Així ho vaig fer. Sense cap cerimònia ni disfressa, vaig muntar el Sambara cap a ca l'Egreris. Aquell dia resoldria un dels enigmes que em pertorbaven. Un cop allà, l'Egreris va sortir de seguida quan va veure'm a la porta. No em va llançar el gos. Potser era un bon senyal.

- "Passa. No et quedis aquí palplantat." Em va dir.

Vaig obeir-lo i el vaig seguir a la part del darrere, on l'estable. Em va ser franc. Tampoc no tenia altre remei.

- "Mira noi. Hem parlat amb la meva filla i ella també et vol. No hi estem d'acord. Però és el que desitja. I no seré jo qui la faci una desgraciada. Això t'ho deixo a tu. Pots venir en una setmana, que ella t'estarà esperant amb les seves coses. Ja he parlat amb el cap del poble. Parla tu amb el teu. No tinc res més a dir. Ara marxa."

- "Puc parlar amb ella?"

- "Ja està tot parlat."

- "Però..."

- "No trauràs més del que et dic. Ja t'endús prou, d'aquesta casa. Què vols més? Au, marxa. No tinc ganes de veure't. Recorda que quan la facis infeliç..."

- "Em mataràs."

- "Recorda-ho."

Em va dedicar la seva mirada més ferotge. No hi feia res més, allà. Vaig marxar.

En sortir vaig mirar la finestra, i allà era l'Esiqi, amb un somriure. Els meus sentiments tornaven a ser una mescla agredolça. Havia aconseguit el que volia però, per què aquell rebuig? Què els havia fet? De nou era un sí, però no. Massa pensaments creuats que em feien pòsit.

En arribar al poble vaig anar a trobar en Junma, per explicar-li la notícia. Però ell també en tenia, de notícies. Ens va fer reunir en Consell. Un cop vam ser els tres a la sala, a la casa del poble, ens va explicar que una de les seves filles havia patit algun tipus d'accident.

No tenia detalls. Per això sortirien de seguida cap al poble on vivia per poder estar a prop d'ella fins que es recuperés. Va dir que informaria de tot això al senyor de la Vall d'Andera i que recomanaria que, en la seva absència, fos jo el cap del poble. I no sols això.

Que també recomanaria l'admissió en el Consell de tres membres més: En Saqiz, en Gudos i en Lebbo, els homes fidels que van cuidar que ningú entrés a la seva habitació quan va ser enverinat per la Meneqart. Ens va semblar bé. Li vam desitjar el millor i el vam abraçar fort.

Per la meva part, vaig informar de la nova situació amb l'Esiqi, i es van posar molt contents. Van celebrar que, en una setmana, ella també seria part del poble. A mi em preocupava com li explicaria tot el que tenia a veure amb el Harumu Nukit. Bé ho hauria de saber.

Els dies següents vam fer molt pocs progressos amb l'artefacte. Era un misteri amagat dins un enigma. Però era clar que feia referència al moviment dels astres. Vaig començar a ensenyar a la Memné la llengua del llibre, i com funcionava el Harumu Nukit. Era una alumna brillant.

En Junma va reunir al poble per notificar que jo era el cap mentre ell no hi fos. Vaig notar un dissimulat i desconegut orgull en la mirada de la meva mare. En Jan va ser més sincer. Se n'alegrava. Ara coordinaria tot el que es feia al poble. Havia de ser cap i protector alhora.

Un cop acabat l'acte en Junma i la Trebba van partir, i jo vaig aprofitar per anar a veure la mare i en Jan. Era bon moment per parlar-los de l'Esiqi i del que passaria uns dies després. Aquell mig orgull es va esvair de pressa, en la meva mare, i em va recomanar que no ho fes.

Em va dir que sentia una forta intuïció que aquella noia no era per a mi. Evidentment, això em va fer sentir un nou rebuig. Ja començava a estar acostumat que les alegries duressin poc. No entenia com la gent no podia senzillament deixar fluir les coses i sentir-se feliç.

Un nou regust agre s'afegia a la decisió que havíem pres l'Esiqi i jo. A poc a poc van passar els dies, i s'acostava la setmana que l'Egreris em va donar per recollir la seva filla. No tenia dubtes, d'allò que feia. Però no entenia per què s'havia de tenyir de tristesa.

Per fi el dia va arribar. Vaig preparar una rebuda al poble per a l'Esiqi. Volia que se sentís especial. Era costum que les famílies s'encarreguessin d'aquesta festa, però en aquest cas, no vaig comptar amb cap ajut especial. Es va convertir en un tràmit que havíem de passar.

Vaig manllevar un carro per poder recollir l'Esiqi i les seves coses, i el vaig engalanar. El Sambara, fidelment, va dur-me a mi i al carro fins a Griansa. Arribats allà, no vaig trobar rebuda especial, com solia ser costum. I la cara de l'Esiqi no era la que m'esperava.

