Ja sabeu que els ràhl·leks són excel·lents rastrejadors, i uns soldats formidables. Als afores del poble hi ha un camí que du cap a la plaça. Un altre el voreja i s'uneix al camí de la casa de l'ermità i el cercle de pedres. El parany seria just on aquests dos camins s'ajunten.

Vaig atansar-me al desviament dels camins i, en el que menava al poble, vaig buidar els continguts dels saquets que havien preparat la Sione i l'Esiqi. Ho vaig fer amb la cara ben tapada per un mocador que la Sione m'havia donat i vigilant el vent. Aquella mescla era perillosa.

Confiava que els ràhl·leks, davant la disjuntiva de camins, rastregessin com ho sabien fer, ajupits a terra ensumant-ho tot. Encara faltava una bona estona fins que arribessin, per tant vaig baixar al cercle de pedres a comprovar com estava en Litgo. A poc a poc s'anava refent.

Encara se sentia dèbil, però. I ell tenia encara un paper en el pla que ens havíem empescat. Va amagar-se, com teníem previst, a tocar del cercle. D'allí vaig pujar al poble i per comprovar que tot allò que la Sione havia preparat per a protegir-lo eren al seu lloc.

Aquella dona era una bruixa. Però una bruixa bona, no com la Meneqart. Sovint em pregunto si les bruixes bones són allò que coneixem com a fades. Potser la Sione era una fada, però envellida. No podia ser d'una altra manera. Que poc coneixem la gent que ens envolta, vaig pensar.

Saquets plens de plantes. Mescles arcanes. Combinacions fetes amb una saviesa perduda en el temps. Hisop, all de bruixa, berbena, zitzània, saragatona, ortiga, donzell, aranyó i tantes altres que no coneixia. Tant et podien guarir com matar o protegir. Tot el poble n'era ple.

Ella l'havia protegit de la manera que sabia. Ara jo l'havia de protegir com podia. Vaig tornar a la cruïlla on havia sembrat aquell polsim malèfic i em vaig amagar per observar l'arribada de l'enemic. Vaig assegurar-me que la brisa no em trairia. Una estona després, van arribar.

En trobar els dos camins, en Bribiek els va fer rastrejar a dos grups de quatre. La Sione ho havia preparat de tal manera que a mesura que l'ensumaven, s'enverinaven, però, a més, els transmetia l'olor d'un camí poc transitat. D'alguna manera els convidava a passar per l'altre.

La poca brisa que bufava va jugar a favor nostre, i va empènyer el polsim cap al gruix del contingent. No tenia manera de saber si gaires caurien enverinats, però sí que podia imaginar que, en general, quedarien debilitats. En Bribiek va decidir que agafarien el camí de l'ermità.

Aquí començava la meva part. Els havia de fer córrer. Vaig simular fer una mica de soroll per cridar la seva atenció. Era a prou distància. Tot just em van detectar, vaig sortir corrents en direcció a muntanya. Com era d'esperar, van apressar-se darrere meu per capturar-me.

Al cap d'una certa distància, un d'ells va caure a terra i va començar a tremolar. Alguns dels qui anaven al darrere van aturar-se a socórrer-lo, però era el pitjor que podien fer. Ells també s'enverinarien. Jo corria tant com podia. Vaig passar de llarg el cercle de pedres.

En arribar a la cinglera em vaig fer fonedís. Sabia com fer-ho gràcies a les indicacions d'en Litgo. Ningú coneixia aquell terreny com ell. Els ràhl·leks s'aproximaven, però alguns queien a causa de l'enverinament del camí. Això desconcertava en Bribiek. No identificava l'enemic.

Quan el grup va arribar al punt adient del camí, els va caure a sobre una immensa pluja de pedrots i despreniments provocats. El grup de la Memné va fer un munt de baixes entre els rahl·leks. En Bribiek no sabia què fer. Va cridar a retirada. Jo ja anava cap al cercle de pedres.

Un cop es van batre en retirada, la Memné va córrer per trobar-se amb nosaltres en el cercle de pedres. Més i més ràhl·leks queien a terra víctimes de la metzina de la Sione. Això alentia el grup. Quan eren a tocar del cercle, en Litgo, la Memné i jo els vam desafiar a entrar-hi.

En devien quedar uns trenta o quaranta. En Bribiek va fer un senyal i els qui quedaven a peu van córrer cap a nosaltres. Com que eren una amenaça clara pel poble i la cova, no vaig dubtar ni per un moment. Vaig cridar ben fort: "Harumu Nukit!" i, de nou, les pedres van actuar.

Una brillantor encegadora va il·luminar el cercle. La Memné i jo vam treure les espases d'en Tibiq i en Litgo va desaparèixer com sols ell sabia fer. De les pedres van emergir en Tibiq, en Nassur i els qui devien ser l'Errem, en Sikkur i en Daraq, els altres guerrers de l'esfera.

