Va passar dos dies després, quan teníem la trobada entre els homes que governàvem el poble. Tot just anàvem a començar, que vam sentir que tocaven a la porta. En Fanlere, sempre atent, va obrir. I allà era l'Amagur, amb capa i barret. Amb un posat correcte i amable, se'ls va treure.

Li va donar a en Fanlere, com si fos el servidor, i ens va saludar a tots. En Joshe li va preguntar:

- "Hola Amagur, feliç de veure't. Què podem fer per a tu?"

- "Vinc a presentar-me a la reunió, Joshe." Va respondre.

En Modiq i en Gamir es van mirar. En Jiris somreia. En Fanlere, pobre, amb la capa i el barret a la mà, i en Gemle i jo no enteníem gaire de què anava allò.

- "Potser hi ha hagut algun malentès Amagur, però no t'hi hem convidat. Tot just acabeu d'arribar." Va explicar en Joshe.

- "Sóc gat vell en la contrada. Vols dir que cal? Pels meus fills, potser valdria, això. Però per mi? Jo ja era al poble abans que tu arribessis, Joshe." Va reblar l'Amagur mentre s'asseia.

En Joshe es va posar més seriós.

- "Ja saps que no depèn de mi, Amagur. És el senyor qui diu qui forma part del consell i qui no. I, que jo sàpiga, encara no hem rebut l'ordre segellada del senyor que ens atorgui la potestat d'admetre't. T'haig de demanar que et retiris." En Joshe va ser clar.

- "Bé, no m'esperava aquestes formalitats entre nosaltres. Però bé, si així ho voleu, així haurà de ser... per ara."

L'Amagur es va aixecar, va prendre el barret i la capa, i ens va dedicar una mirada a cadascun de nosaltres. Poc després vaig entendre el perquè, d'aquella mirada. Vam poder començar i la reunió va ser una mica més tensa del que era habitual. Ens havia quedat mal cos.

A més, en acabar, em va estranyar l'actitud d'en Jiris, que defensava els arguments de l'Amagur. En Joshe va fermar el debat: enviaria a dos de nosaltres al poble d'on venien, i al castell del senyor, per aclarir perquè no havíem rebut cap missatge. Jo no ho veia gens clar.

Hi anirien en Fanlere i en Gemle. Ells aclaririen el que hi hagués, si és que hi havia alguna cosa per aclarir. En tornar a casa, vaig sentir de nou l'estrany pressentiment de canvi. No sé què és, però alguna maleïda intuïció em produeix fiblades en l'esperit abans que passi res.

I no va trigar ni dos dies. Tornava del tros, quan en arribar a casa tenia el Modiq trucant a la porta.

- "Què hi ha, Modiq?"

- "Ah, Ofiq, vine! Ha passat una cosa. És greu." Em va apressar que ens poséssim en camí.

- "Què passa, Modiq?"

- "És en Joshe. És greu, Ofiq. Anem."

Vam anar tan ràpidament com vam poder. A aquell pas, en Modiq no podia ni parlar. Vam arribar a casa d'en Joshe i vam entrar. A fora hi havia uns quants veïns que es preguntaven què passava, igual que jo. Allà eren tots, amb en Joshe estès al llit i el Gamir que l'agafava la mà.

- "Què ha passat?" Vaig preguntar.

En veu baixa, en Gemle em va respondre:

- "No ho sabem del cert. El Gamir l'ha trobat estès quan ha vingut. No respon a res. Sembla un atac de feridura, o alguna cosa així."

En Joshe semblava dormir, però el seu rictus era de no estar bé.

- "I què podem fer ara?"

- "Què vols fer, Ofiq? No podem fer res més que esperar que se'n surti. Les dones cuidaran d'ell. Sabran què fer." Va dir en Jiris.

Vaig pensar que potser podia trobar alguna cosa al llibre, o que el Nassur sabria d'algun remei. Vaig sortir d'allà.

Vaig córrer cap a casa i, just entrar, vaig notar aquell fred glaçat. Vaig dir sense embuts:

- "Ja ets aquí, Raddas?" I sí, allí era assegut vora la llar de foc, removent les brases. Sense ni tan sols mirar-me em va respondre:

- "Vaja, ja ens han presentat, oi? Noi llest. He pensat que et podria ajudar. M'ha arribat que un bon amic necessita el teu ajut. O potser no, no es pot confiar en els rumors, oi que no?"

