Atención: Tu navegador no soporta algunas funcionalidades necesarias. Te recomendamos que utilizes Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

LA GÀBIA INVISIBLE, una novel·la de Pere Pèries

AQUESTA NOVEL·LA ÉS UN EXPERIMENT ÚNIC

  • 2
    Mecenas
  • 9.98
    mensuales
  • 313.72
    total

CAPÍTOL 56 - SIONE

Tot just arribar al poble, mentre no tornava l'Esiqi de la seva labor amb la Sione, vaig visitar la meva mare i el meu germà. Es van alegrar de veure'm viu. No les tenien totes. Potser tenien més clar que jo que havíem enfrontat a un enemic descomunal tan sols amb astúcia i fe.

Fe en la capacitat dels meus companys i la valentia de cadascun dels vilatans, i astúcia per saber usar aquestes capacitats en el moment just. No els vaig explicar el que m'havia passat. Com havia mort i com vaig ser retornat a la vida. No ho entendrien. Tampoc ho entenia jo.

Senzillament els vaig confirmar com me'ls estimava. Això és el que necessitaven saber i el que jo necessitava dir-los. Vaig sortir just quan tornaven l'Esiqi i la Sione. La vella Sione era una molt bona influència per a tothom, però sé que amb l'Esiqi va fer un vincle especial.

Vam passar la resta del dia revisant-ho tot. En Gemle s'havia vist en la circumstància d'haver de rematar uns pocs ràhl·leks. Havia recuperat dels soldats tot estri que podia ser útil o de valor. Armes, cuirasses, eines, però també joies, amulets i altres pertinences.

Mentre ho revisàvem, vaig trobar una sèrie del que semblaven penjolls. Tenien forma d'estrella de set puntes. Tres formaven una piràmide i les altres quatre tenien un ull a cada extrem. Vaig voler preguntar a la Sione si en coneixia el significat. En veure'n una, va xisclar.

La Sione era una dona tranquil·la, ferma però sempre serena. Mai no l'havia vist així. Es va fer enrere, li feia por mirar. Vaig sentir el terror que emanava dels seus ulls en veure aquells penjolls. Va apartar-se de nosaltres. Vaig deixar els penjolls i la vaig anar a trobar.

- "Sione, què passa? De què tens por?" Vaig preguntar.

Amb la veu trencada i tremolosa, em va respondre:

- "És el signe d'Urek. Ni el toqueu! Està maleït!" Vaig voler-la calmar.

- "Sione, si cal els destruirem. No passa res, els fondrem."

- "No és tan fàcil. Estan maleïts."

- "I què podem fer?"

- "Una nit sense lluna, els hem de soterrar en un forat amb un llit de fulls d'hisop. Jo diré unes paraules i haurem de cobrir el forat amb espígol i falguera. Posar-hi oli de cuca blanca, i calar-hi foc. Tots els qui els heu tocat hi heu de ser. Si no..."

- "Si no, què?" M'estava posant nerviós.

- "Si no, qui no sigui purificat serà part de la venjança d'Urek, i Urek farà el que vulgui amb ell. En pocs dies tindrà l'esperit d'Urek."

- "Però alguns ja els hem tocat!"

- "Sí, ja ho sé. Hem de reunir-nos tots al cercle. Convoca'ls!"

Em va apressar i així ho vaig fer. Vam convocar a tots els qui havien tocat un d'aquells ràhl·leks. Els primers que vam trobar no duien aquest tipus d'amulet, encara rai. Vam comptar i érem setze, finalment. La Sione va aparèixer amb una cistella grossa, plena de plantes.

Ens va fer callar i va començar a recitar paraules que ningú no entenia excepte jo. Era la llengua del llibre, o se li assemblava molt. Repetia alguna cosa així com:

- "No tens res aquí. Marxa per on has vingut. La teva venjança no és la nostra. Siguis maleït i maleït, Urek."

Ens va fer mastegar fonoll i algunes altres herbes que no vaig poder identificar. Ens va posar hisop dins la roba, a prop del cor. I a cadascun ens repetia les mateixes paraules. Finalment va dir:

- "És l'expressió del nostre Gah, Urek, la de no doblegar-se al teu. Seràs cremat sense lluna que t'empari, tal com està escrit!"

Va fer una pausa i ens va ordenar:

- "Ara marxeu tots. Esteu protegits fins a la nit sense lluna. Demà torneu a la posta del Sol. No hi falteu!"

Es va atansar a mi i em va dir:

- "Sé que tens el llibre. Demà, porta'l."

M'afectava adonar-me'n que el meu "secret" era conegut per tanta gent que s'ho callava. De tota manera, li faria cas. Cadascú va tornar a casa seva, no sense una certa angoixa per aquella estranya maledicció dels amulets. A nosaltres, i suposo que a tothom, ens calia descansar.

El nou dia va néixer marcat per la cerimònia que tindria lloc a la posta del Sol. A diferència dels amulets, les altres pertinences dels soldats eren "netes" de malediccions, segons la Sione. Les vam destriar, i vam decidir que armes i cuirasses serien propietat de la vila.

La resta es vendria entre els vilatans i el que se'n tragués serviria com a contribució a l'obra de la fortalesa. Tot i que li recordaven casa seva, la Memné no en volia saber res, d'aquells estris. El dia passava de pressa, mentre fèiem repàs i recompte dels pocs danys haguts.

A l'hora convinguda vam ser tots de nou al cercle de pedra. Vaig notar algunes cares estranyes. En molt menor grau, però en alguns vilatans notava una expressió semblant a la que duia el mosso que havia atacat la Memné. En Litgo i jo ens vam posar en guàrdia per si de cas.

