Era un objecte quadrat i pesant. Quan el vaig enretirar i li vaig treure la pols que hi havia amuntegat amb els anys, es va revelar el que era. Una caixa, sense cap decoració, però molt ben tancada i ajustada. Semblava feta de fusta molt bona, estrangera, de gran qualitat.

Vaig continuar la inspecció i, a sota, hi havia gravats uns símbols en un idioma desconegut per a mi. No era el del llibre. Revisant la caixa amb molta cura, vaig trobar-hi una llengüeta enginyosament col·locada, que permetria desbloquejar una tanca mig invisible. Vaig obrir-la.

Realment, no entenia allò. Era increïble. Mai no havia vist una cosa com aquesta. Vaig tornar a tancar la caixa de seguida, vaig recollir una mica el cobert i me la vaig endur a casa. Havia d'examinar allò amb tranquil·litat, en un lloc on sabés que ningú em molestaria.

Com és que en Tibiq no havia desat allò en el bagul? Perquè ho havia posat barroerament darrere unes aixades? Eren preguntes banals sense resposta. Un cop al soterrani, al meu santíssim, vaig tornar a obrir la caixa. Amb pausa i cerimònia vaig extreure l'objecte que contenia.

Semblava una de les andròmines que venia en Joshe, però mil vegades més sofisticada. En si, era com una altra caixa, amb un mecanisme circular al mig amb dues agulles. La punta de la més llarga era una bola daurada, amb raigs, i la més curta era una boleta mig blanca, mig negra.

El mecanisme contenia inscripcions, de fet hi havia diversos símbols en llocs concrets. A sota, també hi havia grups de lletres com les de la capsa. Però tampoc no sabia llegir-les. En un lateral de l'objecte hi havia com una mena de palanca que podia girar en cercles.

Pel darrere, hi havia dues circumferències més, una a dalt i l'altra a baix. Cadascuna amb una agulla, i amb símbols repartits a intervals més o menys regulars. Si girava la palanca, totes les agulles es movien, però no entenia el significat d'aquells moviments. Un sí, però.

Una de les dues agulles del davant, la que era una boleta mig blanca, mig negra, girava sobre ella mateixa a mesura que seguia el seu curs. Per tant, aquell mecanisme devia ser un model dels moviments regulars del Sol i de la Lluna. Tant de bo pogués llegir aquells símbols.

Vaig moure la palanca, i les agulles van girar i girar a la seva manera. Però no entenia res. Ni crec que ningú de la vila em pogués ajudar. En Litgo, potser? Vaig tapar l'objecte amb una tela i vaig sortir al bosc, a veure si en Litgo apareixia. No sabia ni si hi seria, allí.

L'últim cop que l'havia vist va ser quan va desaparèixer de davant meu com per art de bruixeria. També li volia preguntar. Però primer, volia saber si podria llegir aquell idioma estrany. Com sempre, em va trobar ell.

- "Hola senyor Ofiq, com esteu?"

- "Litgo! Hem de parlar."

- "En què us puc ajudar?"

- "Vine!"

El vaig dur de nou a casa i li vaig ensenyar l'objecte que em tenia meravellat. Val a dir que ell també va quedar sorprès per allò que veia.

- "Entens aquest llenguatge, Litgo? Pots llegir els símbols?"

- "Ni una paraula. Perquè semblen paraules, oi?"

Vaig respirar fondo de pura decepció. Si en Litgo no em podia ajudar, qui podria? El llibre no semblava dir-ne res i, per tant, en Refrem no em diria res. I no volia recórrer tampoc a en Raddas. En Litgo feia cara de voler suggerir alguna cosa.

- "Digues, en què estàs pensant?"

- "Potser... la nouvinguda?"

- "La Memné? Com vols que...? Espera, ella ha rebut educació per a ser reina. Potser..."

Vaig pensar de pressa. No li ensenyaria l'objecte ni la baixaria al meu soterrani. Copiaria les poques lletres de la caixa i li preguntaria si sabia què hi deia.

