Aquella mateixa tarda havien de venir en Litgo i la Memné, però certa visita se'ls va avançar mentre abeurava el Sambara. Ja feia temps que no sentia aquell fred característic.

- "Com està el meu homenot? Fent progressos?"

- "Massa tranquils estàvem, Raddas. Que vols ara?"

- "Res més que cuidar la meva inversió."

Em vaig girar. Aquell ésser cada cop em semblava més menyspreable.

- "De què parles?"

- "Parlo que si un no esborra el rastre, els gossos el troben."

- "Avui no he sentit bordar cap altre gos que no siguis tu."

En Raddas va somriure.

- "Doncs aquest gos es preguntava avui si l'Ofiq creu que certa gent deixaria escapar vius un rei i una possible reina. Tu què hi dius? He fet una aposta amb certa persona..."

El seu to burleta era insuportable.

- "Què vols dir?"

- "Que el paratge on en Runnik va traspassar..."

- "Què?!" Vaig preguntar, ja molest.

- "Doncs que tres soldats s'hi han aturat a prendre ombra i trobar rastres. Sols he pensat que el defensor del poble ho havia de saber. Res més."

Vaig escoltar passes més enllà de l'arbre. M'hi vaig atansar. Eren en Litgo i la Memné.

Quan vaig tornar a mirar on era en Raddas, ja no hi era. Què havia de fer? L'havia de creure? El meu instint em deia que no però, de nou, la meva raó em va convèncer que no perdria res si ho feia.

- "Memné, hi ha tres homes a l'arbreda on ens vam trobar. Segueixen el teu rastre."

Tots dos van fer la mateixa cara de sorpresos, però entenien que allò era perfectament plausible. En Litgo va respondre:

- "I què farem?"

La Memné no ho va dubtar ni un instant:

- "Tens espases, Ofiq?" I tant, que en tenia.

En Litgo, però, era diferent.

- "A mi no em cal espasa."

Vaig treure dues de les magnífiques espases d'en Tibiq i vaig prendre també les dagues, per si de cas. Li vaig fer un petó a l'Esiqi i li vaig explicar l'imprevist. Havia de comprovar si era una possible incursió. No li va fer gens de gràcia. Els tres vam sortir cap a l'arbreda.

Dubtava sobre si la Memné havia de venir, ella era clarament l'objectiu d'aquella partida i no volia que corregués perill. Però de seguida em vaig saber equivocat. Tan bon punt vam ser prou a prop de l'arbreda ens vam ajupir per a no ser vists. La Memné va dir:

- "Són Ràhl·leks".

- "Què vols dir?" Vaig respondre.

- "Que són soldats d'elit. Autèntics rastrejadors i uns guerrers formidables. Han enviat el millor que tenen. Aquests no es rendeixen."

En Litgo va empassar-se la saliva. Jo també. Davant teníem tres homes alts i forts. Ben protegits i equipats.

Cadascun duia un cavall, tot i que ara eren desmuntats. Mentre dos parlaven entre ells, el tercer buscava arran de terra. Semblava ensumar rastres. Havien detectat l'olor del cadàver d'en Runnik i devien preguntar-se on era el cos del vell i quin camí hauria seguit la Memné.

Era qüestió de minuts que lliguessin caps, si és que no ho havien fet ja, i sospitessin del poble que hi havia a tocar: la nostra vila. Es veien guerrers fets i poderosos, i jo tornava a dubtar de les nostres possibilitats. Havia de confiar de nou en el Harumu Nukit i l'Esclepta.

En Litgo es va separar de nosaltres dos.

- "On vas?" Vaig preguntar en veu baixa.

- "Vagin contra ells. Jo faré el que sé fer."

No vaig gosar a preguntar més. Ja comptava que en Litgo no lluitaria. La Memné i jo ens vam mirar, i vam entendre que de res serviria l'efecte sorpresa.

Vam decidir enfrontar-los cara a cara. Jo havia mort sis soldats de cop i un munt d'espectres de la foscor invocats per la Meneqart, però allò era una altra cosa. Eren soldats de primera. Vaig apartar de nou la por. La Memné i jo ens vam posar dempeus per caminar cap a l'arbreda.

Els dos ràhl·leks que parlaven de seguida ens van veure, però no devien distingir del tot la Memné. De lluny, ens devien confondre amb camperols. L'altre no s'aixecava de terra. Nosaltres vam seguir amb pas ferm cap a ells, mentre jo ja invocava l'Esclepta per al cos a cos.

