De camí em va trobar en Junma, tenia ganes de parlar amb mi. Després de les salutacions de rigor, va entrar al tema que el preocupava.

- "Fa dies que no veus a la teva mare i al Jan, oi?"

- "No fa tant, passa alguna cosa?"

- "No. Però faries bé d'estar una mica més per ells."

Tenia una certa raó, però no podia estar a tot arreu.

- "Sí Junma, tens raó. Els aniré a veure més sovint. Gràcies per dir-m'ho."

- "Pensa que ens fem tots grans. La teva mare també. No la tindràs per sempre. Aprofita ara que encara podeu gaudir de bons moments junts."

Era un home savi. Un regal. Sols érem ell, en Gemle i jo, al consell. Hi teníem bons ajudants, però sempre hi havia molta feina a fer i decisions a prendre. Vaig agrair el que m'havia dit i vaig tornar a casa per revisar l'objecte de nou, a la llum del que la Memné havia traduït.

Abans, però, vaig voler interrogar el Refrem i, un cop al soterrani, vaig invocar de nou el Harumu Nukit. No va trigar a aparèixer.

- "Hola Refrem, què és el que he trobat?"

- "No has trobat res. Això t'ha trobat a tu."

- "Com vulguis. Però què és? És el secret d'en Numar?"

- "Potser. Has llegit el text gravat en l'objecte?"

- "La Memné ens l'ha traduït."

En Refrem va fer una ganyota per preguntar.

- "Ens?"

- "Al Litgo i a mi."

Se li va escapar un somriure.

- "Hi ha esperança, doncs." Va dir, satisfet, i va seure.

- "Què és?" Vaig insistir.

- "És un mecanisme antic, però molt sofisticat. No és com el Harumu Nukit, que aprofita la saviesa dels éssers del cercle de la cova. Aquesta màquina l'hem feta els humans. Pot predir els moviments dels astres, tant passats com futurs. Les inscripcions expliquen com usar-lo."

- "Però són críptiques."

- "Ho sé, Ofiq. També per a nosaltres. Tu ets un de nosaltres, i la Memné també. Ho esbrinarem."

- "Tinc moltes més preguntes. Qui és en Radesh Muqur?"

- "Qui és, o què és. Tampoc no ho sabem. Suposem que quan es completi el cercle dels noms, ho sabrem. A aquesta incògnita li diem 'la gran erra', saps?"

- "M'imagino."

No m'aportava gaire llum, com ja acostumava a passar. Però com vaig aprendre més tard, el fet és que sabia amagar millor les respostes que en Nassur. Semblava realment que no en sabia més, però sí.

Vaig acomiadar-me d'en Refrem i vaig concentrar-me en l'objecte. Realment, els símbols que m'havia ensenyat la Memné i que no entenia eren gravats en altres llocs de la màquina, per davant i per darrere. El meu cap va desconnectar dels meus ulls, i un dels símbols va cobrar vida.

Recordava perfectament haver-lo copiat en els papers. Ho vaig comprovar, i així era. Alguns símbols que hi havia dins el text es repetien en el camí circular de les agulles. Diria alguna cosa el llibre de saviesa? Aquest cop em va respondre. Els fulls van començar a girar sols.

Es va aturar en una pàgina on es veien molts símbols i el seu significat, i alguns coincidien amb els de l'objecte. A un li deia l'Eremita, a un altre l'Àfroda, a un tercer, Hèria. També Aris, Ziós i Cron. Un altre diferent rebia el nom d'Ouranos, que la Memné ja havia esmentat.

Tot això m'ultrapassava. Aquells símbols i noms podien ser estels del firmament, o qualsevol altra cosa. S'havia fet tard. Necessitava descansar. Vaig anar a dormir d'hora aquella nit, desitjant que tota aquella informació no es convertís en un nou allau de somnis trasbalsadors.

Els esperits nocturns van ser benèvols amb mi i vaig poder dormir plàcidament. A poc a poc, el meu cos i ment es recuperaven de la trista experiència viscuda el temps que l'Amagur i la Meneqart van ser al poble. De bon matí, el Sambara i jo vam sortir a galopar. Ens calia.

Em va portar a un petit puig des d'on es veia gairebé tota la Vall d'Andera. Amb la llum del sol ixent l'espectacle era preciós. De tota manera, em va envair una sensació de llunyania. Com si m'estigués acomiadant d'aquells paratges. I, certament, no tenia plans d'abandonar-los.

