Quedava molt a fer. Vaig ordenar a la Sione que manés un grup de vilatans per netejar la pols de veratre del camí d'entrada al poble. En Gemle, manaria un altre grup que apilaria els cadàvers dels ràhl·leks per cremar-los. Tenia ordre de rematar els malferits, si n'hi havia.

Tot això ho faríem de bon matí, a la sortida del Sol. En Junma, que entenia de protocols, va ordenar que la Memné, en Litgo i jo l'acompanyéssim a trobar els soldats del Rei per a presentar-los els nostres respectes i també per interessar-nos per en Lebbo i en Saqiz. Vam estar d'acord.

Vam manar a tothom que anés a casa seva a descansar, amb l'excepció d'un grup de vilatans i vilatanes que farien torns de guàrdia aquella nit. A la sortida del Sol, tot el poble hauria de col·laborar en el retorn a la normalitat. L'Esiqi i jo vam tornar a casa, se la veia cansada.

Ella no era ximple. Ja us he dit que era molt observadora. Em va notar alguna cosa però, per descomptat, ni s'imaginava pel que havia passat. De vegades, la vida et porta per camins que penses que has de recórrer sol i, si ho fas, més que unir-te, et distancien dels altres.

Poc abans d'arribar a la porta, vaig sentir una fredor gens estranya. Amb l'excusa de donar un cop d'ull al Sambara i als cavalls, vaig demanar a l'Esiqi que s'avancés i encengués el foc i els llums de casa. Vaig fer unes passes cap a la quadra, per buscar la font de la gelor.

- "T'has divertit, Raddas?" Vaig deixar anar.

- "He de reconèixer que no ha estat malament del tot." Va respondre.

- "Em vens a felicitar per la victòria?"

- "Sí, per què no?"

En silenci, va fer un parell de passes per trobar la claror de la Lluna, i va prosseguir:

- "No és sols això, però, el motiu de la visita. Ofiq, vés amb molt de compte. Hi ha poders obscurs que tramen coses perverses i tu ets al bell mig del seu camí."

Va fer unes passes més.

- "Tinc plans per tu, noi. Em seràs útil quan arribi el moment. Per això et dic: Vés amb compte."

- "Què vols dir?" Vaig replicar.

- "Vull dir que res no és el que sembla. Tranquil, et seguiré. Avui ha passat una cosa molt estranya amb tu."

- "No la tenies escrita al teu llibre?" Vaig usar la ironia.

No la va seguir i em va respondre molt seriós:

- "No. Això és el més estrany."

Va ser el primer cop que vaig veure a la cara d'en Raddas un gest de preocupació.

- "I què vol dir, això?" Vaig preguntar.

- "El que t'he dit. Que hi ha poders que se'ns escapen. Que se t'escapin a tu és normal. Ets un passerell encara. Però... a mi? No. No m'ha agradat."

Em va donar l'esquena i va caminar de nou cap a l'ombra.

- "Vés amb compte demà, Ofiq." Va repetir.

- "Però amb què he d'anar amb compte? Pots ser més clar? Raddas?"

A l'ombra ja no hi havia ningú. Vaig girar cua, frustrat, i vaig entrar a casa. L'Esiqi em va notar alguna cosa.

- "Ha passat res, vida? Estan bé, els cavalls?" Em va preguntar.

- "Sí, no és res. Estic cansat. Massa coses per un dia. Anem al llit?"

- "Clar que sí. Jo també estic cansada."

Tot i això, aquella nit ens vam estimar. Potser era la primera vegada que ens deixàvem anar del tot.

Ella va quedar-se adormida, però jo mirava el sostre en la foscor. Com podria pair tot aquell seguit d'esdeveniments que tot just acabaven de passar? Vaig pensar en la mare i el Jan. No els havia vist entre els retornats. L'endemà els passaria a veure abans de sortir.

Vaig adormir-me, sols per somiar en imatges que m'evocaven la sensació d'estar engabiat per esdeveniments que jo no controlava. Més aviat ells em controlaven a mi. Se'm va aparèixer en Numar amb el seu ramat. Vaig entendre que potser ell era l'únic ésser lliure, perquè havia triat el seu destí.

I no em refereixo al fet de llevar-se la vida, sinó al fet d'haver escollit ser pastor en una vall perduda. Potser quan en Raddas li va mostrar de nou els barrots de la seva antiga gàbia, va decidir fugir a valls més llunyanes, més enllà de l'existència coneguda.

La primera llum de l'aurora va alliberar-me de la tortura dels meus somnis. Vaig fer un petó a l'Esiqi i vaig vestir-me. Ella es va llevar darrere meu i també va vestir-se.

- "Jo també hi vaig. Avui caldran les mans de tot el poble", em va dir.

