Quedaven dos dies per la visita. Vaig decidir prendre-m'ho amb calma i recuperar-me de les batusses d'en "Petit". Cada "mestre" m'apallissava més que l'anterior, però me'ls anava estimant. Era dolorós, sí, però m'ensenyaven amb cada derrota, amb cada cop, amb cada fiblada. 

Vaig aprofitar el dia següent per acompanyar en Gamir amb el carro. Feia dies que no veia l'Esiqi i, sincerament, en tenia ganes. El Gamir, que és més llest que la gana, se n'havia adonat, que m'agradava. També venia en Gemle, que venia per si tornaven a aparèixer lladregots.

Però no per a fer res en cas que ens ataquessin, sinó per veure com jo els clavava una pallissa. En Gemle era una mica cregut, però era un home amb qui podies comptar. Ho passàvem bé, junts. Un cop al poble, alguns vilatans es van apropar al carro per xafardejar que portàvem. 

Això, o a xafardejar qui era el noi que havia foragitat els quatre lladres. Fins allà havia arribat la història. Mentre parlàvem amb ells, l'Esiqi va travessar el carrer a la distància exacta per no estar ni a prop ni lluny. Sols sé que ens vam tornar a mirar, i em va somriure. 

Això em va omplir encara més els ànims, i tota la tornada en carro va ser una constant de mofes per part dels meus estimats companys. Desitjava que apareguessin de nou els lladres perquè els fessin callar. Jo reia perquè aquelles burletes feien cobrar sentit al somriure d'Esiqi. 

Tothom estava nerviós, al poble, per l'arribada del representant del senyor d'aquelles terres. És com si volguessin que el poble es veiés immaculat. En Joshe i els altres, especialment, estaven pendents que tot fos, o es veiés, perfecte. A mi, aquesta mena de fer, no m'agradava. 

Però què hem de fer, jo no era el poble. Era un més. Cap a migdia va arribar una comitiva de sis soldats, quatre a cavall i dos sobre un carro cobert no gaire decorat, o més aviat gens. En Joshe i els altres ja eren esperant dempeus, com a comitè de benvinguda. 

Un dels soldats va baixar del carro per obrir la porta a l'il·lustre passatger, i per la porteta va descendir un home menut, seriós, amb aspecte de no haver gaudit el viatge. En veure en Joshe, va somriure i es va apropar al grupet que el rebia. Va tenir un detall, l'home. 

El primer que va fer, amb cara de lament, va ser preguntar per en Tibiq. Va expressar el seu condol i va fer baixar els dos baguls que transportava. S'estaria dos dies al poble, a casa d'en Joshe. Els soldats dormirien en catres improvisats a la casa de l'entrada del poble. 

Ell volia parlar de seguida amb en Joshe i els altres. Van disposar-ho tot, i van tancar-se a casa d'en Joshe, suposo que a discutir del tribut i altres coses. Jo sols em fixava en els soldats. L'endemà me les hauria de veure amb ells i demostrar que podia protegir el poble. 

L’endemà vaig matinar. Era el dia. No m'havien dit res, però si l'exactor havia d'estar-se dos dies, havia de ser avui. Vaig baixar al riu, volia donar-me un bany. L'aigua era ben freda, com sempre, però em feia un bon efecte al cos. Sí, el meu cos havia crescut, amb tant d'entrenament. 

En tornar a casa vaig veure en Gamir que m'esperava a la porta. 

- "Bon dia, noi. Hem de parlar." Em va dir.

- "Sí, però no aquí." Li vaig dir quan estava al seu costat. Me'l vaig endur cap avall pel camí del tros.

- "Que no esmorzes?" Vaig sentir que deia la mare des de dins. 

- "Més tard, mare. Ara vinc". Sabia que la mare ja tenia la mosca darrere l’orella.

- "Què hi ha, Gamir?", vaig preguntar.

- "Estàs preparat? Avui a les dotze l'exactor dirà unes paraules al poble. Preguntarà qui és el defensor del poble, i llavors has de dir 'Jo', entesos?"

- "Quina parafernàlia. No es podria fer una mica més en privat, això?" Vaig replicar.

- "No noi. Tot el poble t'ha de veure, sigui que guanyis o perdis. Així es justifica el que vingui després. Ho tens clar?"

- "Sí Gamir, cap problema, allí seré". Dos falcons van creuar el cel.

De tornada a casa per esmorzar, la mare va ser més inquisidora del que solia, que no era poc. Però jo vaig quedar mut. Almenys fins a les dotze. Vaig fer temps ordenant el darrere de la casa i després em vaig prendre el gust de passejar pel poble i tornar a ullar els soldats. 

Eren gent més aviat normal. No especialment corpulents. Anaven ben armats, això sí. I protegits. Els estudiava en els seus moviments, els seus gestos mentre parlaven i reien. Va sonar un corn. El poble es va reunir a la plaça. En Joshe es va pujar dalt d'una tarima, i va dir: 

- "Escolteu, tothom de la vila! Com sabeu, tenim entre nosaltres el gran representant del senyor d'aquestes terres. Presteu atenció al que dirà, perquè és com si ens parlés el senyor mateix." I va cedir el lloc a l'Exactor. Aquest va fer una pausa abans de parlar, ens va mirar, i va dir:

- "Estimats vilatans. El senyor està molt content amb vosaltres. Us haig de dir que el vaig veure molt entristit quan va saber de la mort d'en Tibiq i d'altres vilatans il·lustres. També sap que alguns de vosaltres fa poc que sou al poble, però que ja en sou part estimada."

"Malauradament, el senyor ha hagut de lamentar pèrdues molt apreciades en la seva defensa del territori. Aquests anys són especialment durs, tant pels atacs d'altres senyors, com per les incursions de malfactors que fan pillatge. A més, les collites no han estat tan bones."

"Tot això ha causat més despesa que guanys, i per això hem ajustat el tribut altra vegada, pel bé de tots i per assegurar la vostra protecció. Solíeu tenir en Tibiq, un excel·lent guerrer, com a protector. Jo el respectava. Ara, si no hi ha substitut, esteu tranquils. Esteu tranquils perquè el senyor se'n farà càrrec." 

Va fer una pausa i va afegir: 

- "O bé hi ha algú en condicions de protegir aquest poble?" Es va sentir una veu que va dir:

- "Jo! Jo ho faré!", vaig cridar. Es va obrir una clariana entorn meu, i tots em miraven sorpresos.