Vaig tornar a casa per donar menjar al Sambara, i també esmorzar una mica. Vaig endreçar la casa i vaig pujar l'objecte a dalt. No volia mostrar el soterrani a la Memné. O almenys, encara no. Van arribar a cosa de mig matí. Penso que en Litgo esperava la Memné per arribar junts.

Un cop els tres davant l'objecte, la Memné es va quedar embadalida per la gràcia i enginy d'aquell mecanisme. La bella forma en què aquelles paraules eren gravades no tenia res a veure amb els meus traços barroers en el paper. Ens va confirmar la traducció que havia fet.

Li vaig demanar que l'escrivís també en paper. No va trigar gaire. Es notava la seva educació noble. Jo em preguntava quantes coses més sabria i com, el Harumu Nukit, o qui fos, era capaç de triar camperols com jo, igual que triava reis com la Memné. En Litgo ho mirava tot, pensatiu.

Sense revelar que ho havia tret del llibre de saviesa, vaig explicar que, d'alguna manera, aquells símbols podien referir-se a estels del cel. Vaig suggerir els noms que havia llegit. La Memné va parar d'escriure:

- "D'on has tret aquests noms, Ofiq? Ets una capsa de sorpreses."

- "Ho hauré llegit en algun lloc." Vaig respondre.

- "Haurem de compartir lectures, doncs." Va dir la Memné. I va prosseguir:

- "Aquests noms no són d'estels. Són dels astres que volten pel cel. Pels dànics, Ouranos era el cel mateix. Això no ho sap tothom, Ofiq. D'on ho has tret?"

Vaig mirar instintivament en Litgo, i ell a mi. Va encongir els braços. Jo no estava segur si refiar-me o no de la Memné. Vaig decidir confiar de nou en la meva intuïció.

- "Quan acabis la traducció t'ensenyaré una cosa."

No va trigar gaire a escriure tot el que ens havia dit el dia anterior. També va afegir al paper els noms que jo havia donat als símbols. Un cop ja havia enllestit, la vaig tornar a posar sota jurament, amb en Litgo com a testimoni, que tot el que veiés era un secret perpetu.

Va acceptar. Vaig encendre un llum d'oli, li vaig donar a en Litgo i un cop oberta la trapa invisible el vaig convidar a baixar primer, després la Memné i, per últim, jo. He de reconèixer que aquella dona va confiar molt en nosaltres, després de les traïcions que havia viscut.

En Litgo va encendre els diversos llums de la sala mentre la Memné no sortia del seu estat de sorpresa. Aquelles visions li eren agradables. No sé si li recordarien altres temps, quan el seu llinatge regnava i tenia accés a objectes semblants, importats de terres llunyanes.

Es fixava en les armadures, les espases, les dagues... però també en els llibres, i en l'esfera del Harumu Nukit.

- "Què és això?" Va preguntar.

- "A poc a poc, Memné. T'ho explicaré tot."

Sense adonar-me'n, havia començat a parlar com en Nassur o en Refrem. Havia arribat l'hora?

Abans que despertar del tot la curiositat de la Memné amb explicacions, ara tocava centrar-se en el mecanisme. De tota manera sí que li vaig explicar que els noms eren al Llibre de Saviesa. El vaig obrir pensant que no funcionaria, com va passar amb en Litgo, però no va ser així.

Els fulls van girar sols davant de la Memné, i en Litgo també ho va poder veure. Això em va alegrar. Primer es va aturar on apareixien els símbols del mecanisme. La Memné els va escodrinyar amb molta atenció, em va demanar que li traduís, i va prendre algunes notes en els papers.

Quan pensàvem que havia acabat, el llibre va tornar a passar fulls fins a arribar a una pàgina que mai no havia vist. Era una mena de registre de llinatges, una genealogia on apareixia el seu nom. Els seus avantpassats es remuntaven a molts segles enrere, moltíssimes generacions.

El llibre va tombar una pàgina més, i allí apareixia el meu nom. Però el més sorprenent no va ser que també hi fos. Segons el llibre, la Memné i jo compartíem un avantpassat unes poques generacions enrere. Proveníem de la mateixa sang, abans que les famílies prenguessin camins diferents.

En Litgo va dir:

- "No es molestin a buscar el meu. Jo sóc fill del bosc." I va riure. Nosaltres també.

Des de llavors, la Memné i jo ens vam mirar diferent. Ni ella era tant reina, ni jo tan camperol. Abans que res, érem persones. I ara, érem família. Massa casualitats.

