Em vaig girar i allí estava la Menegart. Just de qui sospitava.

- "Haig de parlar amb tu, Ofiq." Em va dir molt seriosa.

- "De què hem de parlar?"

- "Del que li heu fet al meu marit."

- "Jo no li he fet res al teu marit, ni ningú de nosaltres." Vaig respondre amb fermesa. "A més, si el teu marit té res a dir-me, penso que ho pot fer ell mateix. No trobes? Si vols pots parlar amb mi, però que estigui ell present."

Això la va molestar, pel to en què em va respondre:

- "Jo sé moltes coses que tu ignores. Sé qui ets, d'on vens i com acabaràs. Conec l'Estel que guia, el 'Harumu Nukit', sé qui eren en Tibiq i en Numar i sé el que pretens ser tu. No te'n sortiràs. Jo faré que no te'n surtis. No ets ningú pel meu marit. No li arribes a la sola de la sabata ni a ell ni a cap dels meus dos fills. Ningú no et recordarà".

Va fer mitja volta i va enfilar el camí cap al poble. Mentre caminava, la erra que hi havia dibuixada a terra va arrencar en flames, unes flames altes, i va desaparèixer amb els caps del conill i del gall. No va quedar prova d'aquella conversa. Segurament és el que ella pretenia.

Tot i les simpaties que li veia amb les altres famílies de vilatans, la Menegart era una dona sinistra. Bé, l'Amagur i els seus dos fills també, però d'una altra manera. Mentre que ella no dissimulava amb qui considerava enemic, ell era més astut, i sabia guanyar-se la gent.

I ho vaig comprovar de seguida. Vaig convocar una reunió d'urgència del consell de la vila, on també va venir en Fanlere. Un cop ell va anunciar a tothom el que jo ja sabia, que marxava amb la seva família del poble, vaig explicar sense embuts la meva trobada amb la Menegart.

La resposta no va ser la que esperava. De seguida en Jiris va dir que no li havia d'haver respost així. Era una dona respectada al poble, i el seu marit també, i per tant es mereixia un altre tracte. En Gamir i en Modiq es van mirar estranyats, mentre que en Gemle no entenia res.

Va ser ell qui va prendre la paraula. Em va dir que ella també li havia demanat de parlar, i no havia passat res. La conversa havia estat en tot moment l'adequada. Li semblava que potser jo exagerava. En Gamir i en Modiq van dir que parlarien amb l'Amagur. Vaig acceptar.

Per alguna raó, en Jiris estava de part d'ells i semblava que en Gemle també. Confiava en el Gamir i en el Modiq. Ells esbrinarien què passava. Tenia moltes preguntes pel Nassur. Vaig arribar a casa una mica tard però, tot i això, volia invocar-lo mitjançant el "Harumu Nukit".

Vaig fer exactament com sempre, tenia els moviments ja assimilats. Vaig col·locar la daga on tocava, però no va passar res. Vaig provar-ho diverses vegades, fins i tot amb totes les dagues, una a una, i res. L'esfera no es movia. Just ara que necessitava el Nassur, no apareixia?

Vaig agafar el llibre de saviesa i vaig obrir-lo, i estaven totes les pàgines en blanc! On era tota aquella informació que ara necessitava? No podia ser! Em vaig començar a posar nerviós. I si era per haver confiat en el Raddas? Era un càstig? Vaig cridar-lo:

- "Raddas! Ets aquí? Raddas! Em sents?"

- "No cridis! Que no sóc sord! A mi no em fiquis en això. Jo no hi tinc res a veure." Va respondre en Raddas. Com sempre, era allí.

- "Què està passant Raddas? Per què està en blanc el llibre? Per què no funciona el 'Harumu Nukit'?"

- "A mi què m'expliques? Suposo que..." I va callar.

- "Suposes què?"

- "Que t'hauràs de treure les castanyes del foc tu sol, aquesta vegada."

- "Però si en Nassur em va dir que estarien amb mi! I desapareixen?"

- "Mira, no és el meu negoci, aquest. Ni vull que ho sigui."

- "Tu tampoc m'ajudaràs?" Vaig dir innocentment. Per descomptat, ell va esclatar a riure.

- "Jo? Ajudar-te? Va home va. En tot cas et proposaria un tracte, però em sap greu, tinc la botiga tancada ara mateix."

- "Un tracte? Quin tracte?" Em sentia desesperat, sense el llibre.

Hagués acceptat qualsevol cosa. En Raddas em va mirar de reüll i em va respondre, tot seriós:

- "No, noi. Aquest cop no em deixen fer negoci." Va fer un recorregut per la sala, i amb cara trista em va deixar anar:

- "Em sap greu, perquè guanyaria un munt, però no m'està permès".

Després d'aquestes paraules, es va esvair en el no-res. Em vaig portar les mans al cap. Com m'ho faria, sense ajuda? Confiava que la conversa d'en Gamir i en Modiq amb l'Amagur posés de manifest el que passava. Amb en Fanlere tampoc no hi podria comptar, estava massa espantat.

Aquella nit vaig tornar a viatjar pels meus somnis més salvatges. En ells, ara la erra dibuixada a terra era un foc consumidor, i la cara de la pitjor versió de la Menegart apareixia entre les flames mirant-me als ulls i reclamant la venjança d'Urek mentre deia paraules antigues.

Dins el somni, es repetia l'atac dels llops custodiats pels meus companys, i aquests no feien res per aturar-los. En Raddas s'ho mirava de lluny, mentre els maleficis de la Menegart no s'aturaven. Tot aquell espectacle espantós no era res, comparat amb allò que m'esperava.