En Litgo m'esperava a la porta de casa amb l'Esiqi.

- "Senyor Ofiq! El bosc em diu que s'aproxima una gentada des del nord! He vingut així que ho he sabut."

- "Anem a comprovar-ho Litgo. Agafa un dels cavalls i som-hi. Esiqi, tanca't a casa. Si s'acosta algú, al soterrani."

Havia de reaccionar de pressa. En Litgo va muntar un dels cavalls dels ràhl·leks. Vaig agafar dues espases i les meves amigues les dagues, com sempre. Vam pujar al turó més prominent, on vam trobar en Gemle i en Lebbo, que ja havien advertit la presència d'aquell contingent. Es trobaven fent campament a uns dos dies de la vila.

- "Quants diries que són, Ofiq?"

No preguntava la curiositat d'en Gemle, sinó la seva por.

- "Calculo uns dos-cents, així a primera ullada. Lebbo, pots anar a cridar la Memné, si us plau?"

En Lebbo va dir que sí amb el cap i va baixar esperitat.

- "Semblen autèntics soldats. No com els que van vindre amb l'exactor. Aquests són una altra cosa." Deia en Gemle.

- "No hem de tenir por. Evacuarem el poble, si cal. El senyor deu saber ja d'una incursió així. Segur que ho ha notificat al rei."

- "El rei és lluny, Ofiq."

Sí, el rei era lluny. Ens havíem d'espavilar i ser molt astuts per escapar d'allò. Vam observar els seus moviments fins que va arribar la Memné amb en Lebbo.

- "Hola, Memné, digues-me què hi veus, aquí."

Va mirar-s'ho amb un gest poc dissimulat de preocupació.

- "És en Bribiek. N'estic segura."

- "Qui és en Bribiek?" Vaig preguntar en nom de tots els presents.

- "El general de confiança de Respak, el líder dels usurpadors que van assassinar els meus pares. És un home dur i despietat, i molt llest en la batalla. Han enviat el millor que tenen."

- "I els soldats?"

- "És una companyia. Dos-cents soldats, dels quals uns cinquanta seran ràhl·leks muntats, comandats per quatre capitans i un cap, que segur que és en Bribiek."

- "Se me'n refot com es digui. Hem de protegir la vila. Tens algun suggeriment?"

En aquell moment arribava en Junma.

- "Oh! Què és això? Ja són aquí? Hem d'enviar missatger al senyor ara mateix. Lebbo, agafa un cavall i vés directe al castell. Alerta al senyor! Sabem quants són?" Va preguntar.

- "Uns dos-cents. Militars professionals." Vaig respondre.

La Memné tornava a sentir-se torbada.

- "No perdis temps Lebbo. Corre! En Saqiz deu venir de tornada, si us trobeu no t'entretinguis. Corre!!!" Va urgir en Junma.

- "Memné, tu els coneixes bé, què podem fer? Vaig preguntar.

- "Entregar-me." Va respondre.

- "Saps que no farem això. Com els podem combatre?"

La Memné no deixava de mirar el campament, amb ulls esmaperduts, sense respondre.

- "Junma, hauríem d'evacuar la vila. Ho veus possible?"

- "No tenim altre remei, Ofiq. Vaig cap allà a avisar tothom i organitzar-ho. Tens tot el meu suport."

Em va agafar les mans i va marxar.

- "Gemle, vine amb mi! No ho puc fer tot sol."

Va cridar mentre baixava pel camí. En Gemle em va mirar de reüll, va respirar fondo i va seguir en Junma. Tot quedava en les mans dels tres que quedàvem, en Litgo, una Memné visiblement afectada, i jo. Ens caldria un miracle.

Es va fer un silenci necessari, de reflexió. Els tres ens sabíem davant d'una prova molt per sobre de les nostres possibilitats. Per molta Esclepta i Harumu Nukit que féssim servir, no podíem enfrontar-nos a cinquanta ràhl·leks i cent cinquanta soldats. Era un suïcidi.

La Memné va començar a explicar-nos que aquelles companyies tenien un sistema de guàrdies nocturnes que feia impossible esmunyir-se dins del camp per intentar un atac sorpresa. També disposaven de diverses estratègies de combat, i que si trobaven el poble buit, ho cremarien tot.

