Just després d'esmorzar, vaig baixar al poble avisat per en Lebbo, un dels meus ajudants més fidels. Pel que em deia, havia arribat un missatger del senyor que demanava parlar sols amb el cap de la vila. L'havien dut a la sala del consell, així que vaig fer cap allà directament.

En obrir la porta, l'home es va aixecar de la cadira on seia amb una actitud reverent típica dels servidors que el senyor enviava. Es veia un home prim, de pell blanquinosa. No era pas soldat. Semblava un escrivent, o un conseller. No va dissimular la sorpresa de veure un jove.

Em vaig presentar. Ell també.

- "Em dic Rodde, sóc escrivent del senyor de la vall. Aquí teniu les meves credencials."

Em va atansar un document que vaig mirar per sobre. Vam seure i va continuar.

- "Com sabeu, el senyor és molt gelós de la seguretat i la pau dels seus serfs. No és aliè als afers que afecten les seves viles. Té servidors lleials que l'informen de tot el que passa per petit que sigui."

- "I què té a veure això amb mi?"

- "Que el senyor us vol conèixer."

- "A mi? Sols sóc un camperol."

- "No insulteu al senyor ni a mi, us ho prego."

Va prosseguir:

- "Vam detectar l'entrada de tres ràhl·leks del nord als nostres territoris fa cosa de dues setmanes. Venien cap a la vall. Què se n'ha fet? En té idea?"

- "Es deuen haver perdut."

En Rodde va somriure.

- "I què em diu del que va passar amb l'Amagur i la Meneqart?"

Em vaig fer el despistat. Ell va seguir.

- "Aquí fa temps que es cou alguna cosa, i la incertesa no li agrada gens al senyor. Vol explicacions. I ha sentit prou històries sobre vós per a entendre que sou qui té la clau de les respostes."

Em va lliurar un altre document.

- "En vuit dies us haureu de traslladar al castell, on passareu tres llunes, com a mínim, fins que la curiositat del senyor hagi quedat satisfeta. Si teniu dona o fills, els portareu. Allà no us faltarà de res."

No podia ser. En dues llunes s'obriria la porta de les pedres. Bé, tampoc en teníem la certesa. No podia anar-hi i punt. Havia de pensar ràpid.

- "I què passarà amb la vila? Es quedarà sense cap?"

- "El senyor ha reclamat en Junma que torni. Sembla que l'assumpte amb la seva filla ha quedat a prop de resoldre's."

N'havia de pensar una altra. Vaig haver de mentir.

- "No us preocupeu. Hi anirem la meva esposa i jo el temps que calgui. Sols li pregaré al senyor que tingui la bondat d'esperar dues o tres llunes."

L'home es va estranyar. Normalment era un gran privilegi ser cridat a castell.

- "Per què hauria d'esperar?"

- "Per la meva dona. Està esperant de fa poc i sovint té malestar i se sent dèbil. És el primer, sap?"

- "Ah, entenc."

Em vaig sorprendre a mi mateix. Per fi havia après a dissimular. L'escrivent mirava a terra i a les parets, buscant una sortida a l'atzucac que li plantejava. Vaig continuar:

- "Les dones de la vila ens han dit que en un parell de llunes o tres, tot estarà més al seu lloc i es trobarà millor. Potser llavors podrem emprendre el viatge. Entengui que podria néixer a castell. Seria això un problema?"

L'home no sabia què respondre. Finalment, ho va fer:

- "Bé, transmetré aquesta particularitat al senyor. Espereu instruccions nostres abans de vuit dies. Si el senyor us reclama, hi haureu d'anar. Si la vostra esposa no us pot acompanyar, deixeu-la a càrrec d'algú altre. El senyor pagarà les despeses."

El vaig mirar fixament als ulls per respondre amb la fermesa necessària.

- "No deixaré la meva dona aquí pensant que potser no la tornaré a veure. Cuidaré d'ella i del meu fill jo mateix. I si m'he d'enfrontar al senyor per aquest motiu, ho faré sense dubtar-ho ni un moment."

Jo li interessava més al senyor que ell a mi. Així que, si volia saber coses, s'avindria a la meva petició. Aquell escrivent no era un ximple. Va entendre la meva jugada i va mig somriure de nou. Si m'havia posat a prova, l'havia complagut.

- "Espereu noves notícies." Va dir.

Tal com va venir, va marxar. En Gemle esperava fora per saber què m'havia dit. Sols li vaig dir que el senyor em volia veure i que en Junma tornaria aviat. Es va alegrar molt per mi. Però és clar, ell no sabia que a sota dels seus peus, un misteri arcà estava a punt de revelar-se.

