En despuntar el dia vaig fer com sempre. El Jan i jo aniríem al tros. El Jan em notava estrany, però s'ho explicava pel dol pel Tibiq. Quan sortíem, em va preguntar si estava bé. I, evidentment, vaig dissimular. Un cop érem al tros, ell a una punta jo a l'altra, ho vaig percebre. 

Era com aturar el temps. Podia observar les coses a una velocitat ultra lenta. Veia en Jan enfonsar l'aixada a terra i com els trossos saltaven en una dansa pausada. Vaig recordar el dia que el llop em va atacar i com en Tibiq es va desfer, com si res, de tres animalots ferotges. 

De seguida va passar i tot va tornar a la normalitat, per dir-ho d'alguna manera. En Jan era aliè a tot això, i tampoc li volia explicar. S'havia fet molt amic d'en Modiq i jo no veia gaire clar qui i de què n'estava al corrent tota aquesta gent. En Numar m'havia desconcertat.

La vida seguia, i agraïa aquestes estones de feinejar amb en Jan. Era una illa de seny enmig d'una mar de misteri i bogeria. Però aquella mateixa tarda volia tornar al cobert. El tresor d'en Tibiq em generava una mena d'addicció. El que allí m'esperava em posaria a prova. 

De nou al cobert, vaig obrir el bagul i vaig treure tots els farcells que ja havia examinat. Vaig ser prudent amb la caixa "negra" i amb la temptació d'obrir-la de nou. El que sí que vaig tornar a destapar va ser l'esfera. I també el llibre per si en parlava. "Harumu Nukit", li deia. 

"Harumu Nukit" significa "Estel que guia". Pel que semblava, es podia usar de diverses maneres. Per exemple, es podia "relacionar" amb diversos objectes i l'esfera reaccionaria amb l'objecte i el que jo podia necessitar. No sé si m'explico prou bé. Vaig obrir la capsa de dagues. 

Seguint el que explicava el llibre, vaig posar la daga més petita just a sota de l'esfera. I no va passar res. Vaig escoltar un ocell que volava prop d'un dels porticons, i per evitar que entrés vaig ajustar els porticons. Em vaig quedar gairebé a les fosques. 

Aleshores vaig veure que l'esfera feia com una llum molt feble. M'hi vaig acostar i, com si em notés a prop, l'esfera va començar a girar sobre ella mateixa en totes direccions fins que la superfície era com la brillantor de l'electra i, al mateix temps, transparent com el vidre. 

La daga va començar a vibrar i a flotar en vertical en direcció al centre geomètric de l'esfera. L'espectacle era fascinant i alhora esfereïdor. Just quan la daga va trobar el nucli de l'esfera, va emetre com un llamp que per un segon va il·luminar tot el cobert i em va encegar. 

En recuperar la vista, podia veure la daga que flotava dins l'esfera. La visió m'hipnotitzava. Aleshores vaig sentir el mateix que havia notat quan va aparèixer l'ombra. Em vaig girar molt lentament. El que vaig veure em va fer caure a terra espantat. Era el que menys esperava. 

No havia sentit entrar ningú. Estava tot tancat, inclosos els porticons. Què hi feia allà? Tenia a deu pams un soldat preparat per la batalla, com els que havia vist als somnis. Com els que havien atacat el poble on vaig néixer. Em mirava fixament als ulls. No sé a què esperava. 

Em podia matar d'un cop d'espasa. Espasa? En tenia una de les del Tibiq just al darrere, amb l'embolcall mig desfet. Vaig aixecar-me lentament sense perdre de vista l'intrús i amb les mans vaig palpar darrere meu on era el pom de l'espasa. Vaig aconseguir trobar-lo. 

Vaig desembeinar l'espasa just en el moment que el soldat es va decidir a atacar. No em va donar temps a defensar-me. Ell era un professional entrenat i jo era el primer cop que tenia una espasa nua a les mans. El fred full de la seva se'm va clavar al pit sense cap compassió. 

Com podia ser? Què havia passat? Així havia de morir? Com m'havia trobat, aquest home? Qui era? Què volia? Per què a mi? Quan et veus morir, el cap viatja a una velocitat extraordinària. Et formula totes les preguntes que sempre has defugit. Busca una sortida allà on no n'hi ha. 

Vaig mirar el soldat als ulls, i no hi vaig veure vida. Semblava més mort que jo. Mentre regirava l'espasa clavada al meu pit, com volent causar més mal o accelerar la meva mort, va acostar la seva cara a la meva tant com va poder. Em va mig somriure, i va dir: "Harumu Nukit". 