Unes passes més endavant ja vam mostrar les nostres espases. Allí no anàvem a negociar res. Tot just les van veure, el grup de dos va començar a caminar cap a nosaltres i a desembeinar les seves espases. El tercer semblava voler aixecar-se però no ho feia. Millor. Ja érem a prop.

Els vaig mirar als ulls per trobar la por. Però no. La mirada d'aquells homes era assassina. Havien trobat la presa i anaven per ella. A mi, ni em miraven. Aquí em va sorprendre la Memné. Va fer un crit poderós i va carregar contra aquelles dues màquines de guerra.

No vaig poder fer altra cosa que seguir-la. El meu pla era esperar el seu atac i reaccionar, però... una càrrega? Aquella dona havia estat criada per a ser una líder, sens dubte. El primer va aturar el cop de la Memné. Jo, amb l'avantatge de l'Esclepta, vaig esquivar l'altre.

La meva espasa va passar a un mil·límetre de la del meu oponent just per fer un tall a la costura de la seva protecció de malla. No el vaig ferir, però va quedar més desprotegit. La Memné va ser més ràpida que el ràhl·lek i es va apartar prou d'ell per evitar el seu contracop.

Com sempre, l'Esclepta em permetia veure i sentir-ho tot a una velocitat ultra lenta. El meu contrincant era molt més alt que jo. Em vaig ajupir per evitar la seva espasa i vaig aprofitar per clavar-li una de les dagues a la cama, just on la bota s'unia a la malla. Va cridar.

Mentrestant, el tercer no podia aixecar-se del terra, tot i que el veia fer força rebolcant-se. La Memné feia anar l'espasa amb una agilitat i força que sols havia vist als millors dels meus mestres. Amb un gràcil moviment del cos, va esquivar una nova estocada del ràhl·lek.

Es va situar just davant d'ell i diria que el va arribar a mirar als ulls mentre li feia lliscar l'acer per la gola, provocant-li un tall fatal que, per la seva pròpia empenta, el va fer caure just al costat d'ella enmig d'una enorme profusió de sang que ara regava aquell camp.

Al mateix temps, el meu ràhl·lek m'atacava ara amb una mescla de fúria i por, al veure caure al seu company. Vaig aprofitar la seva càrrega per desviar-lo amb la meva espasa cap al costat contrari on tenia el trau a la malla, deixant-lo al descobert mentre passava davant meu.

Mig coix com anava, va ser relativament senzill clavar-li, amb l'altra mà i agafant-lo des del darrere, la daga més gran just pel forat a la malla. La punta de la daga li devia arribar a punxar el cor, perquè va caure immediatament fulminat a terra. Havíem abatut dos ràhl·leks.

Però... i el tercer? Allí era encara, estirat a terra. Vam caminar cap a l'arbreda, just on era. Allà ens esperava en Litgo, assegut a l'ombra d'un arbre, i vam entendre què havia passat. Aquell home era atrapat a terra per les arrels de l'arbre on havia mort en Runnik.

D'alguna manera les arrels l'havien lligat de mans i peus. Evidentment en Litgo hi tenia alguna cosa a veure. Aquell home seguia lluitant per alliberar-se. No demanava clemència ni res que s'hi assemblés. Mirava la Memné amb odi i desig d'acabar amb ella. Què faríem amb ell?

- "Potser podem deixar-lo anar perquè informi el seu amo com les gastem aquí. Possiblement així et deixaran en pau, Memné. Què et sembla Litgo?"

- "No és mala idea, així entendran que no han de perseguir-te més."

La Memné ni ens escoltava. Mirava amb menyspreu aquell ràhl·lek.

Va agafar la seva espasa i li va tallar el cap d'un cop sec.

- "Au, ja està alliberat. Ara sí que no em perseguirà més, aquest."

Vam lligar els cossos als cavalls i els vam portar fins a un petit sot a prop del bosc, on ningú els trobaria, i els vam cobrir de terra i fullaraca.

Vaig mirar la Memné i li vaig preguntar:

- "En vindran més?"

- "És possible. Rastrejaran el camí d'aquests."

La meva intuïció em deia que aquells cavalls ens farien servei. Ampliaria l'estable i farien companyia al Sambara. Ara en teníem un per cadascú, incloent-hi l'Esiqi.