Atención: Tu navegador no soporta algunas funcionalidades necesarias. Te recomendamos que utilizes Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

LA GÀBIA INVISIBLE, una novel·la de Pere Pèries

AQUESTA NOVEL·LA ÉS UN EXPERIMENT ÚNIC

  • 2
    Mecenas
  • 9.98
    mensuales
  • 286.09
    total

CAPÍTOL 60 – APPRATE MAGOSH! RADESH MUQUR!

Vam arribar al campament, on el comandant Agellas havia disposat les línies de defensa de la millor manera que sabia. Dues línies en angle, d'esquena al riu. Als seus ulls vaig veure aquesta mena de desesperació, disfressada de deure, que tan sovint acabem anomenant heroisme.

Era un guerrer. Tots ells ho eren. Però veia la por als seus ulls, i en els d'en Litgo. I si la por era amb nosaltres, i no als ulls de l'enemic, ja havíem perdut. La batalla era imminent. Ja se sentia de lluny el soroll de tropes. Sentia que havia de fer alguna cosa. Però, què?

Sense baixar del cavall, vaig situar-me davant de les línies de defensa i, no sé ben bé d'on, em van sortir aquestes paraules:

- "Homes del Rei! Sé què penseu. Que avui morirem aquí. I que aquesta freda i estranya terra ens serà casa per sempre més. Sé que teniu por. Jo també! Però us he de dir que si hem de lluitar, hem de començar ara mateix amb aquest primer enemic: La por."

Vaig recordar els meus entrenaments amb el Harumu Nukit i els meus estimats guerrers fantasmes.

- "Tant si veieu la llum del nou dia, com si no, avui no morireu, aquí. Us fareu eterns! Cap enemic no us pot treure la glòria de ser avui aquí, passi el que passi. Les generacions recordaran per sempre la batalla de la Vall d'Andera, se sabran els nostres noms i els ensenyaran als seus fills. Avui morim com a soldats, però naixem com a herois!"

Mentre deia això, un estol de fletxes va caure a uns cent passos més enllà dels peus del meu cavall. El vent en contra les havia frenat en el seu viatge com a missatgeres de la mort. Allò començava de debò. Vaig pensar quines havien de ser les meves últimes paraules.

"No tingueu por! La nostra lluita va més enllà de nosaltres. Lluitem pel Rei i per la Vall d'Andera. Però per damunt de tot, lluitem per la veritat, per la justícia i per la llibertat dels qui estimem! Visca la Vall d'Andera!"

De nou, rere meu, el cel era sembrat de fletxes.

Aquestes van caure a escassos vint passos d'on era. Havia de sortir d'allí de seguida. En aquell precís moment, vaig sentir un batec estrany dins meu. Una pertorbació semblant a la que havia sentit dins la cova, embolicat per totes aquelles espurnes. Em sentia envoltat de goig i felicitat.

Vaig perdre de vista l'absurditat d'aquella lluita per un relativament petit tros de terra, per uns interessos familiars entre persones que ni coneixia i que potser mai no coneixeria, per veritats eternes que tampoc tenia gaire clar que existissin. Estava per sobre de tot això.

Aquell batec beatífic em situava en un plànol diferent. Em sentia capaç de vèncer aquell exèrcit jo tot sol. Tenia la impressió que tots els ràhl·leks del món no eren res, comparat amb la força que sentia bullir dins meu. Potser m'havia tornat boig, o potser era posseït.

M'era igual tot, en aquell estat. Per tant, vaig optar per la decisió més absurda que podia prendre. De fet, no us puc assegurar que la prengués jo. Vaig agafar fort les regnes del meu estimat Sambara i li vaig manar carregar contra l'exèrcit enemic, al crit de: "Harumu Nukit!"

Un nou feix de fletxes van caure just on havia estat aturat. Acabava de salvar la vida mentre galopava a tota velocitat cap a una mort segura. Veia perfectament la primera línia enemiga quan vaig sentir una cridòria just al meu darrere. M'havia de girar per veure d'on provenia.

L'espectacle era impressionant. Just caure les fletxes a terra, tot el campament que era preparat per la defensa, va seguir el meu exemple i carregava al meu darrere. Què feien? Estaven bojos? Era un exèrcit d'uns dos mil homes contra menys de tres-cents! No tenien res a fer!