Érem set i en Litgo. Ells devien ser uns vint, però debilitats per l'enverinament. Els que quedaven, s'ho miraven des de dalt del cavall, amb la característica mescla d'incredulitat i de por que prové de la incertesa. L'experiència d'en Bribiek li deia que la batalla era perduda.

Mentre aquell grup ferotge entrava al cercle decidit a fer-nos miques, em preocupava que la resta escapessin. Tornarien, i el contingent no seria una esquadra de dos-cents, en vindrien molts més. Havíem d'acabar amb tots ells, però érem els que érem. Ara tocava enfrontar aquells vint.

Si en Bribiek havia arribat a general, no seria per ser un ximple. Mentre aquella minvada infanteria ens atacava, ell i els soldats a cavall van partir de retirada al campament. Potser guanyaríem la batalla, però perdríem la guerra. Al primer, li vaig enfonsar l'espasa a la cara.

En Tibiq i els altres van començar a repartir. Tots devíem aplicar la sagrada tècnica de l'Esclepta, i els moviments dels soldats enemics es tornaven lents i fàcilment predictibles. La Memné encara no dominava aquesta facultat, però el seu entrenament ho compensava amb escreix.

Ella s'havia criat entre rahl·leks, coneixia la seva disciplina i sabia trobar els seus punts febles. No era fàcil. Eren gent àgil, despietada i molt ben proveïda d'armadures. Al segon li vaig esquivar l'atac amb l'espasa, i d'un gir d'espasa li vaig seccionar les dues cames.

Les espases d'en Tibiq eren molt poderoses. Al soterrani hi havia les pedres adients per esmolar aquelles joies. Tallaven el ferro, si calia, i jo les tenia ben preparades. En Tibiq em mirava, i jo de reüll també a ell. Al tercer ràhl·lek li vaig clavar una daga al coll.

La Memné se'n sortia prou bé, ja havia liquidat dos ràhl·leks, i s'havia col·locat d'una manera estratègica perquè no la poguessin atacar més d'un alhora. Jo ja en tenia dos més a sobre. Vaig copejar amb força el costat d'un d'ells per treure-me'l de sobre i liquidar l'altre.

Els seus moviments em resultaven lents, i jo lluitava confiat. Vaig liquidar el ràhl·lek amb un tall a l'alçada de l'aixella, just on la seva armadura deixava un petit espai vulnerable, quan vaig notar una sensació coneguda. L'havia viscut mil vegades durant els entrenaments.

La fredor de l'acer. El ràhl·lek que havia apartat d'un cop m'havia quedat al davant, i va ser prou àgil per refer-se i enfonsar la seva espasa en el meu ventre. No vaig sentir dolor, o potser el meu cos s'havia acostumat a la sensació d'aquell fred roent que notava dins meu.

El soldat no va poder gaudir gaire de la seva victòria. El seu cap es va desprendre del cos just quan mig somreia. L'espasa de la Memné s'havia encarregat d'ell. La batalla estava guanyada i ja no quedaven ràhl·leks en condició de lluita. Els nostres remataven els ferits.

La meva ferida era profunda. Estava ferit de mort. En Tibiq, en veurem caigut, va mirar en Nassur i en Nassur a ell en una conversa sense paraules. Els meus ulls s'emboiraven i em sentia marejat. Era com aquells somnis on era devorat per llops afamats, i ningú no feia res.

Just abans de perdre el coneixement, vaig entreveure la figura d'en Refrem que em mirava preocupat i deia: "A la cova." A partir de llavors, tot era diàfan i clar. Em veia de petit, jugant als camps amb el pare, la mare i el Jan. També amb en Tibiq, en Numar, en Joshe i en Gamir.

Em veia rient, amb l'Esiqi, mentre ajudava el seu pare. Vaig visitar tantes coses... És curiós que sovint, els més grans tresors de la vida són els petits moments íntims amb les persones que estimes. Sovint no ens adonem quan un instant concret es fa etern dins de nosaltres.

D'alguna manera, sabia que aquell somni era un comiat i que m'apagava. Me n'anava. I vaig sentir pau. Una pau indescriptible. Mirava enrere i em sentia feliç del que havia viscut. Em negava a viure aquell instant amb pena. Massa penes, havia viscut. El volia viure amb agraïment.

A poc a poc, el somni es feia fonedís, i les forces m'abandonaven. M'hauria agradat acomiadar-me millor de l'Esiqi però, quan ens vam dir adéu, tots dos sabíem que això podia passar. Volia que el meu últim pensament fos per ella, però sovint la ment és un laberint obscur.

Vaig pensar en el meu pare. Un home dur, sí. Però al que jo potser tampoc havia sabut estimar prou. La meva nit s'atansava. I aquell fred demolidor s'apressava a embolcallar-me. Va tornar la pau, i la vaig aprofitar per surar en aquell mar de seda i abandonar-me al meu destí.