La Memné va fer la seva part i va observar els moviments regulars de la tropa al campament. On abeuraven les cavalleries i d'on bevien ells. De nit bevien vi, però de bon matí baixaven els aiguaders al riu. Si la Sione i l'Esiqi acabaven la seva feina, aquella nit poc dormiríem.

La Memné m'explicava que aquestes partides duien prou menjar, però els calia aigua fresca de riu o de pou per aprovisionar-se. Els pous podien ser enverinats o estar corromputs, però un riu era impossible. Per tant, la Vall d'Andera els oferia prou recursos per aprovisionar-los.

El meu propòsit no era tant vèncer-los, cosa que em semblava impossible, però sí alentir-los prou per donar temps a l'arribada del contingent del castell, o d'alguna tropa del rei. Ens calia guanyar un parell de dies més, com a mínim. El meu pla tenia tres parts, tres escenaris.

Un seria el mateix campament. Allà intentaríem guanyar un dia més i minvar la seva força. El segon seria el poble i la falda de la muntanya, on els pararíem la trampa. El tercer i definitiu escenari seria el cercle de pedres. Si hi arribàvem vius, tindríem una oportunitat.

Ens arriscaríem els tres, en Litgo, la Memné i jo. Però protegiríem la Memnè tot el possible. L'Esiqi fugiria amb la Sione cap a muntanya. Esperava que el seu pare no em tingués en compte el que estava passant, perquè si ho feia, em mataria ell. Mentre pensava en elles, venien carregades amb tot el que els havia demanat.

Vaig contemplar la figura de l'Esiqi mentre venia. Me l'estimava. No volia pensar que ens acomiadaríem i que potser no ens veuríem més, però la ment és sovint perversa. Vaig agrair a la Sione tot el que havia preparat i ella, en un gest de saviesa, ens va deixar sols.

Vam mirar-nos als ulls uns instants. Ella no va arribar a plorar. La vaig besar com no ho havia fet abans. Ens vam abraçar i va seguir la Sione, que l'esperava unes passes més enllà. Van passar també la mare i en Jan. El poble marxava a la muntanya, guiat pel Junma i en Gemle.

Era una escena trista i estranya. La Vall d'Andera era un lloc de pau, i ara es transformava en allò que havíem abandonat i ens havia portat fins aquí, un camp de batalla. No era temps per meditacions. Calia actuar de pressa amb els saquets plens del que havia preparat la Sione.

La Sione havia collit i preparat quatre sacs amb veratre. Un era una mescla amb altres fulles i verdures. Dos més eren fulles pures, que la Sione ja m'havia advertit que eren molt verinoses. Un quart sac, era una pols fina que devíem manipular amb un mocador a la cara.

Aquella nit, En Litgo i jo vam atansar-nos al campament. Vam deixar la Memnè que ajudés en les tasques de buidar el poble i preparés el camí cap a la muntanya. El que ens havia explicat era cert. Hi havia guàrdies que controlaven el perímetre amb eficiència. No seria fàcil.

Comptàvem cinc focs. Allà és on volíem deixar les fulles, però per nosaltres era impossible accedir-hi. Aquí és on va entrar en Litgo. Ens vam situar a una distància prudencial, on no se'ns podia veure. Ens vam asseure i vaig obrir amb compte els dos sacs de fulls de veratre.

En Litgo, assegut sota una figuera, va tancar els ulls per cantar en veu molt baixa el que semblava una pregària. De seguida, un pardal es va acostar a ell. I un altre. I més. Uns vuit o nou pardals. Un d'ells es va atansar a un dels sacs i va agafar un full amb el bec.

Va volar cap al campament i ja no el vaig poder seguir amb la mirada. Un altre pardal va fer el mateix. L'acció es va repetir un cop i un altre. Per descomptat, la guàrdia no considerava cap perill uns fràgils ocellets. Mentrestant, els pardals amuntegaven fulls sobre les brases.

Passada una vigília o dues, aquells pardals havien fet la feina. Quan revifessin el foc, o potser abans, tindrien una sorpresa. En Litgo va obrir els ulls. A ell se'l notava cansat, a mi, embadalit pel que havia vist.

- "Litgo, ha estat impressionant."

- "Puc descansar una mica?"

- "És clar que sí. Dorm una mica, jo vigilo."

El necessitava en bones condicions. Encara havia de fer la jugada més grossa. Va dormir més de dues vigílies. Quan l'aurora començava a mostrar la seva blanquinosa capa, el vaig despertar. La següent cita era riu amunt.

El que ens proposàvem era impossible. No podíem enverinar un riu, el corrent s'enduria tot allò que hi llancéssim. Però en Litgo m'havia dit que podia funcionar. Es va ajeure bocaterrosa a la vora del riu, a tocar de l'aigua. Va tancar de nou els ulls i hi va enfonsar les mans.

Jo, a una certa distància d'ell riu avall, amb la cara ja tapada per un mocador, esperava el seu senyal. - "Ara!" Va cridar. I jo vaig abocar la pols que la Sione havia preparat amb el veratre. Com era d'esperar, el riu va arrossegar aquella pols espessa aigües avall.

