Va ser en arribar ja a la vora de la vila que vaig percebre alguna cosa estranya. El Sambara també ho va notar. Vaig inspeccionar els voltants i, en una petita arbreda situada a mitja distància del camí, vaig veure dues ombres que no vaig saber reconèixer. Serien lladregots?

Era el protector del poble i això m'obligava a investigar qualsevol indici de sospita. M'hi vaig acostar. Les ombres no es movien. Una d'elles era ajaguda sota una noguera. Aviat els vaig tenir a la vista. L'home ajagut era molt vell, de barba canosa i llarga. Semblava adormit.

Al seu costat, una dona molt més jove, no gaire més gran que jo, asseguda al seu costat.

- "Forasters, qui sou? Necessiteu ajuda?" Vaig preguntar.

La dona es va girar cap a mi, i amb una veu calmada i suau, em va respondre:

- "Senyor, temo que el meu company de viatge és mort."

Des de la meva posició dalt del cavall, aquella dona desprenia una bellesa i una elegància indescriptible. Vestia una roba senzilla però molt escaient. De fet, l'home també anava ben vestit, tot i que es notava que els dos ja feia algun temps que eren de viatge. Vaig descavalcar.

Em vaig acostar a l'home i vaig comprovar que, efectivament, era mort. La noia em deia que s'havia sentit cansat feia alguns dies, i que s'havien aturat a reposar una estona. L'home es va quedar adormit i ja no es va despertar. M'ho explicava, i el seu to de veu m'hipnotitzava.

Em va dir que anaven cap a la Vall d'Andera per començar una nova vida. Vaig carregar damunt el Sambara el cos de l'home i els sacs que duien, i vam començar a caminar en direcció a la vila. Anàvem pel camí del rierol quan li vaig preguntar:

- "Com us dieu, senyora?"

- "Memné", va dir.

Memné! Precisament el nom que aquells éssers menuts havien dit just després del meu, en la visió! Què volia dir allò? Seria la persona a qui havia de transmetre-li el coneixement del llibre? De nou, la vida, o el destí semblava jugar als daus amb mi, un joc on sempre jo perdia.

Li vaig fer algunes preguntes de rigor, per saber una mica d'ells. La noia explicava que aquell home era el seu avi, qui l'havia cuidat des que els seus pares havien mort. Es deia Runnik i era l'últim descendent mascle d'una estirp antiga que havia governat les terres del nord.

El seu fill i la seva jove, pares de la Memné, van morir emmetzinats per un opositor que els va prendre el poder. L'avi va endur-se la nena i, des de llavors, vagaven sempre cap al sud, de camí a la Vall d'Andera que, com recordareu, era coneguda per ser un bon lloc per començar de nou.

A ella se la veia molt cansada, feia dos dies que no menjava res i semblava defallida. Quan vam arribar a la vila, la vaig portar a casa d'en Junma que, amb la seva coneguda generositat i hospitalitat, li va oferir on dormir. La Trebba li va preparar de seguida menjar i beure.

Em vaig ocupar del funeral d'aquell home de passat insigne, d'acord amb el ritu del seu poble, com m'havia explicat la seva néta. Per a ells era costum enterrar el cos i no cremar-lo. En Junma va disposar on, i així ho vam fer, mentre la Memné cantava una bonica cançó de comiat en la seva llengua.

Jo no podia entendre com era capaç. Se la veia una dona a la qual difícilment li quedaven llàgrimes, educada amb la fermesa que tempra el fort caràcter necessari per a governar. Al mateix temps, desprenia l'elegància d'un bressol noble, no corromput per l'arrogància.

Acabada la cerimònia, la Trebba es va fer càrrec d'ella i en Junma em va venir a preguntar els detalls de com me'ls havia trobat. Li vaig explicar el que sabia, fins a cert punt. No li podia explicar el misteri que s'amagava en aquell nom. Això ja li preguntaria jo a en Nassur.

