amb l'Esclepta, però en bonic. Jo no hauria marxat d'allà, però vaig haver de pujar al cavall. Ens vam acomiadar agafant-nos la mà i deixant-la mentre el Sambara iniciava el camí de retorn a casa.

El camí, com podeu comprendre, se'm va fer meravellós després d'aquell inesperat contacte. Tantes coses al cap i ara sols podia pensar en això. L'amor eclipsa qualsevol pensament, per més assenyat que sigui, i ho relativitza tot fins a convertir-se en l'única mesura de les coses.