I tenia tota la raó.

En arribar al poble ja hi havia força gent aplegada. En Junma organitzava les partides, però tothom ja sabia què havia de fer. En una estona, la vila bullia mentre ho tornava tot a lloc. Vam quedar en Junma, la Memné, en Litgo i jo mateix, i els vaig suggerir usar els cavalls.

Vam caminar fins a casa i cadascú va prendre el seu cavall, excepte el Junma que va muntar el de l'Esiqi. Des del camí de Griansa vam girar al nord cap al campament dels soldats del Rei. Durant el recorregut, guardàvem un silenci reverent, d'intimitat amb els nostres pensaments.

Quins serien els plans de l'enviat del Rei? Amb l'artefacte d'en Numar, havíem calculat que en uns pocs dies s'esdevindria l'adveniment del Radesh Muqur. Havíem sortejat l'embat dels ràhl·leks, però ara calia prou diplomàcia per esquivar també la submissió a la voluntat del Rei.

Mentre em feia diversos esquemes mentals, vam veure un grup de soldats que se'ns acostava. Duien estendard reial, per tant no hi havia res a témer. Al cap de poca estona vam trobar-nos i en Junma va prendre la paraula per identificar-nos i resumir-los la nostra situació.

No eren de gaires paraules, i era clar que tenien ordres. Ens van escoltar al campament per reportar al seu comandant. Si abans guardàvem silenci, segur que ara es podien escoltar els nostres pensaments entre els galops descompassats de les cavalleries. No havia passat poca cosa.

Potser va ser una jugada de la meva imaginació, però entre uns pocs arbres al final d'un camp, vaig albirar dues figures. Però no les podia distingir del tot. Una feia tota la fila de ser en Raddas, l'altre semblava tenir la complexió normal d'un home. Vestia una mena de túnica.

En un tres i no res ens vam plantar a l'entrada del campament. Ens van fer deixar els cavalls en mans d'un mosso que els resguardaria a les cavallerisses. Tot era perfectament net i ordenat per virtut del que des de fora semblava una rígida disciplina. Vam seguir un dels soldats.

Seguint els diversos corredors que configuraven el camp, vam ser guiats a una tenda molt similar a qualsevol altra. Mai no diríem que era la del comandant d'aquella tropa. De seguida ho vaig entendre: l'enemic tampoc. Ens van fer esperar mentre anunciaven la nostra arribada.

De rere la lona de la tenda va aparèixer un home ja d'edat, més gran que en Junma. Els seus cabells blancs, ben arreglats, i posat marcial no li impedien saludar-nos amb un mesurat somriure. Ens va acompanyar a la tenda d'oficials, una mica més gran, i ens va convidar a passar.

Allà se'ns va unir de seguida un altre home, potser una mica més jove, també amb el posat dur i noble dels guerrers que han estat lleials en la batalla.

- "Bé, amics meus, jo sé qui sou, però vosaltres no ens coneixeu. Deixeu que em presenti." Va dir l'home de més edat.

- "Em dic Agellas, i sóc comandant del Rei, concretament comandant en cap de l'exèrcit de l'Oest. El meu company, aquí present, és en Occos, comandant en cap de l'exèrcit del Nord. És poc comú veure junts dos comandants del nostre rang, i encara més en una companyia tan petita. Som enviats per valorar l'amenaça i prendre les mesures protectores necessàries, no tan sols per resguardar la Vall d'Andera i els pobles de la comarca, també per a escoltar a la filla d'en Runnikoi al castell."

- "També al jove Ofiq i la seva família." Va afegir en Occos.

Van anar directes al gra, sense embuts. En Junma es va avançar a la resta.

- "Si em permeteu, nobles senyors, quines mesures penseu que caldrà prendre per protegir la vall? Sabeu com d'obstinats són aquests ràhl·leks. Tornaran."

- "Ho sabem, noble Junma." Va respondre Agellas.

Occos va prendre de nou la paraula:

- "Deixarem aquesta companyia aquí, de guàrdia, i entre els pobles de la comarca construireu una petita fortalesa del Rei. Enviarem reforços i relleus. No us deixarem a camp obert. Els ràhl·leks hauran de calcular bé la seva pròxima incursió."

Agellas va prosseguir:

- "Us deixarem tres dies per organitzar el vostre trasllat. Després, vindreu amb nosaltres i una escorta de deu homes al castell. Allà, el senyor d'aquestes terres cuidarà de vosaltres per ordre del Rei. Un cop sigueu allà, en Saqiz i en Lebbo tornaran."

Vaig haver d'intervenir.

