Aquest esdeveniment va accelerar certes decisions. Aquella mateixa tarda, el consell es va reunir i vam acordar que en Gamir fos el nou cap del poble, i que la missió d'en Fanlere i en Gemle començaria l'endemà mateix per informar el senyor i també aclarir la situació de l'Amagur.

Tots vam plorar en Joshe, però calia seguir endavant. Vaig tornar a casa acabada la reunió. Esperava trobar en Raddas amb alguna proposta de les seves, però no. Vaig atiar el foc i vaig asseure'm davant la llar a contemplar el ball de flames, entre records d'en Tibiq i en Joshe.

L'endemà vaig baixar a la plaça a acomiadar-me d'en Fanlere i en Gemle, i em va sorprendre veure'ls, ja muntats a cavall, parlant amb l'Amagur, que també hi era. Anava acompanyat de la que devia ser la seva dona. Els vaig saludar a unes passes de distància, perquè em veiessin.

- "Molta sort, companys. Sigueu prudents!" els vaig dir.

Em van fer un senyal de comiat i van partir. En Amagur es va girar i em va saludar com si jo no existís, mirant cap a una altra banda. No va tenir més remei que presentar-me la seva dona, la Meneqart. Em va saludar com ell.

Davant meu tenia una dona d'una edat com la de l'Amagur, potser una mica més gran. Se la veia seriosa i de posat estricte, com d'enfadada. Defugia parlar-me. Vaig pensar que seria així amb tothom. Ell, que en públic era la correcció en persona, ara em mostrava el seu costat més fred.

A mesura que els dies passaven, els veia distesos i riallers amb altres vilatans, però especialment amb en Gamir i amb mi el seu tracte era molt diferent. No els coneixia prou per extreure'n conclusions. En aquells dies, els seus dos fills van acabar de traslladar-se al poble.

En Jecto era el gran, baixet i grassonet. La seva dona, la Giaia, venia d'un poble d'una altra contrada. En Gamir em feia broma dient que no havien trobat ningú a prop que volgués casar-se amb ell, havia de ser amb algú que el conegués poc. Altres deien que eren cosins llunyans.

Pel que fa al Jerumin, era un noi prim, no gaire alt, un nervi. Deien que era un setciències i que en sabia molt de tot des de ben petit. Però era també tímid i callat. Dels dos, és el que em queia millor tot i que, si obria la boca, era per demostrar-te que ell en sabia més.

La seva dona, la Sírica, era uns anys més gran que ell i, més que d'esposa, penso que li feia de mare. Sovint presumia dels coneixements del Jerumin. No dubto que se l'estimava. Tots ells desprenien un mateix aroma a rigidesa i falsa modèstia, que podia resultar incòmode.

De vegades, si tenia alguna conversa amb en Jecto, usava expressions que em feien sentir com que el nouvingut era jo, i que aquell poble, si era alguna cosa, era pel que el seu pare havia fet d'ell, i que per això el senyor l'havia enviat a fer de cap a altres pobles més díscols.

Sincerament, poc cas els feia. Tenia altres coses en què pensar. En Nassur, m'havia iniciat en nous aspectes de l'Esclepta. Em feia desenvolupar i treballar els set diferents tipus de memòria que tenim. Cada dia em recordava que m'havia d'enfortir. I jo, pensava en l'Esiqi.

El següent dia que vaig acompanyar en Gamir amb el carro, era per treballar per l'Egreris. En arribar em va recordar que si tornava a arribar tard, marxaria sense mi i hauria de tornar a peu. Vaig fer cap a la casa de l'Egreris. Just en arribar, sense dir ni hola, em va etzibar:

- "Vés i digues al Gamir que quan hagi de marxar, que marxi."

- "I com haig de tornar al poble, jo?" vaig replicar.

- "Que m'has sentit? Via!" em va dir en to marcial.

Vaig fer el que va dir. En Gamir tenia la mateixa pregunta i jo, la mateixa resposta.

- "L'Egreris..." va dir.

No vaig preguntar més. Havia après del llibre que, sovint, no veiem solucions a un problema perquè el problema encara no està prou madur. Encara no és realment un problema. Quan el problema apareix, la solució es veu clara. Per tant, preocupar-se abans d'hora, sol ser inútil.

Vam treballar tot el matí, fustes amunt, fustes avall. L'Egreris no va dir ni piu de l'incident amb els llops. Sols va obrir la boca, a mig matí, per dir-me:

- "Avui dines amb nosaltres."

A l'Egreris no se li podia discutir una decisió. Tampoc tenia gaire intenció de fer-ho.

Arribada l'hora, l'Egreris em va tornar a dirigir la paraula, simplement per dir-me:

- "Vés al pou, rentat una mica i vine a taula. Després, la paga, i cap a casa." Home de missatges curts.

Vaig fer el que em va dir. I si us dic que tenia més por ara que davant dels sis soldats?

Després d'algunes ablucions, vaig picar a la porta i em van fer entrar. Presidia la taula L'Egreris, servint-se un got de vi. Allà asseguts hi eren els tres germans petits de l'Esiqi. Ella i sa mare eren vora la llar, omplint plats del que hi havia a l'olla i duent-los a taula.

- "Seu aquí, Ofiq, al meu costat." Va dir l'Egreris mentre m'omplia de vi el meu got, i va seguir:

- "Vull que m'expliquis què coi va passar amb els maleïts llops."