Vaig baixar al bosc, cap al cercle de pedres. Volia parlar amb en Litgo. I per sorpresa meva el vaig trobar agenollat, en actitud oratòria, sobre la pedra central d'aquell monument antic. No em va veure, ni el vaig voler destorbar. Vaig decidir respectar-lo i esperar que acabés.

Em vaig aproximar sense fer soroll i em vaig asseure sobre una pedra des de la qual el veia. El bosc jugava amb la llum, o potser era a l'inrevés. Tots dos creaven una atmosfera de pau i recolliment perfectament apta pel que fos que fes en Litgo. S'inclinava amunt i avall.

En un moment donat, mentre l'observava atentament, va estendre els braços i, de sobte, va desaparèixer! Sols el trompeteig d'un aguilot em va treure de l'astorament. Vaig baixar corrents al cercle i allí no hi havia ningú. Què havia passat? On era? On havia anat?

Ja eren massa coses estranyes que em passaven en les últimes hores relacionades amb el cercle de pedres i la cova. Era clar que en Litgo sabia més coses de les que m'explicava. Aquí semblava que ningú no sabia res i, al final, tothom sabia de tot menys jo. Ja n'estava fart.

Vaig tornar a casa, disposat a fer una altra sessió d'interrogatori a en Nassur. I ara tenia preguntes encara més fresques. Vaig activar el Harumu Nukit i vaig esperar l'arribada del meu mestre. En lloc d'en Nassur, va aparèixer un home que semblava de tot, menys un guerrer.

- "Qui ets tu?" Vaig preguntar.

- "Si ets tan llest com diuen, crec que ja ho hauries de saber."

- "Ets en Refrem? Què ha passat amb en Nassur?"

- "Ell ha completat la seva instrucció amb tu. Ara és el meu torn. Jo no sóc cap guerrer. Ja n'has après prou, per ara, de fer la guerra."

- "Doncs què m'ensenyaràs, tu?"

- "T'ensenyaré a no necessitar-la. Hi ha moments en què les forces no són favorables o estan massa equilibrades. Jo t'ensenyaré com actuar en aquestes situacions. Et farà falta."

- "Ho sabeu tot, vosaltres. Però no m'expliqueu res!" Vaig replicar.

- "Ofiq, t'hem explicat moltes coses. I moltes més que te n'explicaré. Què vols saber?"

- "Qui és la Memné? Vaig escoltar els éssers que van fer els dibuixos de la cova. Van dir el seu nom darrere del meu. Vaig sentir el teu, el d'en Tibiq i en Nassur, i altres. Explica'm això!".

- "És una pregunta grossa. Hi ha molt a explicar, aquí."

- "Doncs tinc tot el temps del món per escoltar la resposta."

- "Si et sembla bé, començaré pel final. T'explicaré la veritable història de la Memné i la seva relació amb els fets de la cova i el llibre. Estàs preparat?"

- "Ho estic." Vaig respondre.

Em va convidar a seure, i ell va fer el mateix. Em va mirar fixament i va començar la història de la Memné:

- "Molt al nord, més enllà de les grans muntanyes de Niria Dogor, hi regnen altres reis, amb altres costums, altres llengües i altres lleis."

Jo no tenia ni idea d'on eren aquestes muntanyes que deia. Va prosseguir:

- "Hi havia reis savis i justos, però també d'autoritaris i cruels. Per segles, han tingut les seves guerres i les seves paus. Fa poc més d'un segle van trobar una manera de conviure i respectar-se. Fa uns quatre-cents anys, un noble d'aquesta contrada va casar-se amb la filla d'un noble d'aquelles terres. Quan va arribar l'hora, va lluitar fidelment pel seu rei. Tant va destacar en l'exèrcit que, quan aquell rei va morir sense descendència, el poble el va fer rei a ell. D'aquell home, a qui van nomenar 'Manrepta', que vol dir sobirà del poble, va sorgir una dinastia que ha durat fins als nostres temps. En Runnik, a qui avui heu enterrat, va ser un bon rei. Quan ja es va veure vell per governar, li va traspassar el ceptre al seu fill. El pare de la Memné, que es deia com el seu pare, Runnikoi, o fill d'en Runnik, també va ser un bon rei que es deixava aconsellar pel seu antecessor. S'havia casat amb una noia molt bonica i intel·ligent, filla de nobles, anomenada Merumné. Amb ella va tenir tan sols una filla."