No hi vèiem solució, per tant, vaig decidir tornar a casa, invocar de nou a en Refrem i buscar resposta en el llibre. Aquesta vegada volia estar sol. Un cop tancat al soterrani, vaig obrir el llibre i de seguida va començar a girar pàgines ell sol. Això, d'entrada, em va calmar.

Tenia l'esperança que s'aturés en alguna resposta miraculosa. Estava desesperat. La Memné no era l'única que se sentia culpable. Jo també, per no saber com defensar el poble d'un atac així. Per fi, el llibre es va aturar en unes paraules en lletra gran: "Set ieredom at guduriat".

Aquelles paraules es podien traduir com: "La llibertat és la destrucció". Tant de bo alguna destrucció ens pogués alliberar d'aquells soldats que ja teníem massa a prop. Vaig començar a llegir. Parlava de guerres antigues. D'exèrcits que havien estat vençuts per uns pocs soldats.

Però nosaltres érem dos, i ells dos-cents. Parlava de tècniques de guerra i preparació. Però ells ja eren a dos dies de camí. Els teníem a sobre. Explicava que la força del guerrer és molt més a la ment que no als braços i cames. Que l'exèrcit més poderós té grans febleses.

Que tot compta. Que els camps, les aigües, els núvols i les muntanyes, són també exèrcits que poden servir-nos d'aliats o d'enemics. Que no hem de menystenir les forces de l'oponent, però tampoc les nostres. I que les armes invisibles sovint fan molt més mal que les de ferro.

Esperava trobar al llibre una arma secreta, però no n'hi havia. O potser sí. De seguida vaig pensar en el Litgo i en la Sione. Era un pla boig, però no podíem fer una altra cosa. També necessitaria l'ajut d'en Junma, i el Harumu Nukit. De seguida vaig anar a cercar-los un per un.

Primer, la Sione. Hi vaig anar amb l'Esiqi. Podia comptar amb ella perquè l'ajudés. Hi van estar d'acord. La Sione podia preparar el que li havia demanat, però calia tenir-ho de seguida. S'hi van posar a treballar en aquell mateix moment. Vaig anar a trobar la Memné i en Litgo.

Encara eren al turó, observant els moviments de la companyia. Coneixia perfectament el terreny. Les entrades i sortides de la vall, les giragonses del riu i el rierol, els camps, turons i caminets. Tots ells serien els nostres aliats. I en Litgo se n'encarregaria.

- "Es pot fer, Litgo?" Vaig ser directe.

- "Bé, no ho he provat mai, però no veig per què no. L'esperit del bosc m'escoltarà, això li ho puc garantir."

La Memné em mirava amb un mig somriure de complicitat. El següent amb qui parlar era en Junma. Era al poble, amb l'evacuació.

- "Junma, cap a on teniu pensat anar?"

- "Havia pensat d'anar cap a Griansa, allà ens acollirien, però també els posaríem en perill. Hauríem d'anar cap al castell, no hi ha altre remei, però no crec que hi arribéssim abans que ens atrapin. Sols queda anar a muntanya."

Havia fet la mateixa anàlisi que havia fet jo.

- "Estic d'acord, heu d'anar a muntanya. Però heu de seguir el camí de ca l'ermità i passar pel mig del cercle de pedres."

- "No és el camí més ràpid. Anirem pel camí del rierol, hi puja directe."

- "Junma, si us plau, fes-me cas."

Em va mirar als ulls, visiblement contrariat. Però alguna cosa li deia que si li demanava, era per una bona raó.

- "D'acord, Ofiq. Em vas salvar la vida. Confio en tu. Això farem."

- "Cuida'm la mare i el Jan, si us plau." Li vaig demanar.

Ens vam acomiadar amb una abraçada.

Si una cosa havia après amb el Harumu Nukit, és que hi ha forces de les quals no en som conscients, ni tan sols intuïm, en lluites superiors. No tenia exèrcit, però tenia un bosc, la natura, al meu costat. Trobaria la por d'aquells soldats, i faria de la seva por la meva aliada.