Vaig copiar-les amb molta cura en un paper. Li vaig dir a en Litgo que aniria a esbrinar si la Memné podia llegir aquelles lletres i que l'avisaria tan bon punt ho sabés. La meva curiositat ara era mútua. En Litgo va tornar al seu bosc i jo vaig enfilar pel camí del poble.

Quan vaig arribar a cal Junma, la Trebba em va dir que la Memné havia sortit a pregar a la vora del rierol. Allí la vaig trobar de genolls, amb els ulls tancats mussitant paraules en el seu idioma. Vaig esperar que acabés. Ho va fer amb un bonic càntic en veu baixa.

De seguida va notar la meva presència.

-"Hola Ofiq, quina sorpresa! Puc fer res per tu?

Em vaig atansar i li vaig mostrar el paper amb les lletres.

- "Tu sabries llegir això?"

- "Sí. És una llengua morta. Molt antiga. Però la vaig aprendre."

- "I què hi diu?"

- "Hi diu: Numar."

La Memné va fer una ganyota:

- "No conec aquesta paraula. És un nom?"

- "Sí, d'un bon amic."

Vaig respondre. Em va tornar educadament el paper. No em vaig poder estar, la revelació del seu nom em deia que podia confiar en ella:

- "Em podries llegir més coses, en aquest idioma?"

- "Suposo que sí. El tinc una mica rovellat, però si el text no és gaire complicat, podria llegir-lo."

Això em va fer somriure amb els ulls, i ella ho va notar.

- "Te'n portaré més i ho intentes, et sembla bé?"

- "Clar que sí. Amb molt de gust." Va fer un somriure de complicitat.

Després d'acomiadar-me, vaig tornar corrents a casa. Tancat al soterrani, vaig copiar lletra a lletra tot el que aquell objecte duia escrit. Es devia fer tard i el meu cos no va resistir l'embat de la nit. L'última espelma va flaquejar quan jo ja havia caigut adormit feia estona.

Diversos somnis incoherents van acompanyar-me aquella nit. Tenebres on en Tibiq, la Memné, l'Esiqi i en Numar coincidien en un escenari inexplicable. També vaig tornar a veure, i viure, aquella llum estranya de la cova. Irònicament, hores després vaig despertar a les fosques.

A les palpentes, vaig obrir la trapa i una mica de llum va penetrar el soterrani, suficient per encendre una espelma. Ja ho havia copiat gairebé tot. Faltava molt poc i ho vaig poder acabar poca estona després. Sense esmorzar ni entretenir-me, vaig agafar els papers amb la tinta encara fresca.

Vaig fer cap al bosc i aviat en Litgo va aparèixer. M'esperava. Li vaig explicar que la Memné havia pogut llegir el paper i que el que hi havia escrit en aquells caràcters antics era el nom del Numar. Es va estranyar tant com jo. Tanmateix, després vam raonar el perquè, d'allò.

Era més que possible que fos en Numar qui va deixar l'objecte en el cobert. Segurament en morir en Tibiq o just abans de morir ell. Vaig recordar com sempre el veia a l'horitzó, observant les meves anades i vingudes al cobert. Potser esperava el moment adequat per deixar-lo.

Vaig convidar en Litgo a acompanyar-me a veure la Memné i comprovar si era capaç d'extreure'n alguna cosa, d'aquella prosa arcana. Per descomptat, va acceptar. Si compartíem algun defecte, era el de ser curiosos. Tot i que ell sempre era més prudent, analític i assenyat que jo.

Potser per això, de camí, en Litgo em va voler estirar de la llengua sobre si creia que la Memné era digna de confiança. No en sabíem gaire, d'ella. Vaig demanar a en Litgo que confiés en mi. I ho va fer. A poc a poc, sense adonar-nos, teixíem un invisible vincle de confiança.

Vam trobar la Memné a casa d'en Junma i la vam convidar a baixar vora del riu. Vaig escollir aquell racó on m'agradava de tant en tant meditar. Vaig notar que ella també sentia curiositat pels papers que duia, però era clar que no s'imaginava de bon tros on l'estàvem ficant.

