A mesura que l'escoltava, el to de veu d'en Refrem es tornava més suau i convincent. El seu aspecte era el d'un místic d'edat. Tant, que podria passar pel pare d'en Litgo. Ara volia que em parlés d'aquest ermità del bosc, i la seva increïble desaparició davant dels meus ulls.

En Refrem va continuar el seu relat:

- "La història d'en Litgo és la història d'un cas únic. Els seus pares no vivien a la vila, sinó en una casa enmig del bosc. El van infantar quan ja eren molt grans per tenir fills. De fet, un dia van aparèixer a la vila amb el nen en braços. Ningú no va arribar a veure la seva mare embarassada. Per això es va crear el rumor que el nen era fill d'algú altre, o fins i tot deien que era fill del bosc."

- "Ara em diràs que el Litgo és el fill perdut d'en Numar." Vaig interrompre.

- "No. No ho és. En Litgo és massa gran. Però quan el Numar va tornar de la gran guerra, un dia, mentre pasturava el ramat, es va trobar en Litgo al llindar del bosc. I mogut per la pèrdua d'aquell fill seu, el va prendre gairebé com un afillat."

- "Per això em va dir que es coneixien tan bé." Vaig afegir.

- "Exacte. Quan el Litgo devia tenir uns dotze anys, li va explicar a en Numar que els seus pares havien mort aquell hivern, i que ell mateix els havia enterrat al darrere de la casa de l'ermità. En Numar es va oferir a acollir-lo, però el nen va dir que no, que la seva casa era el bosc. Va ser per aquelles dates que en Tibiq va tornar al poble. Es va casar i va començar la seva nova vida. Quan dos anys més tard, la dona d'en Tibiq va morir, ell es va refugiar en l'antiga amistat que l'unia al Numar, i sovint passaven hores junts, mentre el ramat pasturava."

"Quan hi era el Litgo, parlaven de les seves aventures en la guerra. Al noi li feien gràcia i, per aquesta raó, en Tibiq va pensar que podria entrenar-lo per a ser el seu successor. Va començar a fer el que va fer amb tu. Per això, en Litgo sap els rudiments del 'Harumu Nukit'. Però els coneixements sobre la guerra i les d'armes no funcionaven amb en Litgo, tot i que la part mística sí. Va quedar clar que era un místic amb una altra missió que no era la de ser el successor d'en Tibiq. Aquell nano coneixia tan bé el bosc, que ell solet va descobrir la cova."

"Quan va arribar el moment, el llibre va nomenar en Litgo guardià de la cova. Ja tenia prou coneixements místics del llibre, i havia desenvolupat tal mena de comunicació amb el bosc que ell mateix semblava formar part de la natura."

- "Tots ho som, part de la natura." Vaig tornar a interrompre.

En Refrem em va mirar amb paciència, i va prosseguir:

- "Sí, tots ho som, però ell ha desenvolupat un grau excepcional de consciència amb el bosc i la natura que a la resta se'ns escapa. Potser sí, que finalment serà veritat que és fill del bosc. El cas és que era capaç de comunicar-se amb tot allò que es viu. Fins i tot els arbres i les plantes. Amb qui més li costa és amb els humans. Per això sovint és tan formal quan parla. Però és un home lleial de qui aprendràs molt. Teniu junts una llarga història pel davant."

Aquesta certesa sobre el futur em feia sentir incòmode. Però no m'explicava el que jo volia saber.

- "Però, com ha fet el truc de desaparèixer davant meu?"

- "No ha desaparegut. Sols l'has deixat de percebre."

- "Encara no ho entenc."

- "Té a veure amb les capes de l'existència. El Nassur et va explicar que nosaltres som tan sols allò que es veu sobre la superfície, però que hi ha moltes més coses a sota, més enllà de la nostra percepció. Coses a les quals donem nom, però no podem tocar, ni olorar, ni tastar, ni escoltar, ni veure. Com ara la bondat. Saps què és, la pots notar, la pots descriure, la pots mostrar, però no existeix tangiblement. És sota la superfície. En Litgo sap nedar sota la superfície. Ningú sap com, ni ell ho explica. No se sap on ho va aprendre, ni de qui. I no conec ningú més que ho sàpiga fer, això. Per això dic que és un cas únic. I faràs bé d'estar amb ell i amb la Memné, quan sigui l'hora."

