-
2
Mecenas -
9.98€
mensuales -
313.72€
total
CAPÍTOL 1 – LA FUGIDA
L'aire encara feia olor de cremat. La mare i jo, i el meu germà petit, el Jan, feia hores que érem tancats. Amagats, fins que passés l'atac. Ara, la mare s'havia atrevit a sortir. El Jan i jo no vèiem gairebé res a través de les escletxes d'aquella bota on la mare ens havia ficat.
Estàvem tan espantats que ni reaccionàvem. Pel soroll d'espases i crits enteníem que el que havia passat era molt gros. I el pare? S'hauria pogut amagar com nosaltres? El pare no era d'amagar-se. I no tenia espasa. Què hauria passat? Vam sentir la mare, que tornava.
Ens va fer sortir. Vaig sentir l'olor de mort i destrucció que acabava de canviar-nos la vida. La mare ens va carregar amb farcells de coses que havia pogut arreplegar de casa i ens va fer caminar cap a la muntanya. El Jan encara era petit. Potser per això va poder oblidar-ho.
Jo no. Ja tenia prou edat per entendre què passava. Vaig veure altres que marxaven. El poble ja no existia. I la nostra vida, tampoc. El pare devia ser mort i nosaltres, cap a muntanya. Almenys l'hivern havia passat i ja feia millor temps. Encara recordo aquell fred, però.
A muntanya, la mare sabia com fer per no morir-nos de gana, ni de fred. Jo ja sabia fer foc. El pare m'havia ensenyat. I també a caçar conills i altres bestioles. Ho vam passar malament. Sobretot, la por a la cara de la mare era el que més temia. Ella sabia on ens portava.
El camí ens prendria unes dues o tres setmanes. Era prou lluny per començar de nou. La mare havia sentit parlar d'aquest lloc a un mercader que passava pels pobles a veure què podia vendre. Semblava un home assenyat, i parlava com si fos algú important. La mare se'n refiava.
De fet, aquest home, en Joshe, hi vivia, tot i que no era d'allí. La descrivia com una comunitat tolerant i oberta, on s'ajudaven a tirar endavant. No com el poble que jo havia conegut, sobretot en els últims temps. I ara era el que més necessitàvem. Un lloc on ser acollits.
Si pujar la muntanya va ser dur, baixar-la no ho va ser menys. A cada soroll estrany, la mare ens feia amagar. Agafava un roc i jo un altre. I esperàvem. No puc descriure aquelles mirades entre la mare i jo. Potser cal ser mare per mirar així. Potser la vaig començar a conèixer.
Poc en sabia, de la mare. A casa es treballava, i punt. Del meu pare havia après els rudiments de moltes petites coses. M'havia ensenyat a fixar-m'hi i aprendre. A no cometre dos cops el mateix error i, fos el que fos el que fes, a fer-ho bé. De la mare, vaig aprendre la por.
La por la protegia. I potser la por va ser el que encara ens mantenia vius. Tanmateix, la mare sabia com passar-li pel damunt, i sobreposar-se. Sí que sé que s'estimava el pare, i el respectava. I també li tenia por. Tothom li tenia por. Jo no. Per què? Aquí hi ha una gran veritat:
Qui és dur per fora, és tou per dins. I qui és tou per fora, és dur per dins. Escrit això, poc més puc dir sobre els meus pares. Va ser allà a la muntanya quan, una nit que el Jan dormia ja, la mare va agafar una capseta i es va asseure, amb una cerimònia inusual, al meu costat.
Em va dir que aquell dia feia anys. I que era l'home de la casa. No sé ben bé quants anys faria, però ja no era un nen. Potser tampoc un home. Però aquella cerimònia, me'n feia. Va obrir la capseta. Hi havia coses del pare. Suposo que les que va poder arreplegar la mare en fugir.
Encara les conservo. Dins un drap de tela, hi havia embolicada la lent del pare. Un petit cercle de vidre que li servia per veure les coses petites. També hi havia el seu ganivet. No era un ganivet de guerra, ni res d'això, era el que usava a casa. La mare tenia una cosa més.
Un filaberquí de l'avi. Del pare del meu pare. Era l'única cosa que em quedava d'ells dos. La mare em va fer un petó i em va ajudar a desar-ho tot de nou a la capseta. Aquell era el llegat del meu pare. Recordo totes les hores d'aquella nit. El següent dia seria llarg.
Escribe un comentario
Para añadir un comentario, inicia tu sesión o regístrate.