Al final, en Tibiq guardava un embalum sota una gran lona. La va aixecar per descobrir un bagul enorme. Vés a saber què hi devia guardar allí. La meva curiositat de nou em fiblava. I em maleïa. No volia tornar a ser curiós. Gairebé em mata! En Tibiq, a la seva, va obrir el bagul. 

Va començar a treure tot d'estris molt ben embolicats amb teles fortes. I els anava deixant amb molt de compte a terra. 

- "Ha d'estar per aquí", deia. "Ah! Aquí està!".

Amb compte, va treure una mena de capsa talment embolicada i li va bufar la pols que hi tenia a sobre. 

La capsa no era petita, però no era tan gran com per no poder agafar-la amb les dues mans. Va deixar-la sobre una mena de bancal i va començar a desfer els nusos i treure'n l'embolcall. Jo encara lluitava amb la meva curiositat. Volia sortir fora, però en Tibiq no em va deixar. 

- "On vas?", va dir.

- "Enlloc." Vaig mig remugar.

- "Vine, acosta't". En Tibiq em va mirar molt fixament, em va agafar les espatlles i em va dir: 

- "No et tornarà a passar el que va passar, d'acord? No ho permetré, d'acord? Em sents?" I va continuar:

- "No estem aquí. Entesos? No estem aquí. I això que t'ensenyaré no existeix ni ha existit mai. Si vols marxar, ara és el moment. Però si no vols ser un esguerrat tota la vida i vols arribar a saber què li va passar al teu pare, hauràs d'arribar fins al final. No es pot deixar a mitges. Ho has entès?"

- "Sí, ho he entès", vaig respondre.

I vaig respondre sabent què deia. Era un d'aquests moments saps que et canviarà la vida. Que saps perfectament que res serà igual. Que et pots permetre viure'l amb la lentitud amb què una mosca deu observar el món. Aquell "sí" era de debò.

En Tibiq va descobrir l'última tela com si fos un vel. Allí estava el tresor que em volia ensenyar.

- "Em faràs cas? En tot?", va dir.

- "Sí, Tibiq. No vull ser un esguerrat." Això ho tenia clar.

- "Vine, acosta't." Em vaig atansar i, sincerament, no entenia el que tenia davant. 

En Tibiq em va fer seure en un vell tamboret que tenia allà. Ell en va agafar un altre i se'm va asseure de cara. 

- "Mira, nano. Abans de ser soldat, era un lladregot i, la veritat sigui dita, em guanyava molt bé la vida. No em faltava de res. I quan dic res, és res...

... Fins que em van enxampar. Em van apallissar i engarjolar. Però tu no saps com era jo, de jove. Quan em traslladaven per penjar-me, en un descuit, mentre un guàrdia pixava, vaig ofegar l'altre amb la corda amb què m'havien lligat i, corrent com una llebre, vaig escapar-me... 

... Vaig creuar camps i camps fins a arribar a terres llunyanes. I allí vaig començar a fer el que sabia fer. Fins que em van tornar a enxampar. Aquella vegada, no em van executar. Em van deixar triar. O la forca, o fer-me soldat. Evidentment, vaig triar anar a la guerra...

...No et diré les vegades que vaig desitjar que m'haguessin penjat. La guerra va ser molt pitjor." Vaig començar a notar el Tibiq afectat. No era el Tibiq que coneixia. Va seguir. "Cada escaramussa, cada batalla, era jugar amb la mort. La teva o la dels altres, companys o no...

... Un dia, ben de matinada, just quan havia sortit el Sol, una companyia de soldats enemics va atacar per sorpresa el campament. Ens van agafar desprevinguts i, saps què? Ens van matar a tots. Sí, a tots. A mi també. Vaig estar hores allà, fins que van arribar els 'voltors'...

... Saps qui vull dir? No els ocellots. Aquests arriben de seguida. Vull dir la gent que roba allò que no s'han endut els soldats enemics. N'arribaren uns quants. Jo agonitzava quan vaig veure un que venia cap a mi. No sé si em va sentir, però li vaig demanar que em rematés...

... No ho va fer. Em va arrossegar fins a un petit carro i se'm va endur. De tant dolor que sentia ja no em feia mal res. Vaig perdre la consciència. No sé quant de temps va passar, però vaig tornar a obrir els ulls en una mena de barraca, que és on vivia aquest home...

...'Ara ja saps que se sent, quan ets mort', va ser el primer que em va dir aquest home. Em va explicar què havia passat, i que ell havia estat soldat també. Li vaig preguntar per què m'havia tret d'allí en lloc de deixar-me mort. I em va respondre que per dues simples raons...

... La primera, perquè encara no era la meva hora. I la segona, perquè ja s'acostava la seva. Jo no vaig entendre que volia dir. Em va estar cuidant moltes llunes fins que em vaig guarir. 'Veus com no era la teva hora?', em deia sovint. Fins que un dia, em va fer seure...

... Ell es va asseure de cara a mi, i em va explicar què volia dir la segona raó que m'havia donat. Ell mateix havia estat soldat, un gran soldat, fins que en una batalla també va ser abatut. El van donar per mort. Un monjo el va trobar, el va cuidar i allí va rebre un tresor...

... No, no parlava d'or, ni joies, ni res d'això. El monjo li va donar el que ell em donaria a mi, i que jo, algun dia, et donaré a tu. Un llibre de saviesa. Primer l'hauràs d'aprendre a llegir, és en una llengua antiga i perduda. Després n'hauràs d'entendre els 'símbols'...

... Per últim, hauràs de permetre que et canviï i que faci de tu, no el que ets, sinó qui podràs ser." 

Jo estava bocabadat mentre escoltava aquesta història de soldats, monjos, un llibre misteriós... Quan vam sentir la veu d'en Joshe, a fora. 

- "Tibiq! Que has vist l'Ofiq?

En Tibiq va cobrir de pressa el llibre, em va agafar del braç i em va dur cap a fora, amb l'altra mà va agafar una eina i vam sortir a trobar en Joshe. 

- "Aquí tens l'homenot, Joshe. Hem vingut a prendre eines per fer anar aquest braç esguerrat. Com esteu?"

- "Bé, gràcies." 

En Joshe no era cap babau. Era molt llest, i observador. 

- "Sa mare preguntava on era. Estava una mica preocupada pel nano. De fet, li he dit que devia estar amb tu. Tot bé, noi?", va preguntar.

- "Sí, sí, tot bé. Menys el braç, que no fa el que vull, no sé...". Vaig dissimular. 

Però vaja, de tantes coses, la de dissimular era una de les primeres que hauria d'aprendre. En Joshe va marxar cap al poble i jo vaig aprofitar a marxar amb ell. En Tibiq em va ordenar: 

- "Demà a la sortida del Sol et vull aquí!"

Vaig fer un senyal amb el braç bo. Demà, dia u.