Ho va aconseguir. L'endemà, li vaig dir a en Jan. Ell s'ho va prendre molt millor. Ara seria l'home de la casa i, sobretot, tindria més espai. Tampoc me n'anava a un altre poble. Sols canviava de casa. Així les coses, vaig començar a fer viatges dissimuladament.

Però sempre hi ha algú. En algun dels viatges, veia de lluny en Numar i les ovelles. Potser era casualitat. Potser abans de tot això també hi era però jo no m'hi fixava. O potser sabia alguna cosa i m'estava fent saber que em vigilava. Aquesta incertesa m'emprenyava.

Però tampoc podia esbrinar res sense aixecar la llebre. Vaig deixar-ho estar. Quan ja havia buidat el bagul i ho tenia tot al nou santíssim, havia de traslladar el bagul mateix. Tots els objectes, d'alguna manera o altra havien cabut per la trapa. Però el bagul era impossible.

Vaig examinar-lo bé. Potser hi havia alguna manera de desmuntar-lo sense fer-lo malbé. Si existia, no era evident. Contínuament em venia al cap la manera com vaig trobar la carta d'en Tibiq. Aquell bagul podia tenir algun mecanisme ocult. Vaig tornar a veure el meu alè.

De nou, el fred m'anunciava la presència d'aquell ésser. El tenia darrere meu, recolzat en una de les baldes del cobert.

- "Què, homenot, ja has fet els deures?", em va deixar anar.

- "Em diràs qui ets? O què ets? Si no, deixa'm en pau. Tinc feina."

- "Ja t'ho vaig dir. Sóc passat i futur. El teu naixement, i el dia que moris. Sóc tot això. Ho sé tot."

- "Que bé. Així em podràs explicar un munt de coses que vull saber, com per exemple com tornar aquest bagul al seu lloc."

- "Clar que sí. 'Himresa ura' i ja està". I va somriure.

- "Quinze tres?"

Ho vaig provar. L'espai quinze de la filera tres de la tapa. Un altre ressort. El bagul va començar a replegar les peces de la fusta que el formava. Aprofitava els dibuixos geomètrics com a eixos sobre els quals girava i es replegava un cop i un altre. El funcionament era hipnòtic.

Finalment va quedar reduït a un cub d'una mida que entraria fàcilment per l'obertura de la trapa. Fins i tot havia quedat, a la part superior, una nansa que el feia més fàcil de portar. - "Gràcies", li vaig dir a l'ésser. Va caminar lletjament fins al meu costat, i em va dir.

- "Mira xiquet. Deixem-nos de romanços. Aquesta ha estat de franc però, a partir d'ara, cada ajudeta tindrà un preu... Si és que vols que t'ajudi."

- "Vaja, ja m'ho esperava. Ja em semblava que no tenies gaire pinta de fer caritat. Doncs ja em diràs, jo no tinc or ni diners."

- "Per no tenir, no tens ni idea del que arribes a tenir. Però ja en parlarem d'això. No vull or ni diners. Vull una altra cosa."

Va fer unes passes fins a posar-se entre el bagul i jo, va creuar les mans a l'esquena, em va mirar de dalt a baix i amb to displicent, va deixar anar:

- "Ho farem així: Em donaràs vida. La teva, o la d'algú altre. Em donaràs temps. Et retallaré temps de vida. A tu o a algú que estimis. Potser uns minuts, unes hores. Si el favor és gran... potser dies o setmanes. Ja ho anirem afinant."

Em va semblar absurd, tot allò que em deia.

Va fer quatre passes a la meva esquerra i quan era a l'alçada de la meva oïda, es va aturar i va mussitar:

- "A menys que m'ofereixis alguna altra cosa que em pugui interessar, que ja en parlaríem. Sóc un home... raonable."

Va fer una rialleta i va continuar fins a la porta.

Va sortir, i jo vaig córrer darrere d'ell. No podia permetre que ningú el veiés. Però quan vaig ser fora, allà no hi havia ningú. Bé, sols el perfil d'en Numar, assegut, i el seu ramat d'ovelles, allà, ben lluny, fent nosa a l'horitzó. Em vaig endur la versió reduïda del bagul.

Ara ja ho tenia tot disposat a la meva nova casa. Vaig començar a dormir allà. Cada dia, però, anava a veure la mare i en Jan. No volia que em trobessin a faltar. Una d'aquelles tardes em van convidar a reunir-me amb els homes del poble. Calia tractar assumptes de la vila.

Allà érem en Joshe, en Gamir, en Modiq, en Fanlere, en Jiris, en Gemle i jo. Com a tot arreu, calia resoldre frecs entre vilatans. Altres demanaven algun ajut, o permís per fer millores. Parlàvem de com fer més eficient la vila i com podíem tenir millor cura els uns dels altres.

També vam parlar de la rebuda a la família que tornava. Ho vam deixar tot ben organitzat, perquè arribaven en una setmana. Ah, i vaig saber que el festival on ens trobàvem gent de tota la contrada, seria en uns mesos. Després d'aquella tarda, encara em van semblar més bona gent.

No us vull enganyar. Cada dia li donava voltes a la figura d'aquell petit diable fatxenda que se m'havia ofert a ajudar, i del preu que em proposava. No entenia gaire bé ni el funcionament ni el fons, d'aquella oferta. Tampoc em vaig oblidar d'acompanyar en Gamir a l'altra vila.

Havia fet bé de no acompanyar-lo les setmanes abans. Per una banda, la meva figura ja no era tan notòria i per altra, l'Esiqi segur que m'havia trobat a faltar. Va tornar a aparèixer el seu pare, i li va comprar a en Gamir un parell de sacs de gra i uns pots d'en Joshe.

Aquesta vegada, però, va venir sense l'Esiqi. Abans de marxar, es va atansar a mi i em va dir:

- "Torna la setmana vinent i vine a casa a treballar. Et pagaré." I va marxar.

En Gamir se'n va riure de mi durant tot el camí de tornada.

- "Aquest et fotrà més que sis soldats!", reia.