Jo vaig tornar a les meves coses. És a dir, al llibre. Havia d'assumir tot el que estava aprenent i tot el que m'estava passant. Tenia abandonat el "Harumu Nukit" i encara quedaven tres dagues de les sis. De fet, aquestes últimes eren força diferents de les més petites.

Es veien més treballades. El mànec mostrava gravats que evocaven guerrers en lluita. Eren precioses. Perfectament esmolades i lleugeres com l'aire. Em moria de ganes de saber què amagaven. Ja tenia l'esfera al seu lloc. Hi vaig introduir la quarta daga mentre deia: "Harumu Nukit".

Que diferent era de fer-ho al cobert. Aquí tenia espai i tot a la vista. Encara tenia objectes per desembalar, però ja ho faria. Ara volia continuar el meu entrenament. M'arrossegava la curiositat. L'esfera va començar la seva rotació. La daga va vibrar i va flotar cap amunt.

Em vaig fer unes passes enrere. No volia rebre de sorpresa. Volia estar preparat pel que vingués. Davant meu es va formar la figura d'un guerrer. Però no com en "Cul gros". Aquest semblava un autèntic cavaller. No un soldat. Escut, espasa i cuirassa, i el cap protegit amb un elm.

La seva postura era marcial i elegant. No semblava una posició d'atac. Va enfundar l'espasa i, amb la mà protegida per guants de malla, va aixecar la visera. Em mirava fixament, com escodrinyant-me. Va somriure i em va dir:

- "Bé, tu deus ser el millor que va trobar en Tibiq".

Va deixar l'escut i es va treure l'elm del cap. El seu cabell ros i els seus ulls clars denotaven que no era d'aquí, però tampoc no vaig notar accent estranger en les seves paraules. Era un home més gran que jo, devia tenir l'edat d'en Tibiq. Això sí, era més alt i més cepat.

Però el que més em sorprenia és que coneixia en Tibiq. I tampoc no esperava, després de "Cul gros", en "Cridaner" i en "Petit", tenir gaires converses amb un mestre. De seguida vaig notar que aquest seria diferent.

- "Suposo que no en deus tenir ni idea, del que t'està passant."

Em va dir amb un mig somriure. Va començar a passejar-se per la sala amb parsimònia, i mentre observava els diferents objectes que en Tibiq hi tenia exposats, em deia:

-"Deu ser tot molt sorprenent, oi? En Tibiq t'havia de preparar bé, abans de marxar. No sé si tindria temps. Sempre fem curts de temps. No sé si qui controla això ho fa expressament. Però bé, tindrà les seves raons. Sempre les té..."

Semblava que es parlava a ell mateix, més que a mi. Va prosseguir:

- "Has fet molt bona feina fins ara, Ofiq. Però avui comença l'entrenament de debò."

- "Què en saps, d'en Tibiq?". Li vaig preguntar.

- "Shhh. Ara parlo jo. I les preguntes, les faré jo." Va etzibar. Es va aturar un moment davant del llibre dels fets passats i futurs.

- "Ja has conegut en Raddas? Ja t'ha proposat negocis?"

Semblava que li feia una certa gràcia.

- "Potser és l'ésser més poderós i temible amb qui mai t'enfrontaràs. No l'infravaloris. El veus poca cosa. Gairebé fa riure però, creu-me, sap perfectament com usar l'arma que més mal et pot fer", va afirmar.

Li havia de preguntar.

- "Quina arma?"

Va sentenciar:

- "Tu mateix."

Que certes serien aquelles paraules.

- "Sóc aquí per instruir-te. Hi ha molt a aprendre i encara no has començat ni a gratar la superfície. T'ensenyarem com usar el llibre, la ment, l'espasa. Et farem posseïdor d'un llegat de saviesa antiga i, si tot va bé, d'un secret sagrat."

Em va mirar fixament, i va dir:

- "Ja no seràs fill del teu pare ni la teva mare. Ja no tindràs germans, ni esposa, ni fills. Ara ets fill del llibre. Ets part d'un fet més gran que ni tan sols nosaltres coneixem, ni sabem què passarà. La història s'escriu a mesura que respirem."

- "Però en Raddas diu que el seu llibre coneix el passat i el futur", vaig replicar.

- "En Raddas diu dues mentides amb cada paraula. Et repeteixo, vigila. Sap com destruir-te. No ho farà mentre cregui que et pot utilitzar."

Es va tornar a situar entre el llibre i jo.