Bé, tampoc parapetats en sortirien vius. Suposo que van decidir morir a l'atac i no a la defensiva. De tota manera, vaig pensar, jo no ho veuria. Per quan arribessin a la primera línia jo ja seria mort. Els portava avantatge i a més cavalcava sobre el meu veloç Sambara.

Vaig distingir els pocs que anaven a cavall, entre ells l'Agellas i en Litgo. Pobre Litgo, vaig pensar. Aviat ens trobarem a l'infern, amic. O potser no, potser acabarem en gàbies diferents. Entre els meus pensaments caòtics d'aquell moment absolutament esbojarrat, així em sentia.

I no sé dir-vos si, el que us explicaré ara, els altres ho van veure i viure com jo. No em reconec en aquell estat alterat. Alguna cosa passava dins meu i amb prou feines us la podré descriure. Ja ho he provat diverses vegades i mai no he aconseguit sortir-me'n. Ho intentaré.

Mentre cavalcava, vaig sentir que l'Esclepta, de manera natural, m'envaïa. Tot va alentir-se d'una manera exagerada. Tot, excepte la visió de les sis pedres dels guerrers que m'havien precedit. Eren allà, davant meu, arrenglerades com un mur, cada una a certa distància de la següent.

Semblaven columnes d'una muralla invisible entre l'exèrcit enemic i nosaltres, i abastava tota la longitud de la seva primera línia. No entenia res, però tampoc estava en condicions de raonar-ho. Tot era sentiment, en mi. El meu esperit era molt més gran que jo mateix.

No sé si em podeu entendre. Aquella visió em va transmetre més confiança encara. I pel galop ferm del Sambara, semblava que ell també ho sentia. A poc a poc, m'acostava al llindar marcat per les pedres mentre l'enemic encara estava a uns tres-cents passos d'arribar-hi.

Els podia veure els ulls. I sí, la por havia canviat de bàndol. Just en el moment de travessar el límit de les pedres, alguna cosa dins meu em va fer cridar:

- "Apprate magosh! Radesh Muqur!"

Traduït, significa: "Invoco el teu poder! Radesh Muqur!" No us imagineu el que vaig dir.

En ressonar aquelles paraules, tot es va aturar. Una tremolor sota els peus, com la d'un terratrèmol, va fer aturar el meu cavall i el va fer xisclar fins a aixecar les dues potes davanteres. L'exèrcit va deturar el seu avenç, i la terra sencera va quedar en silenci.

Sols se sentia aquella tremolor sota els peus. La seva intensitat creixia igual que el soroll greu que l'acompanyava. Es van començar a obrir esquerdes sota els peus dels ràhl·leks, cada cop més grans i profundes. Alguns hi van caure dins. Altres corrien en un intent de retirada.

I llavors, vaig veure, enmig del cel la mateixa bombolla de llum que havíem vist dins la cova. Però ara es feia més grossa i lluent. Brillava davant meu com un petit Sol. Jo no era massa conscient del grau de realitat de tot allò. I mai no he sabut del cert què van veure els altres.

Quan la bombolla va arribar a una grandària determinada, es va aixecar una ventada i es va sentir una veu, com un tro, que deia:

- "Aquesta vall és meva. Sóc el Radesh Muqur. Fugiu o moriu. Digueu al vostre rei que jo sóc el poder d'aquesta terra. Fugiu o moriu! Ara!"

I, de la bombolla, es va veure al cel un llampec encegador. Per un moment es va fer un silenci estrany, artificial, complet, i un cop de vent ens va llençar a tots a terra, com si fóssim formigues bufades per un gegant. Molts ràhl·leks van caure a les escletxes, altres fugien.

El soroll era eixordador i el caos, total. A l'altra banda de la muralla invisible creada per la visió de les pedres tot semblava normal. Ningú més havia creuat les pedres, sols jo. Veia avançar els altres lentament. Quan de nou, la bombolla va llampegar i es va tornar a fer aquell silenci.

El següent cop d'aire va ser encara més fort i va arrossegar-nos per terra a mi i al meu pobre Sambara. La revolada em devia colpejar contra una pedra amb tanta violència, que vaig perdre el coneixement. I ja no recordo res més, d'aquella brutal i estranya experiència.