- "Nobles senyors, tres dies és molt poc temps per deixar-ho tot organitzat. Tenim tros, camps, casa, mare i germà. La meva dona té família a Griansa. Deixeu-nos uns dies més per poder-ho fer tot en l'ordre degut i amb fidelitat als nostres costums."

Evidentment, alguna cosa dins meu pensava més en l'adveniment del Radesh Muqur que en cap altra cosa. Aquells dos homes, que no podien ostentar aquells dots militars sense equilibrar-los amb profundes virtuts humanes, van entendre la meva situació i ens van concedir una setmana.

La Memné va aprofitar per fer una petició.

- "Nobles comandants, entenc que contemplen fer lloc també per al meu conseller i assistent aquí present, en Litgo."

Agellas va mirar el seu company en complicitat i va respondre:

- "No cal que ho esmenti, gran senyora, així és previst."

Vam sortir satisfets de la conversa. El destí semblava col·laborar amb els plans de tothom. De tothom menys d'en Bribiek que, tot i ferit, també seria escortat al castell per a ser interrogat. Aquella nit, fora de la cel·la on el tenien, un foc invisible dibuixava a terra un símbol fosc.

Vam acomiadar-nos dels comandants amb els pactes clars. Teníem menys d'una setmana perquè es produís l'adveniment del Radesh Muqur, si és que era cert el que suposàvem. Ens van acompanyar a la sortida del campament i un mosso ens va retornar els cavalls. Em fiblava una intuïció.

L'expressió del mosso em va transmetre una sensació estranya. Alguna cosa no anava bé. De sobte, va sonar un crit d'alarma. El presoner s'havia escapat! En sonar l'avís, el mosso va anar directe contra la Memné. Tot va passar en un instant. Ens va agafar a tots desprevinguts.

De l'envestida, la va fer caure a terra. Va treure una daga de considerables dimensions i, mentre posava una mà al coll de la Memné, va preparar l'altra per enfonsar-li la daga al pit. Sense tenir temps per entrar en l'Esclepta, vaig sentir un brunzit a tocar de la meva orella.

Una fletxa va passar fregant-me el cap i va quedar travessada al coll d'aquell infeliç mosso, aturant-lo en sec. Just entrava en l'Esclepta quan vaig sentir un sord crit de càrrega. En Bribiek va aparèixer del no-res per atacar la Memné amb totes les forces que li quedaven.

Vaig tenir el temps comptat per, d'un salt, arrabassar-li la daga al mosso moribund i enfonsar-se la al coll d'aquell ràhl·lek malparit. Va quedar estès a terra, panteixant mentre la sang li borbollejava en la ferida. Encara era viu. La Memné es va incorporar i s'hi va atansar.

Va demanar l'espasa a un dels soldats de guàrdia i amb una serena ràbia, va mirar als ulls a Bribiek, per dir-li:

- "Sóc Memné, la filla de Merumné i Runnikoi, reis de Serempta. Com a hereva de Runnik i, per tant, reina legítima dels seremptians, et maleeixo i et condemno a mort."

Com va poder, el ràhl·lek va dir:

- "Puta!"

I la Memné, d'un sol cop, li va separar el cap del cos.

- "Un traïdor i un assassí menys." Va mussitar.

Va netejar la sang de l'espasa en una bala de palla i li va tornar al soldat, just quan els comandants van aparèixer, consternats.

Se'ls va informar del que havia passat i van comprendre el resultat d'aquella acció. Lamentaven la pèrdua del ràhl·lek, no era gens fàcil capturar-ne un de viu. Però alhora s'alegraven que ningú de nosaltres hagués pres mal. Es preguntaven com havia aconseguit escapar en Bribiek.

I com era que aquell mosso ens havia atacat? El coneixien bé, havia servit ja per un temps en la companyia. I semblava posseït. No s'ho explicaven. De tota manera, a mi, allò, em recordava coses ja vistes. Fantasmes del passat em revisitaven mentre tornàvem al poble a cavall.

En passar vora l'arbreda on havia vist en Raddas vaig recordar la figura que l'acompanyava, però no era capaç encara d'identificar-la. He de reconèixer que l'experiència viscuda amb l'Amagur i la Meneqart havia deixat un pòsit de desconfiança, fruit d'algun mecanisme de defensa.

Els vilatans havien aprofitat bé el temps que havíem estat fora. Els camins tornaven a estar nets de verí, mort i destrucció. Semblava que no havia passat res, si no fos per la columna de fum de la cremadissa de cossos de ràhl·leks morts, que s'ajuntava amb la del seu campament.

Aquells núvols densos i foscos eren advertiment a qualsevol que guaités la Vall d'Andera des de la distància. La vall s'havia defensat, i cap exèrcit enemic en tornaria. Aquest era el missatge escrit al cel amb aquell fum color de mort. No érem conscients encara de la victòria.