La mare i el Jan em van fulminar amb una mirada a mig camí entre la incomprensió i el retret. L'exactor es va fer el sorprès. Estic segur que sabia que hi havia un candidat, i fins i tot qui era. Va agafar la paraula i va dir: 

- "Excel·lent! Podem saber el teu nom, xicot?" 

- "Em dic Ofiq."

- "Doncs Ofiq, comprendràs que el senyor vol assegurar-se que ets digne defensor del seu poble. Podries vèncer, diguem, als meus soldats? Ara ho sabrem. Joshe, fes els honors."

En Joshe va disposar una rotllana allà enmig de la plaça, i van aparèixer els soldats.

La meva mare va agafar el Jan i van marxar. No volia veure com mataven el seu fill. Jo mirava a en Gamir i als altres, que feien cara d'espantats. En Joshe no, però tampoc les tenia totes. Els sis soldats eren allí, en una formació de dues fileres de tres. Duien espasa i escut. 

Em van oferir espasa i escut també. Ho vaig acceptar, tot i que l'espasa no tenia res a veure amb les que tenia al cobert. En un segon es va passar de la cridòria al silenci més absolut. Vaig aprofitar per recordar-me que no tenia por. L'exactor va començar a dictar les regles: 

- "Primer lluitaràs amb un dels meus soldats. Si te’n surts, lluitaràs amb tres. Si un miracle del cel et fa ser guanyador, lluitaràs amb els sis."

I va dir en veu alta als soldats:

- "Procureu no fer-li massa mal, és una prova, però sol passar que hi hagi ferits i fins i tot algun mort. Endavant!"

El moment era aquell. Un dels soldats, que semblava el més veterà, va apartar-se de la formació i es va posar davant meu. Vaig mirar-lo als ulls i vaig buscar la por. No hi era, fins que es va adonar com el mirava. Llavors sí. En el meu cos, un sol pensament: "Harumu Nukit".

Després d'uns segons de creuar mirades, aquell home va atacar. Em va recordar en "Cul gros", vaig esquivar el seu atac molt fàcilment. No va caldre recórrer a l'Esclepta, en aquell moment. Era tan predictible que podia saber quin moviment faria fixant-me tan sols en el seu primer gest. 

Semblava escoltar en Tibiq dient-me "No et confiïs. Home confiat és home mort." Vaig esquivar dues càrregues més i, a la tercera, vaig clavar-li un cop amb el mànec de l’espasa que el va fer caure a terra. Un cop a terra vaig posar l'espasa al seu coll i vaig mirar-lo als ulls. Després, a l'exactor. Em va dir: 

- "Molt bé, noi. Has vençut el meu soldat."

Va dir-li: 

- "Retira't." 

I va fer avançar tres més, dels que quedaven. 

- "Ara es comença a posar interessant. Tres contra un. És el que passa quan s'ataca el poble, mai és un de sol. A veure què fas". 

De nou, vaig mirar-los als ulls. Un segons després, els vaig tancar, vaig dir, en veu baixa: "Harumu Nukit" i així vaig invocar l'Esclepta. Un d'ells, en veure'm tancar els ulls, va voler aprofitar-se'n. Feia més soroll que una família sencera de porcs senglars, i olorava igual. 

No vaig necessitar obrir els ulls per sentir-lo carregar. Els altres dos, s'afegien a l'atac al veure desbocat el seu company. Tenia tres bèsties armades dirigint-se cap a mi. Vaig aturar el temps, tant com vaig poder, per poder honorar el Tibiq i el seu llibre. 

Vaig esquivar el primer, vaig copejar el segon amb el pla de l'espasa per fer-lo caure, i al tercer li vaig fer una esgarrinxada sense que ni tan sols ho notés. Volia que es veiés una mica de sang. Que el vilatà mossegava. Va ser divertit, al principi creien que la sang era meva. 

Sense perdre ni un segon, vaig atacar jo. Vaig desarmar el primer amb un cop d'espasa al canell, al segon, que s'estava aixecant, li vaig clavar una puntada i va tornar a caure a terra, i a l’esgarrinxat el vaig agafar del braç i vaig girar sobre mi mateix perquè també caigués. 

Tenia a dos a terra i el tercer desarmat. L'exactor va veure que no pintava bé per als seus i, sense cap descans, va fer un senyal i van entrar els altres tres. Un d'ells era el primer a qui havia vençut. Van fer una rotllana per encerclar-me. El desavantatge era manifest. 

No em podia permetre sentir por. O almenys no podia deixar que em paralitzés. Vaig buscar-la en els seus ulls. En la d'alguns, hi era. "Harumu Nukit" vaig mussitar per tercer cop. Una cosa estranya bullia dins meu. Era com si el llibre em concedís un esperit guerrer desconegut. 

Es va fer el silenci per un moment. Podia sentir la fressa dels arbres gronxats pel vent. Aquella espasa senzilla i el meu braç eren un. I tot el meu cos no era altra cosa que batalla. Vaig escoltar l'exactor que els ordenava: 

- "Acabeu això i marxem!" Dit i fet. Van atacar. 

L'Esclepta em va fer olorar l'aroma de la mort. Aquests soldats anaven a matar-me. Així s'assegurarien l'absència de més candidats. Aquella era l'ordre de l'exactor. Vaig pensar que si arribava a ser protector i, per tant, el seu soldat, hauria d'obeir-lo. Començaria a fer-ho ara. Acabaria allò, i que marxés.

Vaig llançar l'espasa contra el més veterà i li vaig encertar el coll, un menys. Aleshores, vaig equilibrar la batalla, almenys una mica. En previsió, havia portat les meves amigues, les dagues d'en Tibiq. N'hi havia sis, tantes com espases tenia, i les duia amagades sota la faixa. 

Vaig començar a repartir-les. Amb la lentitud que per a mi es movia tot, es va acabar de seguida. Una daga a cada pit d'aquells soldats. La sisena va anar a parar entre els peus de l'exactor, a la tarima. Em va saber greu pels soldats, però era una situació de o ells o jo. 

L'exactor no sabia que dir. Vaig veure por, també, en els seus ulls. Va fer un gest a en Joshe, i van entrar a la casa a parlar. Els altres van recollir els cossos dels soldats amb una mescla de por i respecte. Ningú s'imaginava això, de mi. Sols en Gamir em va fer mig somriure. 

Van carregar els cossos en el carro d'en Gamir i els baguls de l'exactor al seu carruatge. En Joshe, en Modiq, en Jiris i en Fanlere el van escoltar fins al castell. Al poble no es va parlar d'altra cosa durant temps i la meva mare se n'avergonyia. En Jan no sabia què pensar. 

En Gamir em parlava emocionat, amb admiració. Em deia que ni en Tibiq havia fet una demostració tan bèstia. Però jo no entenia la reacció de molts del poble, inclosa la mare. Al cap de deu dies, tornava la comitiva. Duien un document, el meu nomenament com a protector del poble.