Sovint les coses no tenen un per què, però algunes vegades sí. La Sione sabia que aquell ritu acabaria amb ella, i potser m'ho va voler dir amb la seva mirada. Ens havia deixat l'aire net. Com si el seu esperit ens protegís. Tot se sentia purificat. El món semblava acabat de fer.

Vaig anunciar-ho al poble i curiosament, era com si tothom s'ho esperés. Era cert que la bellesa del dia convidava més a l'agraïment que a la pena, i aquest sentiment va presidir tota la cerimònia amb què la vila es va acomiadar de la Sione, la seva bruixa bona, la seva fada.

L'endemà, ens vam ajuntar en Litgo, la Memné i jo per consultar l'artefacte d'en Numar i afinar la data de l'adveniment del Radesh Muqur. Segons els nostres càlculs, es podia produir perfectament l'endemà. Frisàvem per saber què passaria. Ens faltava una peça important, però.

Aquells éssers de la visió van anomenar un últim nom després del meu i el de la Memné, abans d'invocar el Radesh Muqur: Serath. I no sabíem qui podia ser. No hi havia indici que en Litgo fos aquell Serath. Sols el fet que no completés l'ensenyament del llibre ja el descartava.

Tampoc teníem manera de saber-ho. Per tant, no ens vam preocupar. El que sí que vam fer va ser consultar en Refrem mitjançant el Harumu Nukit, per saber què hauríem de tenir en compte. Va ser molt clar. Sols podíem ser-hi nosaltres tres, tot i que va dubtar pel que fa a en Litgo.

De tota manera, en consultar-ho al llibre, va trobar la figura del mestre de cerimònies, en la qual en Litgo encaixava. No podia ser cap dels esperits engabiats al Harumu Nukit, ni ningú que n'ignorés el significat. Per tant, aquesta vegada l'honor recauria en el fill del bosc.

No podíem dissimular el nostre nerviosisme. En arribar l'hora, els tres vam fer via cap al cercle de pedres. Em volia aturar allí un moment per pronunciar els noms d'aquells que ens havien dut fins allí, des d'en Tibiq o en Joshe, fins al Numar i la Sione, com un petit homenatge.

Vaig dir també els noms dels esperits engabiats en les sis pedres que ens precedien, i vaig mirar les tres que quedaven mentre pensava quina seria la meva. Sense entretenir-nos més vam caminar pel bosc fins a trobar el talús de l'entrada de la cova. Per a mi era un misteri.

Com si cada cop el bosc canviés el paisatge per arribar-hi i sols en Litgo fos capaç de guiar-se en aquell laberint viu. Vam entrar a la cova en silenci reverent just quan a fora l'última Lluna d'estiu barrava el pas al Sol i l'aturava. De seguida la penombra infantaria la fosca.

No ens va caldre cap foc. La llum a l'interior de la cova era tenyida d'un blau verdós i guanyava intensitat a mesura que els astres ballaven la seva dansa ritual. En Litgo va prendre posició fora del cercle, en l'únic punt excèntric que hi havia, i la Memné i jo ens vam mirar.

I vaig pensar en l'Esiqi. En com ens havíem estimat la nit abans, després del comiat a la Sione. En com ens havíem dit adéu feia una estona, quan preníem el camí del cercle de pedres. En com me l'estimava, i com me la podria estimar amb l'ànima engabiada en una pedra mil·lenària.

Totes les meves preguntes tenien un sol nom. I era el d'Esiqi. La Memné em va fer el senyal convingut i vam avançar lentament cap a l'interior de la bombolla d'espurnes verdoses. Ens hi enfonsàvem serenament, mentre el nostre cos era posseït per un plaer que no era d'aquest món.

Seguint les instruccions del llibre, en Litgo va començar a recitar les paraules d'invocació del Radesh Muqur. Amb una veu excepcionalment greu, gairebé sobrenatural, en Litgo pronunciava de nou els noms dels guerrers que tenien el seu Dah, o essència, guardat en les pedres.

A mesura que cada nom era invocat, algunes de les espurnes formaven una representació del guerrer just sobre el símbol que el representava. A poc a poc, es van anar omplint els sis primers. Aquestes formes no tenien trets distintius, ni cara. Sols eren manifestacions corpòries.

Tot i això, em vaig sentir feliç quan van formar el cos d'en Nassur, en Refrem i sobretot d'en Tibiq. Arribava el moment. Quan en Litgo, entre els mots de la invocació, va pronunciar el meu nom, vaig situar-me just a sobre del meu símbol. Les espurnes van començar a envoltar-me.

Li va arribar el torn a la Memné i, igualment, en trepitjar el seu símbol, les espurnes verdoses van actuar i aquell fluid de llum la va banyar del tot. El cercle, a poc a poc, es completava. Sols faltava l'últim nom. La veu d'en Litgo va ressonar forta i clara en dir: Serath!

Les espurnes van construir el jove cos d'un noi, però no en podia discernir les faccions. Llavors, la llum verdosa va transmutar-se a poc a poc en una llum blanca. La veu d'en Litgo ressonava amb paraules que em costava d'entendre. La sensació era la de surar en una pau infinita.