En part, vaig sentir la meva curiositat menys afamada. En Refrem es va acomiadar mentre les peces del trencaclosques feien aspecte d'encaixar. Com sempre, aquesta calma va durar poc.

Havia promès a l'Esiqi que si me'n sortia, prendríem decisions definitives sobre la nostra relació. I això em vaig disposar a fer l'endemà. Com era costum, em vaig vestir adequadament i, tot i que no em tocava anar a feinejar a ca l'Egreris, hi vaig anar per parlar-li de L'Esiqi i jo.

Diria que fins i tot el Sambara es va sorprendre de veure'm tan arreglat. Havia aprofitat roba que havia quedat d'en Tibiq i que m'esqueia prou bé. Vaig muntar el meu estimat cavall i vam fer camí cap a Griansa com qui va a la conquesta d'un nou món. Allò era nou per a mi.

I sí, estava nerviós. Però era un pas que havia de fer si és que volia compartir la vida amb l'Esiqi. Com sempre, el Sambara em va dur allí amb els ulls tancats, en un tres i no res. Per descomptat, no m'esperaven. A l'hort de l'entrada, hi havia el germanet petit de l'Esiqi.

Vam creuar mirades i li vaig preguntar amb un somriure:

- "Que hi és, el teu pare?"

- "Sí, ara l'aviso." També em va mirar estrany. Era el primer cop que em veia mudat.

De seguida va sortir l'Egreris. Vaig veure que l'Esiqi mirava per un finestró, rere una cortina.

- "Què hi fas, aquí? Avui no toca. I poc que em treballaràs vestit així! Hi ha hagut un altre funeral?" Em va dir, fent la gracieta.

- "Egreris, vinc a parlar amb tu." Crec que llavors va lligar caps.

- "Ah! Ja. I què vols parlar amb mi?" Parlava com si no ho sabés.

- "Com et deus imaginar, de l'Esiqi. Tens algun lloc una mica més privat, on puguem xerrar tranquils?".

Vaig intentar conferir-li una mica més de seriositat a la conversa.

- "Sí home, passa. Ja saps el camí. Al darrere hi tinc l'escrivania."

Evidentment, es referia al corral.

Així doncs, us podeu imaginar quina fila feia un jove mudat, enmig d'un corral, negociant amb el seu futur sogre la mà de la filla. És d'aquelles coses on es nota si has tingut un pare o mare que s'hagin preocupat o bé d'ensenyar-te què has de fer, o fins i tot, de fer-ho ells.

- "A veure, Egreris..."

No em va deixar parlar. Molt tranquil em va dir:

- "No ho consentiré. Almenys per ara. Ets un pelacanyes. Ja et vaig dir que veia alguna cosa estranya en tu i la Sardaq també pensa el mateix. Tot això que hem sentit... és molt estrany. No ens agrada."

- "Però si els que feien bruixeria eren ells. No jo!"

Em vaig intentar defensar. No va servir de res.

- "Ofiq, no vull això per la meva filla. Ho tinc clar. Millor que no vinguis més. Si tornes, deixaré anar el gos. Marxa de casa meva!"
Senzillament, no m'ho podia creure.

Si una cosa havia après del llibre, és que si vols una cosa, l'has de lluitar. És impossible la victòria si acceptes massa aviat una derrota. Al capdavall, som allò que lluitem. L'Egreris m'havia llançat tota la seva cavalleria. No marxaria així com així. Ara em tocava a mi. Em vaig plantar i li vaig dir:

- "Egreris, no sóc cap pelacanyes! He hagut de defensar el meu poble tot sol i he hagut de ser molt valent. Vaig arribar sense res i ara tinc casa i camp, i la mare i el meu germà també. Treballo fort i honest. Ho has vist, he treballat per a tu. Sóc valent i no m'arronso. Ni em fan por els llops, ni els soldats, ni les bruixes, ni tampoc tu. I sé defensar els meus, com ja has vist, quan altres han fugit corrents. No sé què vols per la teva filla, però saps que no trobaràs ningú que l'estimi i la respecti com jo."

- "Doncs et van veure com la besaves!" Va replicar, enfurismat.

Ara entenia el perquè de tot allò! Aquí vaig haver de pensar de pressa. No volia culpar l'Esiqi davant del seu pare, ja que encara em creuria menys. Tampoc negar-ho, perquè si ens havien vist, ens havien vist. Vaig jugar-m'ho tot a una sola carta.