Havia de ser un dia de felicitat, de companyonia, d'estrènyer vincles i d'unir famílies, i havia estat en funerals que ho havien aconseguit amb més perícia. La que aquell dia es convertia en la meva dona oferia un posat seriós i distant. Anava guarnida, però semblava no desitjar-ho.

La seva família tampoc, a excepció dels seus germans petits, aliens als problemes de la vida i que sols veien un dia de festa al davant. Ells van baixar a la Vall d'Andera en el seu carro. Vaig ajudar l'Esiqi a pujar al meu i vaig carregar les seves coses, que no eren gaires.

Em va deixar anar un lacònic: "Anem." No vaig dir res, però ho vaig imaginar tot. Què havia passat? Ella no era així. No la noia que havia conegut. Semblava una altra. Vaig pensar que ja ho parlaríem més endavant i vam fer via cap al poble, on havia preparat la recepció.

Un cop allí tothom va ser cordial, però tens. La meva mare també, com m'esperava. En Jan i la gent més pròxima ho van passar bé. La Memné i en Litgo eren una font d'aire fresc en aquell ambient que sovint es tallava. Vam menjar i beure, i al cap d'unes hores, cadascú a casa seva.

Vaig portar l'Esiqi a la seva nova llar, la meva, la nostra. Era un dia molt esperat. Vaig descarregar les seves coses i ho vaig preparar tot per poder estar tranquils i ser nosaltres. Ella no va poder més i va esclatar a plorar. Jo no podia entendre per què. No aquell dia.

La vaig abraçar i vam seure al llit. Ella va sanglotar en el meu pit fins a quedar-se adormida de pur esgotament. La vaig ajeure i la vaig deixar dormir tranquil·la. Era un àngel. Un àngel torturat. Vaig seure vora la llar de foc on, en algun moment, la vigília va trair-me.

Quan un raig de Sol em va obrir els ulls, vaig notar que ella ja s'havia aixecat. Havia començat a ordenar les seves pertinences. Bàsicament vestits, objectes i records dels seus germans. Semblava com si hagués marxat a una altra contrada i sols érem a uns minuts a cavall.

- "Bon dia", em va dir. "Vols que prepari alguna cosa d'esmorzar?"

No calia. Havia quedat menjar de la celebració del dia anterior. Jo havia demanat al Litgo i la Memné que en tres dies no vinguessin, i que em deixessin temps per poder explicar a l'Esiqi el que teníem entre mans.

Però abans, havia d'esbrinar què havia passat. Veia a l'Esiqi canviada. Més freda i trista. Vaig intentar agafar-la de la mà i preguntar-li què li passava, però em defugia. Notava que s'esforçava per ser cordial i amable amb mi mentre reprimia una pena per a mi inexplicable.

Li vaig ensenyar la casa, els voltants. La vaig portar al camp i al cobert que en Tibiq m'havia deixat. Crec que veure allò la va reconfortar una mica, però sovint és difícil per un home saber què passa pel cap d'una dona. Suposo que a l'inrevés també deu ser així. No ho sé.

De vegades és tan difícil discernir fins i tot el que passa pel cap d'un mateix... Vaig pensar que necessitaria temps. Havia estat un canvi gros per ella. Sabia també que estava profundament unida als seus germans i que probablement els trobava molt a faltar, igual que als seus pares.

El cas és que en la meva persecució de la felicitat, cada pas que semblava que m'hi hauria de portar, em conduïa per terrenys inexplicablement obscurs. Desitjava estar amb l'Esiqi, però aquesta Esiqi no era la que havia conegut. Alguna cosa havia passat en aquells dies.

No volia donar-li massa voltes al cap. Des d'allò de l'Amagur, si alguna cosa em pertorbava, neixia dins meu un esperit obsessiu, i no volia ser així. Vaig explicar a l'Esiqi que, fins al retorn del Junma, jo seria el cap del poble. Pensava que se n'alegraria, però es va disgustar.

Em deia que ella desitjava una vida tranquil·la, en la que pogués cuidar la seva casa i els seus. On pogués ser ella mateixa, i créixer, però sense gaires aventures ni riscs. Això em feia encara més costa amunt haver-li d'explicar el que ens tenia preparat el Harumu Nukit.

Em debatia entre esbrinar què li passava i explicar-li tot el que li havia d'explicar. Cap de les dues coses semblava oportuna, ni fàcil. Jo no volia forçar res, ni de bon tros. Així que tindria paciència almenys durant dos dies més. Però hi ha massa coses que són inevitables.