Vam seure els tres sobre la gespa fresca que li agraïa al riu el grau d'humitat justa i constant. L'aire no anava més enllà d'una brisa que deixava sentir l'escalfor del sol del matí sense molèstia. Si aquells signes amagaven alguna revelació divina, l'escenari era el més adient.

Vaig lliurar els meus papers a la Memné mentre la mirava als ulls. En realitat, l'escena desprenia una cerimònia que no havíem buscat, però hi era. La Memné va començar a llegir amb atenció els gargots que havia copiat la nit anterior.

- "Tot sembla escrit en aquest idioma." Va dir.

- "És la llengua dels Dànics. Un poble antic que va arribar a ser molt savi perquè havia sabut aprendre de pobles encara més antics i llunyans." Va explicar.

- "Pots traduir-ho? Entens el que hi diu?" Va demanar en Litgo.

- "Ho provaré. Doneu-me uns moments de silenci."

La Memné va examinar amb compte cada línia que hi havia escrita. Un full, un altre. Aquells minuts de silenci no se'ns acabaven mai, a en Litgo i a mi. Érem tot impaciència.

- "Crec que ja ho tinc. Però és un text força estrany. Hi ha algunes paraules que no sé què volen dir."

- "No pateixis. Tradueix el que puguis." Li vaig dir. "Però Memné, et demano que guardis això en el més profund secret. Quedarà entre nosaltres."

- "Tens la meva paraula, Ofiq."

- "Què diu?"

No ho sabia, però la Memné va començar a llegir allò que ens canviaria la vida als tres.

- "Llum i tenebra. Les constel·lacions són pares i mares dels camins. El passat escriu el futur i el futur escriu el passat. Qui té la clau obre la porta, i no li queden més preguntes. Sóc l'oracle del cel, i la clau dels dies. Qui creu en mi travessarà els cercles sa i estalvi."

Aquelles paraules prometien.

- "Aquí trobaràs escrits els dies, i marcats els temps. La porta s'obre el segon 'Shamnari', quan 'Marh Uk' faci visibles les passes de 'Suqaqippu', és a dir, quan la lluna de Bedromi infanti la fosca." La Memné em va mirar.

- "No entenc res." Va dir. "Bé, una cosa sí. Pels Dànics, Bedromi era una època de l'any, just abans de començar la tardor."

- "Bé, segueix a veure si ens aclareix alguna cosa." Li vaig demanar.

En Litgo no perdia detall. La Memné va prosseguir la traducció.

- "Giren els estels en les regions del cel. I gira el mecanisme, ombra dels seus passos. Si determines on ets, sabràs el que serà i el que va ser. Tot és cicle. Les dues rodes són els cicles, compte petit i compte gran, obeïts pels astres reis. Allà llegiràs la fosca i la tenebra, i el secret de la llum. Les pedres del cel són pany i clau de la divinitat. Cada porta té una clau. Un dia. Gira fins a trobar l'última fosca, i des d'allà compta els passos fins al teu. Obre la porta de la llum i que el 'Qum-ar-bi Oura-nos' tingui pietat de tu."

La Memné va aixecar els ulls del paper.

- "Això té algun sentit per a vosaltres?"

No vam saber respondre res.

- "Està escrit en un llenguatge culte, i intercala símbols que no he llegit perquè no sé què volen dir."

- "Símbols? Quins símbols?" Vaig preguntar.

La Memné em va ensenyar alguns, i de seguida hi vaig caure.

Recordava haver vist aquells símbols gravats en l'objecte. Vaig intercanviar una mirada amb en Litgo i vaig decidir tirar pel dret.

- "Podries venir demà a casa meva? Et vull ensenyar d'on he tret això. Litgo, vine tu també."

Sens dubte, també els mossegava la curiositat.

Van acceptar i jo vaig tornar a casa amb el cap impregnat d'aquelles estranyes instruccions. No sabia si seríem prou hàbils per desxifrar-les, però ho intentaríem. Si en Numar m'havia deixat allò, era perquè pensava que me'n podia sortir. La Memné, en Litgo i jo fèiem bon equip.