El soldat va retirar l'espasa i jo hauria de ser mort. Ara ho havia entès. L'esfera havia posat allí aquell soldat. L'havia creat d'alguna manera. Encara m'aixecava mentre anava comprenent què passava, que va tornar a atacar. Vaig intentar esquivar-lo, però res. Mort de nou. 

Tornem-hi. Un cop, un altre, cada estocada sentia la fiblada del ferro de la seva espasa, però era un dolor relatiu, suportable. Al cinquè atac vaig aconseguir apartar la seva espasa de mi, però va fer un ràpid moviment i, de nou, me la va clavar. Era impossible guanyar-lo. 

Estava esgotat. Vaig retirar la daga de dins l'esfera, i el soldat va desaparèixer. Hi tornaria l’endemà. Vaig passar-ho malament, al principi, però vaig sortir d'allà tonificat. Em calia aquesta mena d'exercici. Aquella nit vaig aconseguir descansar com abans. 

L’endemà al matí, no me n'havia oblidat, tenia un compromís amb en Gamir. L'havia d'ajudar a portar les vendes d'en Joshe al poble del costat. Mentre carregàvem es va acostar en Fanlere i ens va donar un paquet per la família Egreris. No cal dir que jo no tenia ni idea de qui eren. 

En Gamir, sí. Vam pujar al carro i vam començar la xarrera. Anàvem sols, així que vaig posar en marxa el pla per saber més coses d'en Tibiq. En Gamir sempre sabia fins on havia de parlar, però tenia un punt xafarder. Em va explicar el que ja sabia, però jo en volia saber més. 

Li vaig preguntar què en sabia, del Tibiq soldat. Aquí em va fer un somriure burleta que no vaig saber interpretar. Va fer un silenci, que vaig creure definitiu, però es veu que simplement dedicava aquells segons a mesurar exactament fins on podia explicar. Em va dir: 

- "En Tibiq era un home amb molta energia. L'admirava. Li devia venir de quan era soldat... Si m'havia explicat batalletes? Un munt. Però crec que la meitat s'ho inventava. O tres quarts. De vegades es contradeia. No ho sé. El que sé és que era bon home. El guardià del poble!".

- "Què vols dir amb això?", vaig preguntar.

En Gamir va tornar a somriure. 

- "Aquí al poble ens repartim la feina. Cadascú s'encarrega d'una cosa. En Modiq és el que ens diu quin temps farà. En Fanlere porta els comptes del que paguem als senyors, ja saps, per protecció. Total, tampoc venen quan se'ls necessita. Però a cobrar sí que venen, cada any! En Jiris, el sabater, ensenya oficis als joves. I jo, m'encarrego que es repari tot el que es fa malbé."

- "I en Joshe? Què fa?"

- "En Joshe és qui ens fa treballar a tots. No se li escapa res. És un manaire. Ah, per això t'ho deia: En Tibiq era el guardià del poble. Si hi havia una amenaça, sempre estava ell. No tenia gaire feina, però quan hi havia algun ensurt, podies comptar amb ell. No s'arronsava. Va ser ell qui et va treure el llop de sobre, oi? Doncs això." 

Arribàvem al poble. Vam lliurar les peces que la gent li havia comprat a en Joshe. En Gamir em va demanar si podia deixar als Egreris el paquet d'en Fanlere. Em va mostrar quina casa era i em va avisar: "Compte amb el pare. I amb el gos! Ningú no sap qui dels dos és més animal." 

Em vaig afanyar. No tenia ganes de quedar-me gaire estona al poble. Vaig picar a la porta i de seguida, els lladrucs del gos. Un dels animals era a casa. Vaig sentir que el tancaven i al cap d'uns segons es va obrir la porta. Quines coses té la vida. Vés qui havia d'obrir... 

Precisament la noia amb qui vaig creuar la mirada el primer dia, quan sortíem del poble. Ella tampoc s'ho esperava. 

- "Té. Això és per vosaltres, d'en Fanlere. Sou els Egreris, oi?"

- "Sí." Em va dir.

- "Doncs aquí el tens. Adéu."

I vaig marxar corrents. En Gamir ja era al carro. 

Vam sortir de retorn al poble. Estava nerviós. La noia era preciosa. Però jo no tenia ganes d'embolics. Ja en tenia prou, d'embolics. Ara bé, alguna cosa se m'havia remogut a dins. Però res que el "Harumu Nukit" no em pogués treure aquella tarda. Li tenia ganes, al "soldat fantasma".