- "Ah sí." Va dir la mare. "L'Egreris ens ho va explicar. Com els vas poder veure?" L'Esiqi no deia res.

- "Per cert, ella és la meva dona, la Sardaq. Els nois són el Maqi, el Davat i el Grigos. A l'Esiqi ja la coneixes, oi?"

Així L'Egreris va esbandir el compliment de presentar-me'ls. La Sardaq, d'una edat com la de l'Egreris. Se la veia tant grassoneta com espavilada i bona dona.

Els nanos, d'uns dotze anys cap avall, els devien haver tingut a intervals regulars. L'Esiqi era sensiblement més gran que ells, una mica més jove que jo. Amb els ulls foscs i els cabells enrinxolats estava en aquella edat en què els ulls i la cara brillen com mai.
La seva pell blanca i fina contrastava amb la dels seus pares, bruna i tenyida pel sol. Em vaig encantar mirant-la, cosa que la Sardaq va detectar abans que jo mateix. Per això, després de posar-me al davant un plat de bajoques, altres verdures i trossets de vedella, va repetir:

- "Explica'ns, com sabies que hi havia aquells llops tan a prop de la casa? Podien haver atacat un dels nens."

Amb el meu pensament abstret per la presència tan a prop de l'Esiqi, no sabia què dir. La pregunta era la justa. Com ho sabia jo? Perquè el Nassur m'havia advertit.

Però com els hi explicaria que un mestre fantasma, sortit d'un artefacte màgic com a producte de les paraules escrites a un llibre mil·lenari, m'havia advertit de mirar a l'esquerra quan l'ànec fes el segon nyec per provar que era mentida el que afirmava un altre ésser tenebrós?

Juro que si hi hagués estat tot, haguera fet servir l'Esclepta per alentir el temps i sortir d'aquell mal pas sense que em veiessin. Però estava atrapat. N'havia de pensar alguna i havia de fer-ho ràpid.

- "Vaig notar la flaire de llop." No se'm va ocórrer res millor, em sap greu.

- "Què dius?" Va seguir l'interrogatori la Sardaq. "Però si tothom sap que els llops són experts en amagar-se sense que es noti on són." I l'Egreris va reblar:

- "I a més, no feia gens de vent. Com t'ho vas fer, ganàpia?". Fins i tot l'Esiqi es va incomodar amb la insistència.

Sense deixar de mirar el plat i portant la cullera a la meva boca, vaig deixar anar:

- "Quan t'han atacat els llops, ja notes la seva olor a distància." Vaig maniobrar bé, perquè els nens van saltar, gairebé a l'uníson:

- "T'ha atacat un llop???" I així és com me'n vaig sortir.

Els nens escoltaven fascinats la història de com, per la meva curiositat, els llops van atacar-me i gairebé em maten, si no hagués estat del Tibiq. L'Esiqi, que no era ximple, es va adonar de com havia fugit d'estudi, i va mig riure d'amagat. Vam intercanviar mirades.

Vam acabar el dinar quan l'Egreris, més satisfet que la Sardaq de l'explicació, va dir:

- "Molt bé noi, ara la paga. Vine amb mi."

En cap moment havia pensat més en allò de la paga. El que em preocupava era com tornaria a casa. Si havia d'anar a peu, m'hi estaria tota la tarda.

L'Egreris anava dues passes davant meu cap a la part del darrere, on guardava els animals. Es va plantar al bell mig del terreny, es va girar, i em va dir:

- "M'ajudaràs a rematar l'estable, i a ampliar-lo fins al llindar del tros. Farem el mateix amb el galliner i la conillera."

- "Repassarem la séquia i repararem també el pou. Puc comptar amb tu? Això és feina, eh? Tenim per setmanes aquí. Vull que vinguis dia si, dia no. També tens un camp a treballar. Acceptes?"

Sincerament, veure l'Esiqi un dia sí, un dia no, ja era prou motivació per acceptar.

Vaig dir que sí sense ni tan sols negociar un sou. L'Egreris em va mirar als ulls i va dir:

- "Mira noi, no ho faig mai això, però et veig noble, ferm i espavilat. A més, has estat prou valent per foragitar tres llops. Et pagaré la feina d'un sol cop. Estem d'acord? Vine."

Em va dur fins a l'estable i d'entre els diversos cavalls que tenia, em va ensenyar un de jove. Mentre l'acariciava, em va dir:

- "Mira Ofiq, aquest cavall és la teva paga. És teu. Té set anys i està sa. Encara és jove i fogós, com tu. Però és un bon cavall i et farà bon servei. Si l'acceptes com a paga, és teu. Ja el tens preparat per a muntar-lo. Saps muntar?"

Vaig dir que sí, però sols m'havia fixat com ho feia el meu pare. M'agradava la idea d'aquella "paga" i vaig acceptar també.

- "Es diu Sambara, cuida-me'l".

- "Ho faré Egreris. Gràcies."

Així es va resoldre el problema de com tornaria a casa aquell dia i els següents. Ja no depenia de les anades i vingudes del Gamir. Aquell cavall i jo ens vam avenir des de llavors, i vam fer el camí a casa mansament, mentre revivia cada mirada que l'Esiqi i jo ens havíem fet.