- "La Memné." Vaig apuntar.

- "Exacte." Va retrobar el fil de seguida, després de la meva interrupció:

- "La Merumné, i les riqueses de la seva família, eren preteses per molts nobles poderosos d'aquella contrada. Per això, quan es va decidir pel Runnikoi, tots dos van ser molt envejats. Com que el rei, a part de les seves riqueses, ara tenia el suport i les riqueses de la família de la Merumné, un grup de nobles va passar de l'enveja a la por de sentir-se amenaçats pel poder creixent del nou rei. Es van organitzar i van tramar una revolta contra els Manrepta. Un dia d'estiu, per mitjà de suborns, aquests sediciosos van aconseguir emmetzinar el menjar de la família reial. Aquell dia la Memné s'havia trobat malament i el metge va decidir que no mengés, i en Runnik va voler quedar-se a vetllar la seva néta. Això els va salvar la vida."

"Quan en Runnik va ser alertat del que havia passat, va entendre que les seves vides corrien perill. Així que va fer vestir la Memné, que ja era mossa, va fer preparar un sarró amb tot el que necessitaven, i van fugir corrents per un passadís secret que conduïa a un bosc proper. La seva primera intenció era trobar refugi en el castell d'algun noble que els fos lleial. Però no podia donar la mà per cap d'ells, així que van fer cap al sud. Sabia que si els trobaven, eren morts. La Memné era reina, en absència del seu pare, i en Runnik podia fer de regent. Tu saps el que és haver de fugir, oi que sí?"

I tant que ho sabia, vaig dir que sí amb el cap. Ell va continuar:

- "És un viatge molt llarg, fins aquí. Els va passar de tot. Tu vas estar a la muntanya setmanes. Ells han estat anys, dormint on han pogut, i com han pogut. Tu creus que els vas trobar, però la Memné t'havia de trobar, i així va ser. Per la sang de la seva mare, corre un llinatge molt antic de savis, místics i erudits. Té un Gah molt poderós. I el seu Dah està lligat a la cova i al cercle de pedres. És clar que compartiu destí. Però no et confonguis. No heu de ser parella. Tu també tens un destí amb l'Esiqi. Però tant la Memné com en Litgo es convertiran en les teves mans dreta i esquerra. Tenen poders que tu encara no coneixes, i penso que, almenys en el cas de la Memné, ni ella n'és conscient encara."

Va fer una pausa per triar les paraules adients, i va continuar:

- "Ara has de deixar que tot això es paeixi. Que ella trobi el seu lloc. No interfereixis. Permet que s'adapti. Quan arribi el moment d'instruir-la, ho sabràs. I quan li hagis de traspassar el pes del llibre, quan et toqui a tu marxar, també ho sabràs. Encara no és el temps, però. Han de passar moltes coses. Heu de viatjar lluny i viure moltes coses junts. El camí és llarg, i el farem plegats. Et queda molt per aprendre del llibre, encara. De l'Esclepta i del Harumu Nukit, així com del "iederedom" i del "guduriat", que ja saps el que signifiquen. Encara que no entenguis ara realment a què es refereixen."

La paraula "ieredom" vol dir alliberament, mentre que "guduriat" significa destrucció.

- "Ja m'ho ensenyaràs, doncs." Vaig respondre. "Però ara et toca explicar-me què ha passat amb en Litgo."

- "I la seva història." Va dir.