De tota manera, què havíem d'esperar? Era un misteri fins i tot per als mestres del llibre. Aquests pensaments em burxaven mentre enfilava el camí de casa, quan la desagradable veu d'en Raddas, me'ls va treure del cap.

- "Hola, Ofiq, ha estat sorprenent, el Radesh Muqur, oi?"

- "Ara no tinc temps per a tu, Raddas. Tinc moltes coses a fer. Que tinguis bon dia."

- "Mira noi, tens un munt de preguntes i jo en tinc les respostes, ja ho saps. Et seré clar: Sé on és en Serath. Ho sé tan bé com sé on ets tu. Us cal una drecera. Sols no el trobareu pas".

Aquell petit monstre era un expert en les temptacions. Però vaig recordar les paraules dels mestres. No havíem de confiar en ell. A més, vaig raonar una altra cosa. Pel to de les seves paraules, vaig entendre que ell també tenia alguna cosa a guanyar si trobàvem en Serath.

Per tant, si li deia que no, ja es mostraria de nou oferint-me els seus serveis. I en el cas que realment ens fes falta, segur que ell mateix es faria trobadís.

- "He dit que no. Bon dia." I vaig seguir caminant. Fent això, aquell dia devia pujar un esglaó a la ment d'en Raddas.

Per un moment la meva intuïció va pensar: Com era que ho tenia tan clar, on trobar en Serath? Però de seguida altres pensaments van venir-me al cap just quan arribava a casa. L'Esiqi era una noia molt bonica, però guardava alguna cosa a dins seu, que jo no aconseguia desxifrar.

Li vaig haver de transmetre les instruccions del Rei i l'enorme canvi que suposava a les nostres vides. La seva reacció em va confirmar de quins vímets estava feta la meva noia. D'entrada va plorar, mentre em demanava d'anar a Griansa, per acomiadar-nos dels seus pares i germans.

Després, es va calmar i va assumir que si eren instruccions del Rei, havíem d'obeir. No ens quedava una altra. També li vaig explicar el que havia passat a la cova amb el Radesh Muqur i, com nosaltres, va sentir desconcert. Ella però, es va concentrar en com faríem el trasllat.

Un cop parlat tot amb l'Esiqi, vaig baixar al meu santíssim per invocar els mestres del llibre. Em sentia cansat. Tota aquella responsabilitat era massa feixuga. Jo era un noi de poble. Sols volia tenir una vida senzilla. En el fons, era com l'Esiqi. Jo no havia buscat tot allò.

Maleït dia quan els llops van atacar-me. Podien haver-me mort, d'una vegada. Però no. S'havia de desencadenar tot el que va passar. El llibre, la mort d'en Tibiq, el Harumu Nukit, l'Amagur i la Meneqart, en Numar, l'Esiqi, tot... I ara, calia començar de nou en un altre lloc.

Tornava a sentir els freds barrots d'aquella gàbia invisible on algú m'havia ficat, a poc a poc, sense adonar-me'n. Finalment, jo no era jo. Era algú diferent. Un guerrer, un místic, o vés a saber que. I ara entraria al servei del Rei en el castell del senyor d'aquelles terres.

Per una banda, resultava temptador i emocionant. Els meus pares poc s'ho creurien de mi, quan era un marrec, que serviria al Rei o que, fins i tot, potser l'arribaria a conèixer. Però per altra banda, sentia que pujava una muntanya massa alta, sense cap raó, sense cap sentit.

Massa incerteses en aquell mapa que m'havia de traçar. Però, al mateix temps, sentia que havia de traçar-lo. Vet aquí la gàbia que, encara que n'hagués tingut la clau, no hauria abandonat. Em conec ara com em coneixia llavors. Si sento que he de fer alguna cosa, la faig.

Sovint, tot té un sentit, encara que sembli absurd. En aquest cas, per a mi tot era absurd, però semblava tenir sentit. Per tant, encara que allò comprometés la meva carn, havia de seguir aquell camí i esbrinar perquè m'atreia igual que el senyor de la llum atrau mosquits.

El Harumu Nukit començava a rodar i en uns instants tenia en Refrem al davant. Semblava feliç.

- "Quin privilegi hem tingut. Enhorabona." Va dir.

- "No entenc gaire què ha passat. M'ho pots explicar?"

Com a bon mestre, va fer un gest de comprensió i em va convidar a seure.

- "Ofiq, no tot el que veus és el que sembla. Sovint la percepció ens enganya. Què has vist, a la cova?"

- "El gran i poderós Radesh Muqur és un nadó? M'esperava una altra cosa."