L'Esiqi no era una noia ximple en absolut. Tot el contrari, molt observadora amb els detalls. Mentre passava l'escombra quan jo era fora posant menjar al Sambara, va notar alguna cosa. Vaig sentir un so familiar, encuriosit vaig entrar, just per veure-la aixecant la trapa.

Si altres vegades havia estat necessari pensar de pressa, ara ho havia de fer molt més. Vaig optar per l'opció més segura: Dir la veritat.

- "Esiqi, vés amb compte, hi ha unes escales que porten a un soterrani!"

Ella, en sentir-me, es va espantar i li va relliscar la tapa.

En caure, la tapa va tornar a quedar encaixada al seu lloc. No sé què es devia pensar l'Esiqi que hi havia, però va sospirar mentre deia:

- "Ja ho netejaré demà. Ja començo a estar cansada i aquí dalt encara queda molta feina."

Ara vaig sospirar jo.

Això em donava una mica de temps, però no gaire.

- "Esiqi, quan acabis, si tens un moment, t'explicaré el que hi ha al soterrani. Continuo amb el Sambara. Arrencaré les males herbes de l'hort."

Havia preparat una mica de terra per fer d'hort i cultivar el que ens vingués de gust.

Va fer un mig somriure i li vaig correspondre. Li vaig llançar un petó a l'aire. Li va agradar. Vam seguir una bona estona ella dins i jo fora. Hagués preferit estar amb ella i fer-ho tot junts, però vaig pensar que era millor deixar que li agafés la mida a la seva nova casa.

Sabia perfectament que hi ha moments en els quals la solitud és la millor amiga. En la dosi adequada, és una aliada amb qui pots comptar. En excés o en defecte, pot convertir-se en un verí molt perillós. Al cap d'aquella estona, vaig sentir una olor deliciosa que venia de dins.

Cuinava un conill i algunes verdures que el dia anterior ens havien regalat. Jo era capaç de moltes coses, però no de cuinar així. Tampoc ningú no me n'havia ensenyat mai. Quan va ser llest em va cridar. Vaig entrar, aquest cop besant-la. Esperava que allò la fes sentir millor.

Sols vaig notar un gest que vaig interpretar com a rebuig. No li vam donar importància i vam dinar tranquils, comentant entre rialles les anècdotes sense importància del dia anterior. Vam saber esquivar el tema de fons, la seva serietat, la de la seva família, i el perquè d'allò.

L'estona va passar de pressa i ens va plaure dormir una mica el dinar. Encara guardàvem cansament del dia anterior. Ens vam ajeure per mirar de descansar. De sobte, em vaig trobar immers en un somni estranyament diàfan. L'Esiqi, era vora el pou del seu pare. Jo anava cap a ella.

El seu pare corria cap a mi, cridant amb desesperació: "No! No ho facis!". La seva expressió no era de ràbia. Al contrari, era com si intentés salvar-me. Jo corria cap a l'Esiqi i, just quan arribava feliç al seu costat, ella treia de no sé on una espasa i me l'enfonsava al pit.

Jo em veia caure de genolls a terra, i mentre se'm tancaven els ulls veia una ganyota perversa de satisfacció en la cara de l'Esiqi. No entenia res. Els somnis són un terreny escabrós on tot no vol dir res i res ho vol dir tot. Vaig renunciar a entendre'l mentre em desvetllava.

La vaig deixar descansar una estona més. Mentrestant, encara trasbalsat pel somni, vaig buscar assossec en el paisatge rere la finestra. Contemplava com la brisa suau de la Vall d'Andera pentinava els camps, alguns ja al punt de la sega. Quan no penses en res, et venen les idees.

El meu cap havia tornat a treballar a esquenes meves i em presentava una mena de mapa dels símbols que podia quadrar amb les inscripcions que havia vist a la cova. Els meus ulls devien veure's oberts com plats, mentre aquelles idees creuaven el meu pensament en forma d'imatges.

Se'm girava feina. Havia d'explicar a l'Esiqi aquell món paral·lel on estava ficat fins al coll, i al mateix temps em moria de ganes de visitar la cova amb la Memné i en Litgo, acompanyats del mecanisme, i comprovar si allò que la meva ment imaginava podia tenir algun sentit.

En aquell moment vaig sentir les mans de l'Esiqi que m'abraçaven des del darrere. Va recolzar la seva galta en la meva esquena i em va deixar anar:

- "En què penses?"

Per respondre aquella pregunta em caldrien mesos. Per tant, vaig optar per un sempre eficient:

- "En res, vida."

Dins meu havia decidit ser-li totalment sincer. No li amagaria res. I si havia de servir perquè em rebutgés, ho hauria d'acceptar. L'endemà li ensenyaria el soterrani i li explicaria qui era aquell Ofiq amb qui havia triat compartir la vida. Així aprendria jo qui era aquella Esiqi.