Finalment, vaig escoltar clarament l'última invocació d'en Litgo:

- "Radesh Muqur!"

En aquell moment, la llum brillava com un Sol. Era pura incandescència. Costava no tancar els ulls. En Litgo va callar, i vaig sentir sota els peus una vibració creixent. Aviat ja era tremolor.

De sobte, la temperatura del caliu que ens envoltava va caure, i un fred intens ens va sacsejar el cos i ens va contagiar la tremolor que sentíem sota els peus. Al centre del cercle, s'inflava una bombolla de llum. Un so com el dels trons, però sostingut, envaïa l'estança.

De menys a més, es va fer tan fort que hagués desitjat poder tapar-me les orelles. Però teníem els braços paralitzats per les espurnes. Sols podíem, amb prou feines, moure els ulls. La bombolla ja era prou gran per a encabir una persona de la nostra mida, o una mica més.

El so es va aturar de cop, i també l'activitat frenètica de les espurnes, que van quedar com sospeses flotant en aquell aire ple de llum. L'opacitat de la bombolla central s'aclaria prou per deixar-nos entreveure que a dins hi havia aparegut alguna cosa, però encara era tèrbola.

La Memné i jo intercanviàvem mirades on hi havia més curiositat que por. Confiàvem en aquella llum que ens havia posseït. Hi érem voluntàriament, i hi pensàvem ser fins al final. No calia buscar raons. Sentíem que havia de ser així, i que havíem de ser allí. Era la vida.

El nostre esperit, o Dah, s'havia alineat amb aquella llum. I sentíem que el nostre Gah, o essència, era aquella llum. El procés místic en el qual ens trobàvem penetrava tot el nostre ésser, i la raó, tot i estar activa, no necessitava comprendre-ho. Cada cosa fluïa pel seu camí.

La llum de la bombolla va aclarir-se i, com sempre, poc esperàvem el que vam veure allí dins. Un nadó, acabat de parir, era a terra. Tenia els ulls tancats i semblava adormit. De sobte, els va obrir, es va donar la volta, i fent ús de moviments impossibles, es va incorporar.

Cosa impensable, es va posar dempeus. La seva mirada era la d'un vell, o millor, la d'un savi. Sense obrir la boca, vam sentir que deia:

- "Sóc el Radesh Muqur. Senyor de portes i alliberador de mons. Sé qui sou i a què he vingut. Trobeu en Serath i, en quaranta dies, porteu-lo."

En sentir això, vaig pensar: "Com el trobarem? No sabem ni qui és, ni per on començar a cercar-lo."

El nadó em va respondre:

- "Deixeu que tot flueixi. Esteu atents al que la vida us ofereix. Ella us guiarà cap a l'últim Muquroth."

Muquroth? Què era un Muquroth?

- "Un muquroth ets tu, Ofiq. Aquí en sou nou. Bé, falta en Serath. Cerqueu-lo. Teniu quaranta dies."

La llum de la bombolla va començar a enterbolir-se, mentre una veu deia:

- "El Radesh Muqur és aquí. La fi que infantarà el principi, ha començat. El temps s'ha exhaurit. Vida!"

La visió de la bombolla era totalment ja opaca quan, de sobte, la llum va desaparèixer i vam quedar totalment a les fosques. Allí ja no hi havia res. En Litgo va encendre uns llums que havíem dut amb nosaltres i a poc a poc els nostres ulls es van adaptar a la penombra.

La Memné i jo, alliberats de les espurnes, ja ens podíem moure. En aquell moment em vaig adonar que, al centre on s'havia format la bombolla, hi havia una minúscula esfera de pedra. Semblava un petit còdol. El vaig intentar agafar, però era impossible de moure. Pesava moltíssim.

Semblava collat a terra d'alguna manera. Però en realitat no ho estava. Ens vam mirar els tres amb una cara que no sabria pas descriure. No era decepció, ni curiositat, potser era desconcert. La Memné va ser la primera a retornar al seny:

- "Bé. Ara ja sabem què hem de fer."

En Litgo va respondre tal com era ell:

- "Sí, deixar fluir la vida."

- "Escoltar-la", va dir la Memné.

Necessitàvem sortir d'allí. Un cop fora, vam asseure'ns en el cercle de pedres, per poder parlar sobre el que havíem viscut i, d'alguna manera, intentar de traçar un pla.

Però la vida no hi entén, de plans. Sovint penso que prou se'n riu, dels nostres. La vida flueix. Així ens ho havia dit el Radesh Muqur. De vegades, com un riu impetuós. I d'altres, mansament com un petit estany on pots banyar-te. La veu d'un soldat del Rei va trencar el silenci.

- "Senyora... i senyors. Fa estona que els buscava. El comandant els demana si demà podrien acostar-se al campament per a tractar certs aspectes del seu trasllat." Per descomptat, hi vam estar d'acord. El missatger del Rei va girar cua sense saber que també ho era del destí.

Ens deixaríem portar. Així ho havíem decidit. Vam tornar al poble i jo, cap a casa. Havia de parlar amb l'Esiqi i invocar el Harumu Nukit amb urgència. Era evident que tenia moltes preguntes sobre el Radesh Muqur i, probablement, els mestres també. No havia estat com esperàvem.