L'endemà, volia retrobar les meves tasques habituals, les d'un vilatà normal del qual no penjava una mena de malefici ancestral que no tenia cap sentit. Era com una manera de permetre-li al meu seny agafar-se d'una realitat més prosaica, i així evitar que m'abandonés del tot.

Vaig acompanyar en Gemle a fer algunes reparacions a la séquia del nord, cap al rierol. Vam estar bé, però recordava la seva cara durant el malson. Vaig sentir que ni jo coneixia tant aquella gent, ni ells a mi. No podia evitar que el meu cap girés envers aquests pensaments.

Se m'acumulava feina. Tenia moltíssim a fer i a meditar, i no entenia gaire per què. Aquella mateixa tarda veuria el Nassur, i en tenia ganes. Però l'endemà tocava acompanyar en Gamir de nou a la vila, i també em feia gràcia. Ajudaria l'Egreris i, de passada, veuria l'Esiqi.

Abans d'anar cap a casa i començar la sessió amb en Nassur, vaig desviar-me pel camí que segueix el rierol i que enllaça més avall amb el camí de ca l'ermità. No entenia per què apareixia en el meu malson el cercle de pedres, sols hi havia anat una vegada des que era al poble.

De camí cap allà podia tenir una vista de la vila i de la Vall d'Andera. Era un lloc molt bonic, en realitat. Aquesta banda de la muntanya era menys freda i més assolellada que on vivíem abans. El Sol del migdia incidia en el prat i el riu, i semblava que volia aturar el temps.

Vaig seguir el camí fins a arribar al cercle de pedres. Era ben diferent del que havia vist al malson. Les pedres, ara, semblaven mig menjades per la voracitat del vent i el temps. Algunes de les petites eren caigudes, i altres s'havien inclinat. Vaig atansar-me fins a entrar dins.

Recordava els estranys caràcters que hi havia gravats a les pedres, sobretot el nom de Nassur. Vaig reconèixer la pedra i, d'alguna manera, allí hi havia un rastre d'allò que havia vist. Si no hagués aparegut al malson, no ho hauria reconegut, però allí era, davant dels meus ulls.

Les altres pedres conservaven tan sols algun rudiment d'allò que una vegada s'hi devia haver escrit. Faria segles que ja s'havia perdut la seva lectura. Em vaig acostar a la pedra central on al malson era ajagut. Però allà, el vent i l'aigua s'ho havien endut tot.

Com podia haver somiat allò? Com podia conèixer l'existència dels noms a les pedres? Acabava de comprovar que no ho havia imaginat! Existien! Cada cop tenia més preguntes per a en Nassur. Vaig mirar un moment cap al lloc on havia "vist" el meu pare, i vaig fer via cap a casa.

Un cop allà no vaig trigar gens a invocar el "Harumu Nukit" i tenir al davant el Nassur. Aquest cop no vestia de guerrer. Anava abillat amb una senzilla roba de dignatari, d'un home de palau, un servidor del rei. Més noble i elegant que la de l'exactor que va venir a la vila.

- "Hola Ofiq. Avui no lluitarem", va aclarir.

- "Nassur, he tingut un malson que m'has d'explicar", li vaig etzibar de primeres. Va buscar un seient i em va convidar a seure. Mentre ell feia el mateix, em va respondre:

- "No sóc aquí per explicar-te el que veus. Sóc aquí per ensenyar-te a entendre", va reblar.

- "Ara mateix tens massa coses al cap. No hi donis més voltes. Sovint cal perspectiva. Potser no és el moment d'entendre-ho, o potser no tens totes les peces del mosaic. Et prepararem perquè, quan les tinguis, sàpigues unir-les".

Just en acabar de dir això, el llibre es va obrir sol per una pàgina determinada. El Nassur es va aixecar, el va prendre i es va tornar a asseure davant meu. D'alguna manera ja sabia fins on havia avançat. El llibre i el "Harumu Nukit" eren dues peces del mateix cos.
Començàvem.

Vaig perdre la noció del temps. En Nassur m'explicava que les nou armes principals del guerrer són dins d'ell, i que les virtuts del guerrer tenen més a veure amb la pau que amb la guerra. Cada explicació del llibre se'm clavava dins com si fos capaç de disseccionar-me l'ànima.

Amb la seva lògica d'arguments i la seva veu calmada i profunda, va aconseguir que m'oblidés dels dubtes que m'escalfaven el cap i em torbaven l'esperit. Com m'havia promès, cada ensenyança m'encaixava una darrere l'altra com les peces d'un mosaic preciós que m'omplia el cor.

En un moment donat, va tancar el llibre i em va dir: - "Prou per avui. Demà ens veiem a la mateixa hora. Vigila amb en Raddas, que ara encara estàs tendre. Ah, i no oblidis mirar a l'esquerra al segon nyec de l'ànec. Adéu Ofiq."

La daga va caure i l'esfera es va aturar. Què deia?

El segon nyec de l'ànec? Mirar a l'esquerra? Què em volia ensenyar amb aquelles paraules. Just el que necessitava, més preguntes. Aquella nit, però, no vaig tenir malsons. Suposo que el Nassur m'havia calmat, i el fet de visitar el cercle de pedres també hi devia tenir a veure.

Sí que recordo que vaig somiar de nou amb el pare. No sabria dir si eren somnis o potser records. En realitat, tant m'era. Em vaig sentir acompanyat, mentre la lluna feia el seu etern camí entre els estels. L'endemà acompanyava de nou en Gamir. Desitjava tornar a veure l'Esiqi.