- "I quina prova vols més gran que aquesta? M'estimo l'Esiqi i, el que és més important: Ella m'estima!"

Aquí l'Egreris no va saber què contestar. Sabia perfectament que era així. De tota manera m'havia demanat que marxés. I això vaig fer. Dues, tres passes, i em vaig girar:

- "Tornaré en uns dies. Si m'has de llançar el gos, fes-ho. Tampoc li tinc por. Escolta a la teva filla, i escolta el teu cor. Adéu."

Vaig sortir i, en creuar la tanca, vaig tornar a mirar la finestra on havia vist l'Esiqi. Però ja no hi era.

Vaig pujar al Sambara i vaig tornar cap a casa sentint-me ridícul per la muda que portava i preguntant-me per què tot havia de ser tan difícil i ple d'obstacles. De què em servia lluitar i defensar el poble si després tothom em girava l'esquena? Tothom menys l'Esiqi, o això esperava.

Tot em representava una lluita constant, com si sempre hagués de demostrar qui era. Per una banda se'm feia confiança, però per una altra podia sentir la desconfiança de la gent que m'envoltava. Potser la lluita contra la Meneqart i l'Amagur havien deixat en mi un pòsit amarg.

Aquella solitud de la qual ja m'havia fet amic era la meva pròpia gàbia. Tothom semblava estar darrere d'uns barrots invisibles que els impedien realment acostar-se a mi. Hauria d'aprendre a viure amb això. Assumir. No sabia si amb l'Esiqi també em passaria. De nou, no sabia res.

Aquells pensaments van fer breu el meu camí de tornada. Vaig tancar el Sambara i vaig sortir a meditar en el nou front que s'acabava d'obrir. N'estava cansat, de fronts. Vaig buscar un racó vora el rierol per seure i deixar que el so de l'aigua s'endugués les meves cavil·lacions.

Quan ja era assegut sota l'ombra d'un pi, i em deixava portar pels sons més verges i innocents de la natura, quan ja era a mig camí d'obtenir una certa pau, vaig escoltar el meu nom. Era la Memné.

- "Ofiq, que bé que et trobo. No et vull destorbar. Et puc robar un moment?"

El seu to de veu no em deixava més opció que acceptar:

- "És clar que sí. Què puc fer per tu?"

- "No, ja ho has fet. Això volia, agrair-te la manera com ens vas tractar, al meu avi i a mi, des del primer moment. I com vas organitzar el seu enterrament. Gràcies Ofiq."

- "De res, Memné. Ha estat un honor per a mi. Sou estirp de reis, i jo sóc un camperol." Vaig respondre.

- "Sovint el que fem no té gaire a veure amb el que som. Que tinguis bona tarda, Ofiq. Ja parlarem. No et destorbo més."

Tot era elegància i amabilitat, en aquella dona. Tal com va venir va marxar. I recuperar el silenci, ara amanit pel que quedava del seu aroma, em va transmetre un plaer semblant al que havia sentit a la cova. Sí, hi devia haver més coses sota la superfície que a sobre. Una idea que, mirant el riu, se'm feia més entenedora.

Havia recuperat un tros de calma. Vaig pensar a fer alguna activitat tranquil·la, com ara tornar al cobert on tot havia començat, netejar i posar-hi ordre. Hi havia moltes eines emmagatzemades i l'havia deixat de banda tot aquest temps. Era bona idea i no m'escalfaria més el cap.

Quan aconsegueixes que la teva ment no pensi en res, busca alimentar-se de records. I en aquell cobert havien passat moltes coses a recordar. Però sens dubte, les imatges que més enyor em provocaven eren les dels primers dies d'entrenament amb en Tibiq. Allí ens vam fer germans.

No em vaig deixar vèncer pels sentiments que encara no havia doblegat del tot, i em vaig submergir en la poc transcendent tasca de netejar, ordenar i reparar tot el que hi havia en aquell magatzem. M'hi vaig passar tres dies, fent neteja, i encara me n'hauria passat deu més.

Si no fos pel que vaig trobar amagar darrere unes aixades gastades, mig rovellades, que hi havia mal posades sota l'última balda de la prestatgeria. Quan pensava que ja coneixia en Tibiq, o almenys una bona part de la seva història, el cobert tornava a preparar-me una sorpresa.