L'Agellas va treure un mapa de la contrada, i va assenyalar un punt al nord d'on era el campament.

- "Els nostres exploradors han vist un fort contingent que es dirigeix cap a nosaltres. Serà aquí en qüestió d'hores. Ens superen en número i en armament. Hem calculat uns dos mil soldats. Ja hem enviat emissaris al castell i al Rei. Però és evident que no arribaran a temps."

- "Com han pogut saber tan ràpidament que hem neutralitzat el seu atac?" Vaig preguntar.

- "Devien tenir muntat un sistema de missatgers o de senyals. No ho sabem. El cas és que són aquí. Venen per vós, senyora." Va dir Agellas mirant fixament a una Memné consternada.

- "I què podem fer?" Vaig preguntar.

- "Recomanem la vostra evacuació. En Occos ha sortit ja cap al campament base de l'exèrcit del nord per mobilitzar-lo i atacar la rereguarda de l'enemic. Però aquest atac no podrà ser abans que ells acabin amb tots nosaltres i arrasin la Vall d'Andera i les poblacions del voltant."

- "Això no passarà." Va dir la Memné.

L'Agellas la va mirar de nou.

- "No veig forma d'evitar-ho, senyora."

- "Em lliuraré. Tindran el que volen."

- "No, senyora. Coneixeu perfectament la divisa del vostre enemic. Fins i tot en aquest cas, castigaran la contrada i no deixaran ni vilatans vius, ni poble sense incendiar."

El silenci de la Memné li va donar la raó. El comandant va prosseguir:

- "Sols puc garantir una cosa. Nosaltres lluitarem fins a l'últim home per guanyar tot el temps que es pugui per evacuar el poble. Vosaltres haureu de fugir cap al castell. Allà estareu segurs."

Vaig pensar en la meva mare, el Jan, el poble de nou en perill. Jo encara n'era el Protector. Com podia fugir?

Em vaig girar cap a la Memné i en Litgo, i en veu baixa els vaig dir:

- "Jo em quedo. Vosaltres marxeu al castell, trobeu en Serath i quan això passi, torneu i feu el que heu de fer." El comandant, que em va mig sentir, va preguntar:

- "En Serath?" El vaig mirar.

- "Sí, per?"

El comandant em va apartar la mirada dels ulls per tornar al mapa i va respondre.

- "No res. Vosaltres feu el que vulgueu, però la senyora ha de marxar ja. Tinc ordres de preservar-la, i de fer el que calgui per assolir-ho."

Em vaig fregar la cara, com si això m'ajudés a pensar.

- "Jo em quedo." Vaig dir.

- "Jo també." Va assegurar en Litgo.

La Memné anava a reblar el seu "jo també", però el comandant la va interrompre:

- "Vós no podeu triar, senyora. Sou massa important. Us he d'evacuar."

No hi havia temps, materialment, ni de preparar o meditar res.

La Memné va dir:

- "No puc marxar sense la meva assistenta i certs documents importants. He de passar per la vila a recollir-los."

- "Qui és la vostra assistenta?" Va preguntar el comandant.

- "Es diu Esiqi. Puc anar-me'n?"

Agellas va disposar quatre dels seus millors soldats. Aquella seria l'escolta de la Memné i l'Esiqi. En sortir, la meva mirada cap a ella era tot agraïment. Jo també tenia demandes:

- "En Litgo i jo hem d'anar a la vila i manar que organitzin la fugida. Serem aquí de seguida."

- "D'acord, podeu anar. No trigueu."

Jo encara tenia una pregunta.

- "Heu pensat a enviar algú a parlamentar, ni que sigui per entretenir-los?"

- "Ahir ho vam fer. Tres missatgers. Aquest matí, els exploradors han vist com els decapitaven i en llançaven els caps a la tropa perquè juguessin a donar-los-hi puntades de peu."

Vam sortir d'allí.

Galopant de tornada al poble a tota velocitat, els meus pensaments no eren pas més lents. Pensava mil maneres d'enfrontar la situació, però la meva ment em repetia una imatge pertorbadora. Em veia tancat dins una d'aquelles pedres del cercle, semiconscient, amb els ulls tancats.

I em veia obrir-los de sobte. No entenia per què el Harumu Nukit m'havia despertat de la mort feia uns dies si ara havia de morir esclafat per aquell exèrcit que s'atansava a tota pressa. Com sovint em deia en Tibiq, els camins del llibre podien prendre formes molt estranyes.

El vaig tenir molt present, en Tibiq, aquell dia. I la seva mort absurda, quan no tocava. D'alguna manera em veia abocat a un final igualment absurd. De tota manera, no tenia la sensació de "saber" que ja era la meva hora, o que la Memné ja estigués completament preparada.

Alguna cosa em deia que no. Que no era la meva hora. Però tampoc sabia com ens podríem deslliurar d'aquell atac rabiós i imminent. Era inevitable. El contrast era esfereïdor, mentre el poble es veia feliç sota un Sol preciós, en Litgo i jo hi entràvem amb les pitjors notícies.

De seguida, vam alertar el Junma. Va sonar el senyal d'alarma i la vila es fa reunir de nou com un sol ésser per preparar-se i fugir de nou. Vaig recollir l'Esiqi i li vaig explicar exactament què havia de fer i què havia de dir. De nou, inesperadament, ens havíem d'acomiadar.

Ella plorava, mentre l'escortaven els soldats que l'acompanyarien a ella i a la Memné fins al castell. Jo no tenia temps de plorar. Vaig tancar la casa, sabent que no serviria per a res, deixant tan dissimulada com va ser possible la trapa d'accés al soterrani sagrat d'en Tibiq.

Em vaig assegurar que la mare i en Jan marxaven de nou a muntanya amb en Junma i els altres. Vaig sentir una punxada al cor. Era odi. Odiava haver de dir adéu a les persones que estimava. Ara sols podia dirigir aquell odi cap als Ràhl·leks. Sí, els odiava. No em permetia odiar res més.

En Litgo i jo vam tornar al campament pel camí del turó. Des d'allí el podíem veure, i també l'exèrcit que s'aproximava. L'escena feia por. No teníem la més mínima possibilitat. Tot era perdut. No hi havia temps per planejar res, ni intentar res que no fos morir amb dignitat.

Aquells pensaments ens van fer galopar encara amb més urgència cap aquell gresol on havíem de ser destruïts. Sovint, la lògica humana segueix camins radicalment contraris als de la raó, i ho fa totalment convençuda de tenir-la. Però sols hi havia un camí. I era el que seguíem.