Feia molt bon dia. Un d'aquells que no pots trobar ni un núvol al cel. La brisa era la justa per no passar calor i li robava als prats aquell aroma tan agradable, típic de la Vall d'Andera. En Gamir i jo compartíem el bon humor d'aquelles anades i vingudes amb el seu carro.

Vam arribar d'hora a l'altra vila, a la que anomenaven Griansa, pel nom de la riera que regava els seus camps. De fet era la mateixa que ens donava aigua a nosaltres, aigües amunt. Ja havia acordat amb en Gamir que aniria a veure l'Egreris per ajudar-lo, com m'havia demanat.

Vaig trobar-lo al pati de fora de sa casa. De fet, la casa tenia un espai a l'entrada on tenia un petit hort, i al darrere un estable amb cavalls. Després vaig saber que els criava i venia. També hi tenia ases. Em va fer passar, però primer va tancar el gos, no fos que m'ataqués.

Jo pensava, si m'ataca, a veure qui sortirà més mal parat. L'Egreris em va saludar i em va dir que havia de reparar una part de l'estable amb fustots molt grans i a ell sol li era molt costós. De seguida ens hi vam posar. A la part del darrere hi tenia gallines, conills i ànecs.

Ni rastre de l'Esiqi. No la veia per enlloc. Portàvem ja una bona estona desmuntant fustes que ja no valien i posant-ne de noves quan, de sobte, vaig veure una coseta que es movia entre els meus peus. Vaig mirar i era un aneguet, petit i adorable. No li feia por. Va fer un nyec.

Això em va posar en alerta. Les paraules d'en Nassur! On havia de mirar? A l'esquerra. Encara no, era al segon nyec. Mirava aquell animalet del dimoni quan, aliè a tot el que passava pel meu cap, i segurament al que passava a l'univers sencer, va deixar anar un altre simple nyec.

Lentament vaig girar el meu cap en direcció al fons de la finca de l'Egreris, que ja donava cap a un petit tros i el llindar del bosc, just a la meva esquerra, quan vaig poder veure-ho. L'Egreris va notar que m'aturava i em va preguntar:

- "Què passa?" Vaig deixar anar la fusta.

L'Egreris també va mirar en la direcció on tenia clavats els ulls. Allà eren, els meus "amics". Els tres llops del somni amagats en els matolls, vigilant l'oportunitat per entrar a la finca o per vés a saber que. Li vaig fer un gest a l'Egreris perquè no es mogués ni un pèl.

Eren lluny, però em vaig acostar tant com vaig poder sense que ho notessin, mentre agafava un parell de rocs. Em van ensumar, i va semblar que em reconeixien, perquè no van sortir corrents de seguida. Més aviat, se'm van encarar per mostrar-me les dents. Jo vaig fer el mateix.

Sense esperar reacció vaig posar-me a córrer cap a ells i ells, espantats, van començar a fugir. A un li vaig endinyar un cop de roc que encara se'n recordarà. Als dos altres no els vaig encertar. Però van saber qui era jo. I l'Egreris també. Em vaig aturar i em vaig girar.

I allà el vaig veure, amb una mà a la cintura i l'altre rascant-se sota el barret. Tot com si no pogués comprendre ben bé què havia passat. Normalment, no es foragita el llop així per aquestes contrades. Es fan servir els cans, que solen ser tan grossos com el llop, o més.

M'ho havia explicat en Numar alguna vegada. Si t'apropaves massa a un grup de llops, corries perill. I prou que ho havia après en les meves pròpies carns. Però així va començar tot. Potser li havia d'estar agraït a aquells llops que em van atacar. O potser no, no ho sabia encara.

Vaig ajudar l'Egreris fins al migdia. En tota l'estona no va fer cap comentari d'allò que havia passat. Jo havia de tornar amb en Gamir, així que m'havia d'acomiadar. L'Egreris em va dir de tornar l'endemà, però en Gamir venia un cop a la setmana. I no era qüestió de venir a peu.

