Ho recordo com si fos avui. En Gemle i jo reparàvem una canal d'aigua que abastia el poble a ponent. Esperàvem en Gamir que havia de venir a ajudar-nos a recollir les eines, i ja trigava. De fet, havíem començat a recollir sense ja comptar que vingués. Era estrany en ell. 

Encara més estrany era que aparegués en Jiris, el sabater, i que vingués corrents. Alguna cosa passava. En Gemle també se'n va adonar i em va fer una mirada mig d'estranyesa, mig de preocupació. Així que en Jiris va ser prou a prop, ens va cridar: 

- "Veniu!!! Ràpid!!!"

Vam posar-nos a córrer cap en Jiris i el vam seguir. Ens duia al poble. Vam arribar al carrer gran i vam veure una gentada, tots amb cara de disgust i preocupació. Alguns ploraven. Vaig veure la mare i el Jan, de lluny, estaven bé. No sabia què havia passat però ells estaven bé. 

La mare plorava, el Jan també. Vam arribar a la porta del cobert que feien servir per a les reunions, la primera que havíem trepitjat quan vam arribar al poble. Ens vam obrir pas entre la gent, guardava la porta el botiguer, el Fanlere, amb cara greu, que ens va deixar passar. 

Va deixar en el seu lloc a algú altre del poble i va entrar amb nosaltres. Allí érem tots, el Gamir, el Joshe, el Modiq, i ara en Fanlere i els que havíem arribat, en Jiris, en Gemle i jo. Espera. I en Tibiq? On era en Tibiq? En Joshe i en Gamir es van acostar a mi, plorosos. 

- "On és en Tibiq?", vaig dir.

M'esperava el pitjor. I el pitjor va arribar. 

- "Vine", mig em va dir en Joshe mentre m'agafava per l'espatlla. Em va acompanyar cap a una porteta que hi havia al final de la sala, i que no havia vist mai fins llavors. La vaig odiar des d'aquell dia.

En Joshe va obrir la porta i em va fer passar. I allí el vaig veure. Allí era en Tibiq. Almenys el que quedava d'ell. Diria que dormia si no fos pel color blanquinós de la pell, i aquella cosa invisible que desprèn un cos quan ja no desprèn res més. En Tibiq ja no hi era. 

Va ser estrany. No vaig sentir res. Em vaig quedar fred. Com estava el cos del meu amic. El meu segon pare, el meu mentor, havia marxat com el primer, sense poder-me acomiadar, sense temps de preparar-me. Sense possibilitat de res. Però si al matí estava bé. Què havia passat? 

Més tard, en Gamir m'ho va explicar. Sembla que, amb en Tibiq, havia de reparar la teulada de la casa d'en Brihel, un dels homes grans del poble. Va ser tan absurd i innecessari com un cop de vent. Quan en Tibiq ajustava una de les teules, es va girar un vent inesperat. 

No va donar temps a res. Una ventada d'aquell odiós vent glaçat del nord va fer perdre l'equilibri al meu amic. Un soldat aguerrit en mil batalles, amb trucs per fer caure gegants a terra, era arrossegat pel vent traïdor. L'alçada faria la resta. En Modiq va córrer al seu costat. 

Encara era viu. Encara li va poder dir alguna cosa. Van pujar-lo al carro i el van portar aquí, malferit. Uns minuts després va deixar de respirar. Així de senzill i així d'estúpid. Tot home ha de morir, ja ho sé. Però hi ha morts absurdes i inútils. Aquesta era una d'elles. 

L'endemà cremarien el seu cos, després que en Joshe digués algunes paraules. Vaig sortir d'allà, i vaig trobar la mare i el Jan. Vam plorar junts. Jo també tenia llàgrimes guardades. Aquell dia vaig decidir que mai més em guardaria llàgrimes, i ploraria quan toqués. 

Tothom a casa seva. Sols uns pocs amics el vetllarien. Em van dir que anés a casa i descansés. Aquella nit vaig sentir un cansament profund i estrany. No volia dormir, però no vaig poder evitar-ho. Tant de bo hagués aconseguit quedar-me despert. Vaig somiar en Tibiq, com no? 

Però no va ser ben bé dormir. Vaig somiar com m'instruïa, com em provocava la ment i el cos, com rèiem, el meu dolor al començament i com ell m'esperonava sense pietat. Crec que van ser somnis de com me l'estimava. Mai no hauria imaginat com poden ser de bonics alguns malsons. 

L'endemà, a la sortida del Sol, com tantes vegades ens havíem dit hola, ens dèiem adéu. En Joshe va explicar coses que sabia i moltes que ignorava, d'aquest home singular. Feta una mena de pregària, en Gamir va calar foc a la pira que feia d'últim llit a en Tibiq. Adéu, amic. 

En Modiq va ser un dels que em va venir a preguntar-me com estava. Jo encara no havia assumit què havia passat. Recordo que em va dir que havíem de parlar ell i jo. Però no li vaig fer gaire cas, la veritat. La mare, en Jan i jo vam tornar a casa. Els vaig dir que aniria al tros. 

Allà vaig plorar. Molt. Crec que vaig plorar a dos pares, en lloc d'un amic. Vaig passar hores, observant com m'havia ensenyat tantes vegades en Tibiq. Recreant-me en records, com intentant gravar-los a la ment de manera inesborrable. No volia que allò també marxés. 

Va ser estrany, l’endemà, no anar a l'entrenament amb en Tibiq. No sabia què fer. Vaig anar a treballar el tros, com tocava. I en passar per la vora del riu vaig sentir en Modiq que em cridava. Em vaig girar i el vaig veure que venia cap a mi. 

- "Vens a fer escola al Jan?" Li vaig preguntar.

- "Sí." Em va dir. "Però abans he de parlar amb tu. Vas al tros? T'acompanyo."

I vam anar junts camí d'allà. 

- "Saps que jo era amb en Tibiq quan va caure, oi?"

- "Sí, ho sé." Vaig respondre entristit.

- "Em va dir dues coses. Una pel Joshe. L'altra per a tu." 

Jo estava assumint tot plegat. No li feia gaire cas. En Modiq em va aturar, em va fer mirar-lo cara a cara, i em va dir molt seriós: 

- "Mira Ofiq, això ha estat un cop molt dur per tothom, al poble. Tots estimàvem molt en Tibiq. Ni t'ho imagines. Però això ho has d'escoltar. El que em va dir per a en Joshe, ja t'ho dirà en Joshe. Però t'haig de dir el que em va dir per a tu. Ho faré i marxaré cap a casa amb els meus, d'acord? També tenim coses a plorar, d'acord?"

- "D'acord, digues." Vaig dir-li desganat. Perquè no en tenia ganes, de patir més.

- "Em va dir: 'A l'Ofiq, "huasimu diru"'.

- "I qué vol dir això?", vaig preguntar.

- "Pensava que tu ho sabries. Bé, s'acabava de trencar el cap, potser no sabia ben bé que es deia, pobre. És igual, jo ja t'ho he dit. Ja he complert. Si necessites res...".

- "Gràcies Modiq."

Ens vam abraçar, i ell va tornar cap a vila. Jo vaig seguir cap al tros. Sabia perfectament què volien dir aquelles paraules, però en Tibiq em va ensenyar a no mostrar res del coneixement que em transmetia. Era una cosa nostra. Vaig estar tot el matí amb aquelles paraules al cap.