- "Què dius, que pots ajudar en Joshe? Com?" Volia saber fins on arribaria aquell ésser menyspreable. Ara sí es va girar per mirar-me.

- "Bé, no sé si el puc ajudar o no. Potser sí. Ja saps amb quin material trafico, jo. Vida per vida. Minuts de vida per ell, minuts de vida que trec d'un altre. En realitat, ets tu qui decideixes. Si el que em proposes em convé, potser et podré ajudar."

El vaig ignorar i prou.

Vaig baixar a la sala del llibre i vaig invocar el "Harumu Nukit". En Nassur em guiaria. Va aparèixer de seguida i va ser molt clar:

- "Sé per què m'has fet venir, i la resposta és "no". Ja t'ha parlat, en Raddas?"

- "És clar que sí, però encara no t'he demanat res."

- "Sé el que ha passat. Perfectament. I tu hauràs d'acceptar que en Joshe ja ha acomplert el seu camí aquí. No ha de fer res més. El que havia de fer, ho ha fet bé." Em volia tranquil·litzar.

- "Però, què dius? Què ha passat? No se'n sortirà?" Li exigia massa respostes.

En Nassur em va fer seure i va usar la seva veu més greu i calmada per explicar-me el que probablement, a dins meu, jo ja sabia:

- "Ofiq, en Joshe ja no hi és. El seu esperit i la seva essència ja corren per camins diferents dels del seu cos. No ho has de témer. No és dolent. Fa anys ell va unir la seva essència, el seu Gah, al Dah, o esperit, del poble. Ara, l'esperit del poble durà l'essència d'en Joshe. Ha de ser així. En Joshe ara serà una altra cosa. Una cosa que un dia hauràs d'aprendre, i que tu mateix viuràs."

- "L'hem de deixar anar."

- "Sí Ofiq. Venen temps convulsos. En Joshe no havia de marxar pel seu propi peu, i així ha estat. Ja t'ho explicaré. Però has d'estar previngut. Veuràs coses que et posaran a prova. Al límit. I hauràs de ser valent i confiar. Serà difícil."

- "Parles d'en Raddas, oi?"

- "No Ofiq. En Raddas et posarà a prova, com sempre. No el creguis. Però et vindrà per qui menys t'esperes. Ara no et puc dir més."

Allò m'emprenyava. Com podia saber què passaria? No era cosa d'en Raddas el passat i el futur? Li vaig preguntar:

- "Com sabies allò de l'ànec?"

Em va respondre amb el mateix to seriós, i amb veu calmant:

- "Ho vaig fer perquè veiessis que saber què passarà no és monopoli d'en Raddas. Vull que confiïs en mi, en nosaltres, en el llibre. Tot és un camí."

- "Un camí a on? I si el camí és mentida, Nassur?" Ni es va immutar.

- "Si és mentida, ni jo existeixo, ni en Raddas, ni el 'Harumu Nukit' i tot són imaginacions teves. Ni vas matar sis soldats del rei, ni l'Esiqi espera veure't de nou. Ni tan sols existeix. Si tot és mentida, seràs el primer a saber-ho."

Les seves paraules em van desconcertar. Va prosseguir:

- "Existeixes, Ofiq. Tens una essència, el teu Gah i un esperit que s'ha unit al del llibre, el teu Dah. Ara aquesta és la teva veritat. I no hi ha res més. Com et dic, venen temps de tenebra. I hauràs de ser astut i pacient. Hi ha poders que encara desconeixes."

Em parlava, però se m'havia quedat una frase al cap. I li vaig preguntar:

- "Però què vols dir amb què en Joshe no havia de marxar pel seu propi peu. Vols dir que 'l'han ajudat'?".

- "Hi ha poders que desconeixes. I alguns són ara al poble. El llibre i jo serem amb tu. Confia."

Vaig parpellejar i vaig sentir caure la daga. En Nassur havia marxat. Com va marxar el nostre estimat Joshe aquella mateixa nit, completant el camí que segons sembla havia de fer. La mare, el Jan i jo el vam plorar molt. Per a mi havia estat un pare més, al que ara també perdia.

L'endemà es va preparar la foguera cerimonial on van assistir tots. No hi havia major dol, havíem perdut el nostre cap. Tot i la pena, no vaig poder evitar percebre mirades i reaccions. Algunes inesperades. L'Esclepta també servia per això. Em vaig jurar que venjaria el Joshe.