Alert: Your browser does not support full functionality of our app and you may experience certain errors. We recommend that you use Chrome, Firefox or Internet Explorer Edge instead.

LA GÀBIA INVISIBLE, una novel·la de Pere Pèries

AQUESTA NOVEL·LA ÉS UN EXPERIMENT ÚNIC

  • 2
    Subscribers
  • 9.98
    monthly
  • 286.09
    total

CAPÍTOL 17 – LA CAIXA NEGRA

Vaig tancar el llibre, i vaig posar l'altra capsa, encara embolicada, sobre la bancada. Estava a punt de retirar la tela que la cobria, quan van trucar a la porta. Vaig escoltar en Jan que cridava: 
- "Ofiq! Ets aquí! Veig els porticons oberts!" Vaig desar-ho tot de pressa. 
I vaig obrir. 
- "Hola Jan, què hi fas, aquí?"
- "Ei, estava al tros i he pensat a venir-te a veure." Va dir.
- "Que passa res? Hi ha algun problema?"
- "No, Ofiq. Sols vull saber què està passant. Allò de l'altre dia... no va ser normal. Com ho vas fer?". Estava preocupat. 
I vaig entendre que aquella preocupació no era tan seva com de la mare. Segur que a casa, quan jo no hi era, sols hi havia un tema de conversa. Però, lluny de molestar-me, ho vaig entendre. El que va passar, i el que passava, no era gens normal. Però tampoc podia explicar-li res. 
Vaig decidir tancar el cobert i sortir a donar un volt per parlar amb ell. Vaig recordar com en Tibiq era un mestre fugint d'estudi quan li plantejava preguntes que no tocaven. Vaig usar la mateixa tècnica amb en Jan, tot i que ell era més espavilat que jo, i es va resistir més. 
Finalment, vam compartir la posta de Sol des del mirador de la coma alta i vam tornar a casa amb les últimes llums del dia. Aquell interès del Jan m'alertava sobre com d'amagades podien ser les meves activitats en el cobert. Havia de ser molt més prudent encara amb el meu secret. 
Els meus pensaments anaven creixent a mesura que feia meus els pensaments del llibre. Meditava molt mentre treballava el meu nou camp. Vaig pensar a protegir millor el cobert, però no sabia ben bé com fer-ho. També hi havia la que havia estat la casa d'en Tibiq, i ara era meva. 
Hauria d'anar a veure-la i pensar què fer-ne. Si hi viuria, o si li trauria alguna utilitat. Vaig pensar a oferir-la a la família que vindria, però ells tenien encara el mas als afores del poble, de quan hi vivien. Tot això distreia el meu cap de donar voltes a la caixa negra. 
Sí, li deia la "caixa negra" a aquella que per dues vegades no havia pogut obrir. Aquella mateixa arda ho faria. Hi havia més coses al bagul, però aquella caixa tenia prioritat. Vaig tornar al cobert just a l'hora que solia dinar la gent, així ningú estaria aguaitant-me. 
Vaig tancar bé la porta, i aquest cop no vaig obrir els porticons. Vaig prendre un llum d'oli, i el vaig posar sobre la bancada. Vaig agafar la caixa, i amb una calma digna de litúrgia, vaig retirar la tela que l'embolicava. Allà tenia la caixa. Mostrava una nuesa sinistra. 
L'altra vegada havia anat tan de pressa que no m'havia fixat en la seva ornamentació. Els dibuixos responien a una bella geometria que semblava de les regions orientals. No tenia dubte que en Tibiq hi havia estat, allí. També hi havia signes en un idioma arcà, almenys per a mi. 
També vaig distingir figures de plantes desconegudes, i la forma de quatre éssers que devien ser mitològics, ja que no em recordaven cap animal conegut. Un d'ells semblava potser un drac. Els patrons geomètrics creaven un cercle buit al centre de la caixa, amb un signe gravat. 
