Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

LA GÀBIA INVISIBLE, una novel·la de Pere Pèries

AQUESTA NOVEL·LA ÉS UN EXPERIMENT ÚNIC

  • 2
    Mecenes
  • 9.98
    mensuals
  • 93.52
    total

CAPÍTOL 61 – QUI ÉS EN SERATH?

Vaig obrir els ulls al llit de casa. A poc a poc, es van anar acostumant al fil de llum que entrava per la finestra, mig tapada amb un drap. Era sol a l'habitació. Sentia sorolls on hi havia la llar de foc. Em vaig mig incorporar però tenia el cos baldat. Em feia mal tot.

Suposo que devia fer soroll, perquè de seguida es va obrir la porta de la cambra i vaig poder distingir un cos d'home. El vaig reconèixer de seguida, era en Litgo.

- "Senyor Ofiq, que bé que ha despertat. Per fi! Però ha de descansar. Tranquil."

Em sentia molt dèbil. Massa.

- "Què ha passat, Litgo?"

- "Primer el més important, ha de menjar i beure."

Va sortir i em va portar aigua i una mena de pasta de verdures.

- "Prengui's això, que li farà bé. Fa dos dies que és al llit. Ens ha fet patir molt."

Tenia la boca de suro, però començava a sentir gana. Després d'haver sentit aquella plenitud quan carregava contra l'exèrcit de ràhl·leks, ara el meu cos es trobava a la banda més oposada que hi podia haver. Si allò era el cel, ara tastava el regust de l'infern. Tanmateix, el que m'havia preparat en Litgo em va entrar de meravella.

En Litgo es va asseure en una cadira, al meu costat mentre em refeia, i vaig aprofitar per insistir.

- "Què ha passat?"

Va necessitar respirar profund per dir-me:

- "Doncs ben bé, no sé què dir-li. Poc que ho entenem, què va passar."

La meva cara era la d'un poema que no rima.

- "Miri, senyor Ofiq, després d'escoltar les seves paraules, vam veure que vostè carregava contra tot aquell exèrcit. Algú va saltar les tanques darrere seu i allò es va contagiar com una mala pesta. Tothom va seguir-lo, i jo també. No ho vam pensar, alguna cosa ens va empènyer. Fins i tot Agellas va pujar al seu cavall i va ordenar seguir-lo, suposo que va ser perquè els soldats, de fet, ja havien decidit morir atacant. Vostè anava molts passos per davant nostre. I llavors... va passar."

- "Què? Què va passar?", va dir la meva impaciència.

- "La llum, senyor Ofiq."

- "Quina llum?"

- "Una llum que provenia de l'exèrcit enemic va anar creixent fins a encegar-nos. Vam pensar que era algun tipus d'arma contra nosaltres per fer-nos més difícil l'atac. Vam sentir un fort tro, i després un altre, i ens vam espantar molt."

- "Veu notar si tremolava la terra?" Vaig preguntar.

- "No, això no."

- "I veu veure les pedres del cercle, posades en línia? Com un mur?"

- "Sembla que el cop al cap l'ha fet somiar una altra vegada, Senyor Ofiq."

Va recollir el got i el bol que m'havia portat.

- "En vol més?"

Tenia gana i set. Li vaig demanar més. Però encara tenia més set de respostes.

- "I què més va passar?"

Mentre menjava el contingut d'un nou bol, en Litgo va prosseguir:

- "Això va ser el més estrany. Va ser just quan pensàvem entrar ja en contacte amb la primera línia enemiga."

- "Digues, què?"

- "La llum es va apagar, i davant nostre teníem mig exèrcit de ràhl·leks en retirada i l'altre mig estès a terra. Però això no va ser el més estrany. El més estrany va ser que vam trobar desenes, potser centenars de cossos mig soterrats, no de qualsevol manera."

- "Què vols dir?"

- "Que el terra era gairebé intacte, sols la gespa una mica arrencada pel pas de tota aquella gent, però els cossos estaven mig enterrats. Alguns cap per avall, de manera que sols sobresortien les cames. Altres de peu, fins a l'alçada del nas. Molt estrany."

Vaig lligar caps, tot i que sentia la ment tan emboirada, que a mi mateix em costava discernir si allò que havia vist, havia passat de debò o simplement ho havia somiat. No, havia passat. N'estava segur. Però a l'instant següent, ho dubtava. Així és la nostra ment, de juganera.

- "De seguida el vam trobar a vostè, allà estirat, inconscient, amb el Sambara gairebé al damunt."

Me n'havia oblidat completament!

- "Com està el Sambara? Viu?"

- "És a l'estable. Està bé. També el vam trobar inconscient, però és un animal molt fort."

Vaig respirar fondo.

- "Ara ha de descansar. Ja hi haurà temps de parlar. Quan es trobi prou bé, Agellas vol que anem al campament. Penso que li agradarà saber la vostra versió per entendre què va passar. Ha d'informar a un dels alts secretaris del rei. Sabeu com es diu?"

- "Rodde?"

- "No. Serath."

- "Com dius???"

En Litgo va dibuixar un somriure.