- "No és un nadó normal. Suposo que ja te n'has adonat."

- "Res no és normal, Refrem."

El mestre del Harumu Nukit va notar enuig en les meves paraules.

- "Noi, aquest nadó serà ben aviat una altra cosa molt diferent del que veus. Però ara toca que hi siguem tots. Manca el Serath."

- "Suposo que no teniu ni idea d'on el podem trobar."

- "Segueix el camí del Rei."

- "No pots ser més específic? És difícil conviure amb tota aquesta incertesa. Quin sentit té?"

- "El camí que et durà a la resposta t'ensenyarà molt més del que aprendràs en saber-la."

En altres paraules, havia de ser pacient. Cada cosa necessita el seu temps per cuinar-se. Recordo que ja ho deia la mare, això. Tanmateix vaig seguir interrogant en Refrem.

- "Què se sent?"

- "Què vols dir?" Va respondre.

- "Què se sent quan ets tancat dins el Harumu Nukit? Què sentiu, els mestres?"

En Refrem no s'esperava aquella pregunta. Es va quedar parat.

- "Bé, és una joia immensa servir de mestre. Ajudar als nous com tu a progressar, i viure de prop tot el procés de l'adveniment i els canvis que li esperen al món sencer."

- "Vull dir, què sentiu o què feu mentre no us invoco amb les dagues? Us he vist dins les pedres."

- "Ah! Estem en un estat de semiconsciència. No som ni aquí, ni enlloc. I tot i això sentim, recordem, vivim coses que passen o han passat fora de les pedres. Durant l'adveniment, érem allà mig encarnats. Ho vèiem tot. Probablement, en Serath ho haurà viscut com un somni."

Vaig lligar caps. Això potser explicava el meu historial de somnis estranys.

- "Refrem, i ara què?" Vaig preguntar.

- "Ara toca un canvi de vida. Carrega-ho tot. Cada objecte que hi ha en aquesta habitació té un sentit i una utilitat."

- "El llibre d'en Raddas també?"

- "També. Millor que el tinguis tu que no perdre-li la pista. En Numar no ha dit l'última paraula. Va ser un home molt... especial."

- "Però si és mort! I ell no és part del Harumu Nukit. Què ha de dir?"

Jo mateix vaig anticipar-me la resposta:

- "Quan toqui, ja ho sabré."

- "Tranquil, noi. Seguirem parlant. Tenim molt a dir-nos encara. Això tot just comença."

Aquest tipus de comentaris em causaven l'efecte contrari al que suposo que perseguien. Veia la meva muntanya encara més alta. Ens vam dir adéu. El que ara començava, era el temps de comiats.

L'endemà vam anar a veure a la mare i a en Jan. Se n'alegraven, però els feia por que no tornés. Els vaig assegurar que l'Esiqi i jo tornaríem tants cops com poguéssim. Aquell dia vaig notar la mare estranyament envellida. En Jan i jo ens vam abraçar i ens vam desitjar el millor, com era d'esperar.

Ell ja festejava una noia del poble de Griansa, amiga de l'Esiqi. Li vaig encomanar les terres i la casa d'en Tibiq perquè en tragués profit fins a la nostra tornada. Tot i que anàvem al castell per un temps concret, poc sabíem si mai més tornaríem a viure a la vall. Incertesa, sempre.

Més dolorós va ser acomiadar-se de la família de l'Esiqi. El seu pare semblava coneixedor de com funcionen els assumptes del castell i, en lloc de sentir-se feliç per la seva filla, em feia culpable de la seva pèrdua. La seva mare plorava mentre els seus germans se n'alegraven.

També els vam dir que era temporal i que tornaríem en poc temps. L'Egreris em va mirar com demanant-me que no el prengués per idiota, i ens va fer marxar. Van voler que el moment fos trist. Jo no ho entenia. Però el temps els donaria la raó, fins a cert punt. Vam tornar a casa.

Trasbalsat, vaig deixar l'Esiqi amb les seves llàgrimes recollint tot allò que ens enduríem. Jo havia d'anar a trobar-me amb la Memné i en Litgo per anar al campament dels soldats del Rei, i esbrinar què volia. Suposo que la meva cara parlava més que jo. Vam cavalcar en silenci.

En arribar al campament i havent deixat els cavalls, vam ser portats davant del comandant Agellas. Si jo duia cara de trasbalsat, hauríeu d'haver vist la seva. En passava alguna. Ens va fer entrar a la tenda de comandància i ens va convidar a seure.

- "Tenim un problema." Va dir.