Unes hores abans, un grup de vilatans capitanejats per la Sione havien fet un forat a terra i l'havien cobert d'un mantell d'hisop que feia de llit. Ella mateixa dipositava un a un els amulets en el forat, mentre deia unes paraules en veu tan baixa que no es podien escoltar bé.

Va estar-s'hi una estona. Un cop ja eren tots els amulets en el forat, va cobrir-los amb espígol i falguera. Va treure dues ampolles d'oli de cuca blanca i, mussitant suaus paraules amb un to melodiós, va buidar-les dins el forat a poc a poc. Semblava extasiada per la seva cançó.

Finalment, es va aixecar i es va acostar a un dels nois que duia una torxa i li va agafar. Amb cerimònia va completar el ritual posant-se davant el forat i dient amb veu alta i clara:

- "Crema, maleït Urek."

I va calar foc a aquell forat embegut en oli. Un petit foc enganyós.

Va demanar-me el llibre i li vaig donar, no sense recança. Va cridar els noms d'en Gemle i en Lebbo i aquests, per sorpresa, em van agafar dels braços fins a immobilitzar-me. La Sione va mussitar unes paraules, va besar el llibre tres vegades i, de sobte, el va llençar al foc.

No m'ho podia creure! Faig fer tota la força que vaig poder, em vaig alliberar d'en Lebbo i vaig apartar d'un cop a en Gemle. Anava a llençar-me al foc per recuperar el llibre, però la Sione va allargar la mà i amb una força invisible em va aturar. Ara sí que no em podia moure.

Podia veure el llibre al foc, però no es cremava. Més aviat semblava que retenia la força d'aquella flama de colors estranyament iridescents, de foc maligne. A poc a poc, la Sione va rebaixar la intensitat de la força que m'aturava a mesura que jo entenia el que passava.

Aquell ritu de purificació no era senzill i demanava molta energia de la Sione, per tot allò que canalitzava. Va mirar-me amb una mescla de complicitat i amor, com m'havia mirat el dia que ens vam conèixer tot just baixar de la muntanya. Em deia alguna cosa, amb aquells ulls.

Va baixar la mà i es va aturar la força amb la qual em lligava. El foc havia consumit ja les plantes i estava reduint els amulets a una massa informe, fosca i degradada. El llibre emetia una tímida brillantor i, tot i el seu escàs pes, enfonsava aquell material fos dins el forat.

Quan va arribar a una certa profunditat, la Sione va dir unes altres paraules en aquella llengua arcana, va cobrir-se el cap amb la caputxa de la capa que duia i es va acostar al forat. Ajupint-se, va recollir el llibre del foc. La flama maligna va prendre a les seves mans.

Ella, sense immutar-se, va recollir el llibre i el va deixar fora, sobre un llit de plantes d'hisop, que es refredés. Les seves mans encara cremaven. Va apagar-les i netejar-se-les amb un cubell d'aigua d'hisop i farigola. Tot i això, es veien lletjament cremades.

Amb un gest visible de dolor, va recollir el llibre i me'l va tornar. No oblidaré mai la seva mirada. Va girar-se cap a la resta del grup i els va dir:

- "Torneu a casa. Sou nets. El poble és net. Marxeu."

Sense dir res més, ni acomiadar-se, va agafar el camí de casa seva.

Els nois seguien la seva instrucció d'acabar d'omplir el forat amb plantes d'hisop, i deixar-ho tot enterrat i tapat amb una llosa al damunt. Tots vam marxar cap a casa a descansar. La temporada de proves i desgràcies havia estat llarga. Teníem ganes que tornés a sortir el Sol.

Aquella nit, els malsons van tornar. Hi havia una enorme serp però ningú no la veia. Per mi era clara, però els altres la veien de diverses formes: Com una bella dama, com un guerrer, o com un vell vestit d'escrivà. Jo veia una serp enorme d'ulls vermells, però ningú no em creia.

Finalment, la serp s'empassava la Sione i l'Esiqi i jo no hi podia fer res. Els altres m'aturaven quan intentava atacar la serp. I jo em veia lluitant contra els meus companys per culpa d'aquella serp. Tot era molt confús i estrany. Bé, els malsons solen ser-ho. I la vida també.

El Sol de l'endemà anunciava un dia preciós. Amb un destacament del Rei tan a prop, podia llevar-me amb una tranquil·litat desconeguda. S'acostava el dia de l'adveniment del Radesh Muqur i tot semblava propici i serè. Després d'estimar-nos l'Esiqi i jo i esmorzar, vaig sortir de casa.

L'aire era d'una puresa extraordinària. Vaig respirar profundament per intentar omplir-me d'aquella pau, i sentir-me més a prop de tot. Era tot estranyament bonic i net. Vaig recordar les paraules de la Sione: "El poble està net." I vaig decidir gaudir d'un tomb cap a casa seva.

Li volia agrair el que havia fet per tots nosaltres el dia anterior i la preparació del veratre amb què vam poder vèncer els ràhl·leks. També volia saber com estava de les cremades i mirar d'ajudar-la en tot el que necessités. Aquella dona formidable era un tresor per al poble.

Quan vaig arribar a casa seva em vaig meravellar de com tenia de boniques les flors amb què l'adornava i com de ple de plantes tenia el seu hortet. Vaig tocar a la porta, però no em va respondre. Com que no la tenia travada, i tenia confiança amb ella, hi vaig gosar entrar.

I si hi ha cel, vaig tenir-ne una visió. Allà, asseguda al seu vell balancí, amb un somriure als llavis, la nostra Sione havia trobat el camí que la portaria al costat del seu estimat Numar. L'única figura dissonant era jo, que no sabia si plorava de tristesa o d'emoció.

Comentarios (0)

Escribe un comentario

Para añadir un comentario, inicia tu sesión o regístrate.