- "I com és que en Tibiq tenia aquest llibre tan perillós? Perquè no se'n va desfer o el va destruir?" Vaig preguntar.

Em va respondre mentre es posava de nou el casc;

- "En Tibiq mai no va tenir aquest llibre."

Em vaig quedar astorat! I com havia arribat aquell llibre al bagul?

- "Mira Ofiq. Ara tens massa preguntes sense resposta. Quan hàgim passat les tres dagues, començaràs a veure algunes coses més clares. Ara no pateixis. Recorda: Primer sembrar, i després collir. Demà començarem a sembrar. Aquí, a la mateixa hora. Vigila amb en Raddas, és astut. Pensa que 'Harumu Nukit' és 'l'Estel que guia'. Ara cal que et deixis guiar. Per cert, em dic Nassur. El meu nom significa esclop en la teva llengua. Fins demà, Ofiq."

En un parpelleig va desaparèixer de la meva vista. Sens dubte, no era el mestre que esperava. Era molt millor.

Dormir en aquella casa, sense el caliu de la mare i en Jan era com atiar el foc dels meus malsons. Tancava els ulls amb tots aquells pensaments al cap. M'obsessionava amb les paraules dels uns i dels altres. Era com viure dues vides, i en cap de les dues hi creia encaixar.

L'estel que em guiava, el "Harumu Nukit" de la misteriosa esfera, era poderós. I tot just acabava de començar, com em deia el Nassur. On em duria, aquest estel? Què faria de mi? Per altra banda, aquest altre element, el Raddas, d'on havia sortit, si no era cosa d'en Tibiq?

I què volia dir, que en Raddas no em faria res mentre cregués que li podia ser útil? Massa llenya per aquest foc. Tan bon punt vaig tancar els ulls, la meva ment em va dur a un lloc ben estrany. Era una clariana enmig del bosc. Va aparèixer en Gemle, en Gamir i en Jiris.

Cadascú d'ells duia un llop lligat, com si fossin gossos que em volien atacar. També va aparèixer en Tibiq, i es va asseure en una roca, a una alçada per sobre de nosaltres. A l'altra banda, en una roca més petita, hi era assegut en Raddas. Tot allò tenia un regust pervers.

Abans que pogués assimilar què passava, en Raddas va fer un senyal amb un gest displicent mentre s'asseia, i els meus amics van deixar anar els llops. Recordava l'ocasió que en Tibiq em va salvar, però aquesta vegada s'ho mirava des de dalt de la roca. El primer em va queixalar.

Sense cap compassió, el segon i el tercer es van abraonar contra les meves cames. Amb la força dels tres vaig caure a terra i, mentre em destrossaven, vaig veure com els meus amics i en Raddas s'acostaven sense fer res, observant com aquells llops es barallaven per la meva carn.

Eren totalment sords als meus crits. Sols posaven cara que m'era merescut, allò que em passava, mentre en Raddas no podia amagar un gest de complaença. Vaig sentir la seva veu, com si em parlés a cau d'orella:

- "Els fets passats i els futurs, no ho oblidis." Vaig obrir els ulls.

En obrir-los, era estirat al bell centre del cercle de pedres que hi havia a prop del poble, pel camí de la casa de l'ermità. Estava sol. Em vaig posar dret i vaig veure que les nou pedres no es veien tan velles com ara, i que en cadascuna hi havia gravats que mai no havia vist.

Els gravats eren lletres, però no entenia les paraules. Sols vaig saber llegir-ne una. Deia "Nassur". També, dins el cercle, sobre la pedra on havia despertat ajagut, vaig veure una altra marca, mig esborrada. Sols podia distingir, amb certa dificultat, una gran erra.

Una brisa va moure els meus cabells i em va fer aixecar el cap, i allí, de més enllà de les pedres, em mirava el meu pare. Vaig córrer cap a ell, però se'm van interposar de nou els tres llops, sense atacar-me, però mostrant-me ben clarament les dents. Tan a prop, i tan lluny.

Amb un ull mirava el meu pare i amb l'altre els llops quan, darrere el meu pare, amb un somriure que ja començava a odiar, de nou va aparèixer en Raddas, que s'hi acostava amb una daga a la mà. Vaig despertar de cop, amarat de suor, i cridant "Pare!". Havia de respirar fondo.

Després de passar l'ensurt i agrair que tot fossin malsons, em vaig passar la mà per la cara, vaig refregar-me els ulls, i vaig intentar dormir de nou, amb la sensació que aquells malsons no eren tan sols producte de la meva ment mig embogida. Allò devia tenir algun sentit.