Sí que reconeixia el signe, era una lletra en l'idioma antic. L'equivalent a la nostra erra majúscula. No sabia encara què voldria dir. Vaig respirar fondo i vaig obrir la caixa a poc a poc. L'addictiva mescla de por i curiositat que sentia havia creuat ja el punt de no retorn. 
Com l'altra vegada, a mesura que obria la caixa, la foscor es tornava més tenebrosa, i la temperatura queia gradualment fins al grau de poder veure el meu l'alè. Dins la caixa hi havia un llibre. Era més petit que l'altre. Vaig apartar la caixa i vaig deixar-lo sobre la bancada. 
Feia molt de fred, gairebé tremolava. Les tapes estaven relligades amb un cordill. Vaig desfer el nus com vaig poder, ja que tenia els dits encarcarats del fred. Vaig passar plana, i vaig veure que el llibre estava escrit en una llengua estranya. Però va ser impressionant. 
Quan vaig començar a intentar-lo llegir, les lletres van començar a moure's i a girar, com en un remolí. La meva ment no sabia llegir-lo, però va entendre el títol: "El llibre dels fets passats i futurs". D'entre el remolí de lletres va generar-se una brillantor, primer somorta. 
A mesura que el remolí guanyava velocitat, la brillantor es feia més intensa fins a ser un raig que sortia del llibre per impactar amb el meu cap. Vaig caure del tamboret cap enrere, però la llum seguia connectada a mi. De sobte, em vaig veure com en els meus somnis recurrents. 
Vestit de soldat, enfundat en un casc amb visió justa, atacava una vila amb una espasa i un escut. No veia en Tibiq, però sí el meu pare, de lluny. Sabia que era ell. Altres soldats m'atacaven, però jo em desfeia d'ells. Vaig veure en Jisir estès a terra, ferit, i en Joshe, mort. 
Vaig avançar cap a la vila i vaig veure fugir a la meva mare, amb en Jan i amb mi. Era com el somni! Em va atacar un desconegut i, de sobte, tornava a estar al cobert. Vaig sentir una veu fina i menuda, desagradable, difícil d'escoltar. 
- "El llibre dels fets passats i futurs." 
Em vaig girar i allà hi havia un ésser petit, no sé ben bé si humà. Tenia la pell verdosa, com d'oliva. Estava assegut. Tenia la mida d'un nen, però amb l'aspecte i la mirada d'un vell. 
- "Vés amb compte amb com el fas servir. És perillós. Et dirà coses que no vols saber." Em diu. 
- "Qui ets tu?" Vaig respondre.
- "El meu nom no importa. Ja el sabràs quan toqui."
- "No tinc por. No et tinc por, que ho sàpigues.".
- "Ho sé. I potser me n'hauries de tenir. Sóc el guardià del llibre, o l'esperit del llibre. De mi depèn que puguis veure futurs o passats."
L'homenet va prosseguir: 
- "El que el llibre et mostrarà serà el que passarà o el que ha succeït. Té altres poders però ara no és moment. Recorda. De vegades és millor no saber què passarà, ni tampoc el que ha passat." Aquell ésser va desaparèixer just quan tancava el llibre. 
Aquella veu grisa i trencada, i el que m'havia dit m'havien deixat un molt mal regust. El fred era intens quan el llibre era fora de la caixa, el vaig tornar a desar dins i la temperatura va tornar a pujar de seguida. Era molt estrany però, què no ho era? Tot allò era de bojos. 
Vaig desar-ho tot i en sortir del cobert vaig veure de lluny una figura que reconeixia. Allà, de peu, aturada mirant cap a mi. Era tan lluny i amb el Sol ponent-se darrere seu, que sols era una ombra, però sabia qui era, les ovelles el delataven. Era en Numar. 
M'observava de lluny sense dir res. Sé que m'observava i que sabia que jo el veia. Va ser com una conversa mai tinguda. Sabia alguna cosa, n'estava segur, però què? Fins on sabia res? Vaig tancar-ho tot i vaig fer cap a casa. L'endemà volia fer una visita a la casa d'en Tibiq.