Aquella demanda del senyor era una complicació, més que un privilegi. En altres temps hauria considerat un somni visitar el castell, però ara sentia el grinyol incòmode d'haver-me ficat en massa embolics alhora. Què hi hauria, darrere aquella porta? Què tenia a veure amb mi?

Dues llunes... ho teníem a sobre. I si el senyor em feia anar abans? Com li explicaria tot això a l'Esiqi? Sincerament, en aquell moment hauria preferit desaparèixer i marxar a un nou lloc on no em conegués ningú. Però semblava que el destí m'havia triat, no sé ben bé per a què.

És cert que el Harumu Nukit em seduïa, però massa sovint em veia ultrapassat i reaccionant a esdeveniments que no entenia. Sentia que el meu horitzó era una constant incertesa, i no em costava enganyar-me pensant que el dels altres també, tot i que no n'eren tan conscients.

Amb aquells pensaments al cap vaig tornar a casa i vaig explicar a l'Esiqi el que havia passat. Ella, per una banda, se n'alegrava però per l'altra veia que allò l'allunyaria dels seus germans. Els trobava molt a faltar, i aquella notícia tan sols empitjorava la situació.

Li vaig explicar també que l'havia fet passar per embarassada. Això la va fer riure d'entrada, però després va caure que no seria fàcil sortir de l'enganyifa. Ni el senyor ni els seus servidors eren ximples. La vaig tranquil·litzar amb un petó. Vaig prometre que ens en sortiríem.

Seguidament vaig baixar al soterrani. Havia de parlar amb el mestre Refrem dels nostres avenços amb l'artefacte, per tant el vaig convocar mitjançant el Harumu Nukit.

- "Hola Ofiq. Sé que anireu al castell. Quan sigui l'hora, vindran amb vosaltres la Memné i en Litgo."

- "Hem descobert com funciona l'artefacte. En dues llunes s'obrirà la porta." Vaig respondre.

La conversa no podia anar més al gra. En Refrem va demostrar certa sorpresa.

- "Imaginava que seria aviat, les coses es precipitaven massa de pressa. Però no tant. És bona notícia."

- "Refrem, què passarà quan s'obri?"

Em va mirar d'aquella manera que miren els qui saben més del que expliquen.

- "Ja ho saps. Tindrà lloc la revelació del Radesh Muqur, que no sabem ben bé que o qui és, que ens ha de mostrar el camí cap a les veritats essencials ara ocultes. No és com nosaltres. És un mestre ancestral. Sabrà coses que ningú de nosaltres coneix. Pensem que serà un gran salt per al Harumu Nukit i per a tota la humanitat."

Suposo que em va saber llegir la cara.

- "Ofiq, el teu paper és vital. No defalleixis. T'espera un gran destí."

- "Per ara el meu destí és ple d'incerteses. I no sé com..."

Em va interrompre.

- "Tot és incertesa, Ofiq. I tot és mentida. Per això ens cal conèixer aquestes veritats essencials i fer que il·luminin la terra. No serà senzill, però comptarem amb el Radesh Muqur."

I jo ho creia. Va prosseguir:

- "Aquestes dues llunes seran mogudes. Forces de la foscor enviaran més ràhl·leks a trobar la Memné. Has de saber que el poder de la venjança d'Urek es mou de pressa. Entrena-la bé."

- "Però si ella ja és molt bona!"

- "Ho és, però li cal saber més del llibre. La vila estarà en perill, i te n'hauràs de cuidar. El senyor sap més del que et dirà, però no hi desconfiïs, està amb nosaltres i t'ajudarà. No tothom del castell és de fiar i ho sabràs veure. Quan hi vagis, porta el Harumu Nukit, el llibre i les espases. En Raddas et seguirà."

- "En Raddas?"

- "Sí. Hi té negocis, al castell. No tinguis por. Serem amb tu. Quan jo acabi el teu entrenament, retrobaràs un bon amic. Però abans, vull parlar amb vosaltres tres de l'obertura de la porta."

- "Serà amb els quatre. L'Esiqi també compta."

- "Em sembla just, Ofiq."

Mentre les paraules encara ressonaven, vaig sentir caure la daga i en Refrem, com sempre, va desaparèixer. Vaig voler fer etern aquell precís moment de silenci i solitud en el soterrani. Era una pau freda, comparada amb la de la llum de la cova. Però era pau, i això ja em valia.

Tenia la sensació que de trencar aquella quietud travessaria una porta que encetava un futur encara més incert. I creieu-me que em costava. Però ho havia de fer. No tenia alternativa. Vaig respirar ben fondo per despertar d'aquell parèntesi autoimposat. El destí fluïa de nou.