Finalment el llibre es va tancar a poc a poc, com era normal, i vaig decidir presentar el Refrem als meus amics. Si el llibre havia funcionat, per què no havia de funcionar el Harumu Nukit? Ho vaig intentar. La daga, ara sí, va fer el seu procés i allà va aparèixer el meu mestre.

Va fer un somriure contingut i formal, gairebé digne d'un diplomàtic del rei.

- "Benvinguda, reina Memné. Litgo. Ofiq." Va saludar. "Per primera vegada, tots junts. Això satisfà el Harumu Nukit, l'Estel que guia."

Ens va convidar a seure sobre la bella catifa del soterrani.

- "Em dic Refrem, i sóc mestre de l'esfera. El Llibre de Saviesa, al seu torn, és el mestre de tots nosaltres i l'eina de l'Estel que Guia per dur-nos al descobriment de les veritats ancestrals. Aquestes veritats són ocultes rere les coves que hi ha sota els cercles de pedres. El Harumu Nukit ha usat els mestres de l'esfera durant segles per mantenir viva la recerca d'aquestes veritats essencials, però avui, és el primer cop que ha decidit unir les forces de dos guerrers i un místic quan just arribem al final de la cadena. Això vol dir que us necessitareu. La vostra missió és clara. Ara cal que esbrineu què amaga el mecanisme i com pot ajudar a obrir la cova. Haureu de trobar en Serath, l'últim nom que coneixem de les ternes que els éssers ancestrals van gravar a la cova de la Vall d'Andera. Aleshores podrem esperar la revelació."

- "Quina revelació?" Vaig preguntar.

- "La revelació del Radesh Muqur. Un dels mestres ancestrals invocats per les nou coves."

- "Hi ha nou coves?"

- "Sí. Hi ha més cercles de pedres. Però molts es van fer per amagar els reals, els que tenien coves a sota. D'aquests n'hi ha nou. Sabem el que ha passat i imaginem el que passarà, però no en tenim la certesa. Camineu per territori inexplorat. Els mestres de l'esfera serem amb vosaltres per ajudar-vos."

No em vaig poder estar de preguntar:

- "Refrem, i per què no mirem què passarà en el llibre d'en Raddas?"

En Refrem va dissimular la paciència que havia de tenir amb mi per escoltar això i va respondre:

- "Us adverteixo a tots d'en Raddas. Ell és la mentida, i el seu llibre també quan parla del futur. El llibre es reescriu constantment. Llegiràs el futur i un minut després canviarà. És potser el pitjor enemic que tindreu, perquè explotarà les vostres flaqueses i us farà ser els vostres propis enemics. Vigileu, i molt. No li feu cas, ni feu tractes amb ell. Sempre hi perdreu."

Va mirar-me fixament per dir aquelles paraules. Missatge entès. Va prosseguir:

- "Us desitgem sort. Una llarga nissaga de mestres estem desitjant veure la revelació del Radesh Muqur i el que vindrà després. Seran fets que afectaran tota la humanitat i del que volem ser testimonis. Ara estem a les vostres mans. Sereu els nostres ulls i les nostres orelles. Nosaltres serem el vostre braç i la vostra saviesa. I sobretot, guardeu-vos dels que confien en la venjança d'Urek. Que tingueu pau i discerniment en el vostre viatge. En un temps, tindreu notícies del senyor d'aquestes terres. Fins aviat, amics."

I així es va acomiadar.

Els ulls de la Memné i d'en Litgo bullien de preguntes. En Refrem havia aixecat totes les llebres que jo no havia volgut aixecar a la Memné.

- "Ara concentrem-nos en el mecanisme. Us explicaré tot a poc a poc, cada dia." Vaig dir.

Un horitzó infinit s'obria davant de nosaltres.

Ara entenc com se sentien els meus mestres enfront de la meva impaciència per saber-tot de seguida. Tard o d'hora, la vida et sol posar a l'altra banda del mirall per fer-te entendre millor qui ets. El problema sol ser que, sovint, això passa quan ja és massa tard.

La Memné i el Litgo van acceptar la meva proposta. Ens veuríem cada dia per examinar l'artefacte. Jo aprofitaria per ensenyar la Memné els rudiments del Harumu Nukit, almenys fins on havia après. Això serviria per començar. A mi, a part d'això, em sorgien altres preocupacions.

Què passaria amb l'Esiqi? Jo me l'estimava. I amb la meva mare i el Jan? Quines notícies vindrien del senyor de la Vall d'Andera? Vaig decidir que no deixaria que cap preocupació se'm solidifiqués. L'endemà parlaria de nou amb l'Egreris, i que passés el que hagués de passar.