Aquella nit vaig tenir malsons. És com si revisqués el dia de l'atac, però no amagat dins la bota. Podia veure les cares, els crits, el dolor, amb tota cruesa i netedat. Podia recordar l’olor, aquella olor. Suposo que la història del Tibiq em devia remoure alguna cosa per dins. 

L'endemà, en despuntar el Sol, era a la porta. Sempre he estat complidor, i m'havia compromès. Haig de dir que notava aquella mena d'espurneig que la curiositat et provoca a les entranyes. I sí, m'agradava. Esperava que avui en Tibiq em mostrés més a fons aquell llibre. 

En Tibiq també va ser puntual. En arribar em va dir: - "Obre el cobert" - "Ja vas veure que no puc", vaig replicar. - "Prova-ho", em va dir amb un somriure. Ho vaig tornar a intentar, però la porta seguia forta com ahir. Va obrir ell. - "Espera aquí", em va dir. Em sentia inútil. 

Va treure unes reates, una llegona i un sac de gra que devia pesar una barcella. També un petit tamboret dels d'ahir. Va lligar el sac a les reates i me les va relligar a la mà del braç inútil. - "Estira!", va ordenar. - "No veus que no puc!", vaig queixar-me. 

Se'm va acostar a l'orella i em va xiuxiuejar: - "Prova-ho". Vaig estirar amb totes les meves forces. Em va fer mal, molt mal. Però el sac es va moure. Molt poc. Però es va moure. - "Continua!", em va ordenar en Tibiq amb veu marcial. No el coneixia així, aquest home. 

Ell jugava amb la llegona, com si fos una arma. Un estri per obrir la terra i ell el feia anar com si et pogués obrir en canal. M'estava mostrant el seu domini. Em volia fascinar, i ho aconseguia. Quan jo ja no podia més, el sac no s'havia mogut gaire. Una barcella no era res. 

Però per al meu braç esguerrat, era massa. En Tibiq em va fer entrar al cobert. Allà tenia el llibre obert. Em va ensenyar el primer full, i no vaig entendre res. El pare m'havia ensenyat a llegir mitjanament. Justet per a poder entendre el que signés. Ell n'havia après de l'avi. 

Però aquelles lletres eren una altra cosa. No eren el que m'havia ensenyat el pare. Vam començar per aquí. Lletra a lletra, paraula a paraula. Van passar dies, mesos. El meu braç s'anava fent més fort. Una barcella tornava a ser poc. Ara dues. Tres. Amb els dos braços. Amunt. 

Ja podia llegir aquell idioma estrany, però encara no podia captar-ne el sentit. Era dur. Pràctica amb la llegona. Amb l'aixada. Llançament d'aixot. Cada vegada el braç estava més fort. Els dos. Les cames. Tot. Vaig patir horrors. Però en Tibiq em preparava bé. 

Va passar un any, any i mig, dos. Podia llegir, entendre i escriure aquell llenguatge antic. La llengua era morta però el missatge era viu. En Tibiq m'ensenyà com defensar-me dels llops i de gairebé qualsevol altre animal. M'havia de fixar en tot. I, d'això, en sabia. 

La mare estava feliç de veure'm recuperat. El meu cos estava fent-se fort i destre, però la meva ment, el meu pensament s'anava transformant amb cada missatge del vell llibre. En Jan també havia canviat. S'estava fent un jove ferm i enginyós. Dia a dia, ens fèiem un nom al poble. 

No tan sols havia recuperat la força al braç. En Tibiq m'havia convertit en un soldat capaç de tot, sense haver tocat mai ni una espasa, ni un escut, ni cuirassa, ni res. El meu camp de batalla era el tros, i les meves armes, les d'un pagès. El camp ens donava prou per viure. 

Dos anys i mig des del dia u, i com havia canviat. Era un altre. I sembla que el destí sap quan un està preparat per canviar d'escenari, a la vida, i ho desfà tot d'una revolada. Vam començar l'any enterrant la Míria. Un vespre es va adormir dolçament i ja no va despertar. 

Just acabàvem de tornar a ser una família i enterràvem la iaia. Què faríem ara? Vivíem allí per ella. Passat l'enterrament, en Joshe i en Gamir, el seu fill, van venir a veure'ns per informar-nos que la Míria no havia deixat testament. Segur que ella no tenia pensat morir-se. 

Tanmateix, els homes del poble s'havien reunit. A ells, i per extensió al poble, els semblava bé que ens quedéssim allí i que féssim d'aquella casa la nostra llar. La mare va plorar. De fet, la mare tenia moltes llàgrimes guardades. Havien de sortir. Sovint plorava sense motiu. 

En Joshe em va dir que volien parlar amb mi, tots sols. Vam sortir a fora. Em van explicar que els homes del poble col·laboraven pel benestar de tots, i que havien pensat que podia ajudar fent tasques per a la comunitat. Així podria ser més útil, i tothom em coneixeria millor. 

Per descomptat, vaig acceptar. Estàvem tan agraïts, que hagués acceptat qualsevol cosa. En Tibiq continuava fent-me patir cada dia el seu entrenament, la lectura, les converses, l'observació de la natura, dels astres, de tot. Aquell pou d'home no tenia fons, i jo era una esponja. 

Les tasques per la comunitat les faria amb en Gamir, el fill d'en Joshe. Ara us diré una cosa, alguns del poble el tenien per ximple, i a ell no li molestava. Segur que la majoria "en sabien" més que ell. Però en Gamir era, de lluny, l'home més llest del poble. Ens vam fer amics. 

Anava coneixent millor a tothom. Per aquelles dates, un altre jove del poble, en Gemle, va començar a formar part dels homes que semblaven decidir el què i el com de tot el que afectava el poble. Era fill d'un pastor que vivia a muntanya i que no volia saber res de ningú. 

També ens vam fer amics, en Gemle i jo. Era un home de camp, fort i actiu. I sobretot, un home bo. Així doncs, tot i que passat el funeral de la Míria semblava que les coses remuntaven, una freda tarda d'hivern ens faria despertar de cop a la realitat més injusta i fera. 

No sé gaire bé com explicar-vos-ho. Perquè va ser com el tall fred i esmolat d'aquest full de metall que és la vida, de vegades, que et talla en dos tan ràpid que no ets capaç de notar-ho fins que no ha passat un temps. I encara així, ni intueixes la profunditat de la ferida.