- "Sí, senyor Ofiq. Hi ha un Serath al servei del Rei. Ho vaig saber per Agellas. Just al costat de la llar de foc, quan el vam portar a vostè aquí al llit, va demanar-me que me'n cuidés i el mantingués informat del vostre estat. Va dir que ell havia de tornar al campament i redactar informes detallats per al Rei i per al senyor de les terres. Se li va escapar que l'alt secretari Serath, que era un home poc pacient, s'havia interessat molt pels esdeveniments a la Vall d'Andera."

- "Però és el nostre Serath?"

- "No ho sé pas, però no és un nom que hàgim escoltat gaire per aquí, no troba?"

- "Ja no hi crec, en les casualitats." Vaig respondre.

Tot i el mal que duia al cos, em vaig voler aixecar.

- "No, senyor Ofiq. Ha estat molt dèbil. No es pot llevar encara. Ha de fer bondat."

En Litgo no em va deixar posar dempeus fins a l'endemà. Val a dir que el meu cos necessitava tot el repòs que podia donar-li. Les estones que no dormia, meditava en tot el que havia passat i per damunt de tot, em preguntava el perquè. El Harumu Nukit ens sobrepassava.

La Vall d'Andera no era tan important com per justificar aquella demostració de poder més enllà de l'ordre natural de les coses. On m'havia ficat? Jo, un pobre fill orfe d'una aldea cremada, ara em trobava enmig d'una guerra entre regnes? Havia estat testimoni d'un acte diví?

O què havia estat allò? Un somni? Vaig dormir profundament fins a l'aurora i, aprofitant que en Litgo també dormia, em vaig aixecar sense fer soroll. Vaig obrir la finestra per a respirar l'aire fresc de la matinada i, com en tots els meus moments de debilitat, allí el tenia.

- "Bon dia Raddas, sí que matines tu també."

- "No tinc temps per a xarreres, avui. Aniré al gra."

- "Estàs desconegut. Et trobes bé?"

- "Sempre ets tan graciós? Escolta Ofiq. Ara comença el joc de debò. Cada nou dia et repartirà cartes noves, juga-les bé i llença les velles. Has d'estar atent als senyals, a les consonàncies. Ara trepitjaràs terres noves, coneixeràs gent. No et refiïs de ningú. De ningú!"

El notava nerviós.

- "Raddas, que passa?"

- "Ara res, però passaran moltes coses i et vull protegir. Em seràs útil arribat el moment."

- "Això ja m'ho has dit, però no et penso ajudar en res. Que ho sàpigues."

Ell mirava a tort i a dret com si el preocupés ser vist.

- "No et deixaré perdre com vaig perdre en Numar."

- "Però què dius?"

- "Res. No perdis més temps. Guarda-ho tot bé al bagul, i fes cap al castell."

- "Senyor Ofiq! Amb qui parla?" Va dir en Litgo provocant-me un ensurt.

- "Parlava sol!" No vaig saber dissimular prou.

- "Què fa llevat tan d'hora? Li cal descansar."

- "No Litgo, ja estic prou bé."

No era veritat, encara em feia mal el cos.

- "Ha d'esmorzar!"

I això vam fer.

Un cop esmorzats vaig insistir a anar a veure Agellas al campament. Volia saber més coses d'aquell Serath i quins plans tenia el comandant pel nostre trasllat al castell. Vam arribar a cosa del migdia. Tot just desmuntar del Sambara, vaig notar quelcom estrany en els soldats.

Era la manera com em miraven. En Litgo m'ho va aclarir.

- "Pensi que, per a ells, és com si vostè solet hagués fet fugir tot un exèrcit de ràhl·leks. Alguns diuen que sou un mag poderosíssim o alguna cosa semblant. Tot plegat va ser molt gros."

- "I Agellas, què pensa?"

- "Amb tots els respectes, crec que Agellas prefereix no pensar. En tot cas, reacciona."

I entre les mirades gens dissimulades dels soldats, vam arribar a la presència del nostre comandant.

- "Benvinguts i ben trobats. Me n'alegro molt de veure't dempeus, Ofiq. Temia per tu."

- "Jo també, Agellas, em sento molt content. A hores d'ara, els nostres cossos havien d'estar estesos sobre aquests camps. I aquí estem."

La seva curiositat ens va fer passar dins la seva tenda.

- "I per molt que m'hi esforci, no ho puc comprendre. Què va passar realment, Ofiq?"

Sincerament, no vaig voler mentir. Vaig explicar fil per randa el que havia vist i sentit. Ho vaig atribuir a un somni, o potser a una alteració dels meus sentits. Agellas va escoltar cada detall, assegut amb una mà sota la seva barbeta i una mirada que em garantia tota la seva atenció.

Vaig acabar el meu relat i Agellas va fer un gest amb el cap amb què mostrava que no sabia ben bé que explicar d'allò, sense perdre la credibilitat davant dels lectors dels seus informes. El preocupava que no es pensessin que s'havia begut l'enteniment. En Litgo mig somreia.

- "Bé... ja veuré com ho explico, tot això." Va dir.

Vaig mirar Agellas fixament, i li vaig respondre:

- "Li he dit la veritat, comandant. Vostè pregunta, i jo li responc fins on jo sé. Ara, amb tot el respecte, li faré una pregunta jo i me l'ha de respondre: Qui és en Serath?"