Fos el que fos que hagués de passar, no quedava gaire temps. Dues llunes passen de pressa. Havia d'arranjar una nova trobada amb en Litgo i la Memné. Parlaria amb en Gemle perquè s'ocupés del dia a dia del poble. Pel que deia en Refrem, tard o d'hora ens atacarien els ràhl·leks.

El poble no estava preparat. Vaig escriure una carta al senyor on explicava l'amenaça i la vaig enviar al castell per mitjà d'en Saqiz, un altre dels meus homes de confiança. Necessitaríem tot l'ajut. També vaig parlar amb franquesa amb l'Esiqi. Em va confirmar que estava amb mi.

També vaig parlar amb la Sione, que es va comprometre a ajudar-me en tot el que pogués per protegir el poble d'encanteris i maleficis. Era una dona que havia viscut molt.

Atrafegat amunt i avall com estava amb tots aquests afers i preparatius, l'horitzó em va regalar una alegria. Vaig reconèixer de seguida el carro d'en Junma. Arribava just a temps.

En Gemle, en Gudos i en Lebbo bastien proteccions de fusta i, dos cops al dia, un d'ells pujava a un turó des d'on es podien veure els accessos a la vall si el dia era prou clar. Jo em refiava més d'en Litgo.

Era capaç de connectar-se amb el bosc i saber tot el que passava. Confiava que ell podria detectar qualsevol presència estranya al voltant de la vila. Fos una incursió d'uns pocs ràhl·leks, o tot un exèrcit. La Memné seguia practicant les disciplines del llibre. També L'Esclepta.

Vaig donar la benvinguda a en Junma i la Trebba, i els vaig explicar totes les noves del que passava. Per a la meva tranquil·litat, en Junma va estar d'acord amb com ho havia conduït tot. Ell coordinaria la construcció de contencions i, arribat el cas, l'evacuació de la vila.

Jo pregava perquè l'atac dels ràhl·leks del nord es produís després de l'obertura de la porta, però m'imaginava que tot estaria connectat i que, per tant, s'esdevindria abans. La Memné era una peça clau del trencaclosques. Vam concretar trobar-nos els quatre en tres dies.

Vaig visitar la mare i en Jan per alertar-los del perill que ens venia a sobre. Sentia com els anys anaven caient amb crueltat sobre la mare. En Jan ja era un home. Li vaig encomanar que, de fugir, marxessin cap al bosc pel camí de la casa de l'ermità, de nou cap a muntanya.

Quan sortia d'allà, de camí cap a casa, a l'ombra d'un pi m'esperava la Memné, molt seriosa.

- "Què passa, Memné?"

- "Tot això és per culpa meva. No heu de patir-ho. Em busquen a mi."

- "I què?"

- "Si marxo, aniran darrere meu. No us faran res."

- "Saps que no és veritat."

- "Volen matar-me. No tenen res en contra vostra."

- "I quan trobin els cossos dels seus companys, que els diem? Que va ser un accident? Saps que no és veritat, això que dius. Destruiran la vila. Ens mataran a tots."

- "Si em troben aquí, és el que faran."

- "I si no, també."

Vaig prosseguir el camí, i ella va caminar al meu costat. Vaig ser clar:

- "El destí t'ha portat aquí. El teu nom a la cova, l'artefacte d'en Numar, l'obertura de la porta just ara... Tu creus que és tot casualitat?"

- "Suposo que no."

- "Ets la peça que ho encaixa tot. Creus que el destí deixaria que ara, uns maleïts soldats, per molt poderosos que siguin, esguerressin l'adveniment del Radesh Muqur?"

- "Seria molt estrany."

- "Confia en mi. Tot anirà bé. No sé com, però ens en sortirem. Sols són ràhl·leks, i nosaltres som uns 'escollits'."

Va riure. Es va aturar i em va dir mirant-me als ulls:

- "Gràcies Ofiq. Ets un gran cap."

- "Ja no. En Junma ha tornat. Ara ho és ell."

- "Ja entens el que vull dir."

I ens vam acomiadar. Vaig tornar a casa, amb el cap massa emboirat per tot plegat. Es va girar vent del nord.

Aquell vent fred que havia precedit a tants canvis tenebrosos en la meva vida, tornava a mostrar-se. De nou em desafiava. Em vaig adonar que cada vegada atresorava més els moments de solitud en els quals podia escoltar l'eco intern del meu esperit i sentir la veu de l'ànima.

Però aquell vent fred ja s'havia convertit per a mi en un mal presagi. Vaig fer cas a la intuïció i vaig alleugerir el pas cap a casa. Els minuts es fan eterns quan tems que alguna cosa no va bé. El batec del meu cor s'accelerava i amb raó. Maleït vent del nord. Maleït destí.