En aquell moment vaig usar l'Esclepta per seguir el moviment del riu. De lluny, observava els aiguaders dirigint-se a omplir els seus barrils al riu. Aquella pols ja s'havia diluït i era impossible seguir-la. Però vaig sentir el moviment d'en Litgo, com si acariciés les aigües.

I vaig veure una cosa increïble. Les aigües del riu formaven remolins subtils, que estancaven la seva davallada. Els aiguaders omplien i omplien barrils, i estic segur que algun d'aquells barrils, o més d'un, anaven carregats d'aquella pols tòxica. La llum del dia avançava.

L'últim relleu de guàrdia nocturna va revifar els focs perquè els intendents poguessin escalfar el ranxo que esmorzava la tropa. Tot sortia de meravella. Tot menys en Litgo. Mentre seguia l'acció no em vaig preocupar d'ell. El vaig trobar esgotat, amb la cara dins l'aigua.

De pressa, vaig treure'l de l'aigua. Estava fred. Gelat. No respirava. El vaig copejar les galtes, el vaig mig incorporar i li vaig picar el pit, i no reaccionava. No sabia què fer. El meu amic es moria. El vaig tornar a deixar a terra. Com un llampec em va venir la Sione al cap.

Vaig treure una de les bossetes que ens havia preparat i en vaig extreure un polsim d'aquella mescla. Vaig recordar que, en donar-me-la, em va dir que el verí o la curació depenia de la quantitat. I que un polset d'aquella mescla podia guarir un mort. No tenia res a perdre.

Tenia estès el meu amic mirant el cel. Li vaig posar una miqueta, molt, molt poquet d'aquell verí dins cadascun dels narius. Vaig arrencar una canya de la vora del riu, la vaig buidar, li vaig entaforar al forat esquerre del nas i vaig bufar cap a dins. Just després, al dret.

No passava res. Vaig tornar a picar-li les galtes. Desesperat el vaig sacsejar i vaig dir el seu nom repetides vegades. Era mort. Ho havia intentat. No en sabia més. Agenollat al seu costat, vinclat sobre el seu ventre, vençut per la impotència i la meva estupidesa, vaig plorar.

I si calia més verí? N'havia posat poc? Jo què sabia. Tot allò era massa gran per a mi. Sols era un noiet perdut enmig de dos mons que no entenia. En aquell moment tot el soroll de l'univers m'era silenci. De nou, el temible fantasma d'aquella solitud tan coneguda em visitava.

Potser degut a aquell silenci vaig poder notar que el ventre d'en Litgo semblava moure's. Vaig redreçar-me i vaig veure com el cos del meu amic tremolava, primer a poc a poc, després violentament. De sobte, va obrir els ulls i va com tossir sense tossir, una, dues vegades.

Finalment va fer una estossegada forta, es va girar i va vomitar aigua d'un color marronós. Es va redreçar una mica per panteixar tot allò que no havia respirat en aquells moments anguniosos. Em mirava espantat, però jo era el sorprès més feliç del món. Era viu. Gràcies, Sione.

Passat tot, en Litgo se sentia dèbil. Tot just podia caminar. Vam baixar de nou cap al poble. De lluny, al campament s'oien crits, un guirigall llastimós mesclat amb soroll de guerra. Vaig acompanyar en Litgo al cercle de pedres, on podria recuperar forces. Jo vaig tornar amunt.

De seguida vaig arribar al punt amagat d'observació des d'on es podia veure el campament enemic. El gruix del poble ja era a muntanya. Pujaven entre els rocs a les coves que ens havien amagat a la meva mare, al Jan i a mi, anys enrere, i on en Numar ens havia trobat.

No tots hi eren. Un grup d'homes i dones escollits, comandats per la Memné, s'havien quedat en la petita cinglera arran del camí que puja a muntanya. Un lloc perfecte per llençar rocs que fan mal. Van preparar prou aplec de pedrots per rebre els ràhl·leks que s'hi acostessin.

Vaig mirar cap al campament. Hi vaig veure desconcert. Hi havia cossos estesos. Les fogueres havien funcionat. Respirar el fum d'aquelles fulles era tan verinós com menjar-se-les. Molts n'havien caigut víctimes. Els qui havien begut aigua de les botes, també se sentien malalts.

El capità, en Bribiek, amb un mocador a la cara, feia apagar els focs i ordenava sortir del campament als qui no havien caigut. Muntats si tenien cavalls vius, i si no, a peu. No vaig poder comptar-los però, dels dos-cents, en devien quedar la meitat. El primer cop era nostre.

Un cop formats fora del campament, una vintena es van quedar per tenir cura dels enverinats i els morts. Vaig veure com trencaven les botes i apagaven els focs. Els restants van començar la marxa cap al poble. Es movien més lents, però encara eren molts. Massa.

No podia permetre que entressin al poble, el farien cendres. Aquí és on jo havia de fer d'esquer. I no tenia garantit que picarien. Eren a menys d'un dia de camí. M'havia d'apressar. Vaig córrer cap a l'entrada del poble. Havia d'actuar abans que em poguessin veure o ensumar.