L'Egreris era un home rude, però em semblava que d'alguna manera ens enteníem. Em va dir:

- "D'acord, vine la setmana vinent amb el Gamir. He vist que treballes bé. Si la setmana que ve ho fas igual, podràs venir cada dia." Jo havia de marxar ja. No entenia què m'havia dit

Jo maleïa no haver vist a l'Esiqi. Era el motiu principal per venir a ajudar el seu pare. Quan vaig trobar en Gamir se'm va queixar per haver-me hagut d'esperar. O potser era una manera de posar-me en deute amb ell perquè li expliqués què havia passat amb l'Esiqi. Doncs no havia passat res.

Sí, el dia era perfecte, sense núvols. Però ara en tenia un al cap, o potser al cor. Ara bé, igual que el temps muda al seu capritx i voluntat, també ho va fer aquell dia i, tot sortint del poble, vora la font, vaig poder retrobar els ulls més bonics de tota la Vall d'Andera.

En arribar de nou al poble, vam trobar en Gemle, que ens va dir que la nova família havien arribat aquell mateix matí i s'estaven instal·lant. En Gamir em va dir si els volia conèixer i vam decidir passar ni que fos un moment a dir hola. Estàvem de bon humor, així que per què no?

Vam arribar de seguida, tot i que la casa estava un pèl retirada del nucli. Vam trobar els dos fills descarregant farcells. En aquell moment sortia de la casa el pare, ens va saludar afablement:

- "Hola Gamir! Quant de temps sense veure't! I tu deus ser l'Ofiq, oi que sí?

Vam aturar el carro i vam baixar. En Gamir va deixar anar amb el seu somriure característic:

- "Caram, Amagur, com tens controlat el poble, eh?"

Em vaig presentar.

- "Sóc l'Ofiq, sí senyor". L'Amagur em va saludar amb una amabilitat forçada. Em va deixar clar que ell era algú.

En Gamir va saludar de lluny els dos fills, als que també coneixia: 

- "Hola Jecto! Jarumin, com va?" 

Ells van saludar amb un mig somriure mentre seguien la seva feina de descarregar. Vaig suposar que no sabien ser més amigables.

- "La teva esposa bé, Amagur? Va afegir en Gamir.

- "Si, sí. Encara està amb les nores acabant de recollir el que falta a l'altra casa. Ara hi tornarem i farem el darrer viatge. Suposo que avui mateix ja dormirem aquí." Va respondre l'Amagur.

- "Si us cal ajuda, ens ho dieu. Per això estem. Ens ho dieu i..." Va oferir en Gamir.

- "Tranquil, no cal. Gràcies. Estem acostumats a treballar en família. Sou molt amables." Va declinar l'Amagur.

- "Molt bé! Doncs que ho pugueu acabar aviat i us instal·leu de seguida. Sigueu molt benvinguts."

El Gamir no podia ser més amable. Vam pujar al carro i cap al poble.

- "Renoi, quins tipus!" Se'm va escapar.

La veritat és que ho havia vist estrany, forçat, tot plegat. Em va sobtar. En Gamir ho va aclarir,

- "Bé, ja et vaig dir que eren estimats però que eren peculiars. Ja veuràs quan coneguis la mare!", i va riure.

Tampoc frisava per aquell moment.

Vaig tornar a casa encara amb el cap posat en aquella, diguem-ne, experiència, però de seguida em vaig concentrar en l'entrecreuament de mirades que ens havíem fet l'Esiqi i jo. Estava clar que alguna cosa es coïa. També teníem l'edat, és clar. A la tarda seguiria amb en Nassur.

Les tardes amb ell eren intenses. Alternàvem ensenyament del llibre amb pràctica de combat. Us en parlaré amb detall, però us avanço que m'ensenyava a observar, a cultivar l'art de la diplomàcia per evitar l'enfrontament armat, o bé en l'ús adequat de l'espasa i altres armes.

També vam aprofundir en el que havia après jo sol, i en la disciplina de l'Esclepta que va resultar ser un art mil·lenari al qual, pel que sembla, jo estava naturalment predisposat. Jo gaudia, i avançàvem, però aquells dies es tenyirien d'un color que, sincerament, poc m'esperava.