A la meva sala, il·luminada sols per unes poques espelmes, i abrigat amb una manta de llana de la mare, vaig treure el llibre d'en Raddas. Se'm va obrir precisament per la pàgina on començava el capítol titulat "La història d'en Numar i en Tibiq. El fill de la gran guerra."

No hi volia dedicar més de cinc minuts de la meva vida, en aquest cas, literalment. Però el que vaig llegir em va captivar tant, que vaig perdre tota noció del temps. No us puc transcriure aquí tot aquell capítol, però us intentaré resumir allò que em va deixar la sang gelada.

Segons explicava el llibre d'en Raddas, fa anys, hi va haver una guerra important, la gran guerra, entre una coalició de senyors contra una invasió de gent de terres llunyanes. Allí es van conèixer en Tibiq i en Numar. Ell era un oficial veterà i en Tibiq tot just havia estat enviat a servir.

En Numar tenia els seus "negocis" paral·lels durant el conflicte. Sabia allò que els soldats necessitaven i on trobar-ho en temps de guerra. En Tibiq era un jove idealista. Molt hàbil amb l'espasa, però no prou encara per sobreviure. En Numar va veure alguna cosa en ell que li seria útil.

Per tant, el va voler "ajudar". Li faria de mentor. Precisament, un dels "proveïdors" habituals d'en Numar era en Raddas. En Numar havia obtingut el "Llibre dels fets passats i futurs" feia uns pocs anys, en el saqueig del palau d'un governador de les terres d'orient.

Els "negocis" que feia en Numar amb en Raddas solien tenir a veure amb mercaderies espoliades i sovint amb presoners de guerra. Pel que sembla, la guerra té el poder de canviar a les persones, o potser de deixar que mostrin allò que realment són, sense témer represàlia.

En Tibiq va acostumar-se a fer de mitjancer i a "arreglar" els encàrrecs d'en Numar. En aquell temps, en Raddas no estava tan interessat a guanyar temps, sinó en guanyar poder. Pensava que així podria decidir sobre la vida i mort de molta més gent. I en Numar li era útil.

De tota manera, en Raddas sempre li recordava a en Numar que ell havia de cobrar-se vides. I que un dia li reclamaria la vida d'algú molt estimat. En Numar no en volia sentir a parlar, d'allò. I va advertir a en Raddas que si tocava la Sione, que l'esperava a casa, el mataria.

Una tarda d'estiu, en Numar i altres oficials van rebre l'ordre d'atacar les viles de la vall que feia de frontera entre els dos territoris. L'última batalla havia fet estralls a l'exèrcit enemic i havien fugit dispersats. Era el moment de guanyar territori i demostrar qui eren.

Ho van fer a sorts, i a la companyia d'en Numar i en Tibiq li va tocar atacar una vila concreta, la vila d'Anabushi. En Numar semblava preocupat, estrany en ell. Sols es tractava de fer una incursió i, tal com havia acordat amb en Raddas, assassinar homes, dones, vells i nens.

En Numar era un veterà i coneixia la zona. Ja hi havia combatut, allà més d'un cop. L'endemà, amb l'aroma característic del trenc d'alba i amb la companya disposada a la batalla, va començar la marxa cap a la vall. Les ordres eren clares. No hi hauria cap mena de compassió.

El botí el repartiria en Numar entre els soldats. Ell es quedaria la major part i en Raddas la convertiria en or, gràcies als seus molts contactes. En arribar a la vila, uns pocs homes ja grans van sortir a enfrontar-los. No van ser cap destorb per a uns soldats experimentats.

Amb uns pocs gestos militars va repartir la soldada estratègicament per a cobrir el poble i que no pogués escapar ningú. Ho havien de cremar tot, un cop fet el botí. El mateix Numar es va reservar una de les cases en particular, es va avançar als altres i va entrar-hi, decidit.

Els altres van fer el mateix en les cases que els havien estat assignades, entre ells, en Tibiq. Però tot just entrar a la casa que havia de saquejar la va trobar completament buida, i semblava que feia temps que era abandonada. Així que va girar cua i va anar a trobar en Numar.

Mentrestant, en Numar havia entrat a la casa que havia triat. i allí hi havia una dona, que pretenia amagar-se. Quan aquesta el va veure, es va tranquil·litzar i va sortir del seu amagatall. Va dir:

- "Numar! Sort que ets tu! Treu-me d'aquí. Salva'm si us plau! Amaga'm!"

En Numar, amb veu trista, va respondre:

- "No puc, Zeia. Aquest cop no. No pot quedar ningú. Són ordres. Em sap greu."

- "Ens mataràs?"

- "Qui més hi ha aquí, Zeia?"

- "El teu fill, Numar, va néixer tot just fa quatre llunes." Va treure de l'amagatall un bebè embolicat en teles.

En Numar no s'ho podia creure. Què deia aquella dona? Aquell bebè podia ser fill seu, havia estat en campanya per la contrada i coneixia la Zeia d'altres vegades. Havia estat amb ella més d'un cop, i per això havia triat entrar ell a aquella casa. Just llavors va entrar en Tibiq.

Espantada, la Zeia va córrer cap en Numar, i pensant en Tibiq que aquella dona l'atacava, va usar la seva espasa i, amb una estocada precisa, se la va clavar a l'abdomen. La Zeia va caure a terra ferida de mort, i sols va poder gemegar:

- "Numar, salva el teu fill!"

En Tibiq va veure llavors el bebè, va mirar el Numar i el Numar a ell. Es van congelar dos o tres segons, i en Tibiq va dir, nerviós:

- "Va Numar, matem el nen i marxem d'aquí." En Numar estava com paralitzat. Es va acostar al nen molt lentament mentre desenfundava l'espasa.

El va mirar als ulls. En Tibiq esperava una estocada i marxar. Però en Numar va agafar el nen, es va girar, i li va dir a en Tibiq:

- "Aquest nen no morirà. Almenys avui". Li va donar a en Tibiq.

- "Té, agafa'l i emporta-te'l. Amaga'l d'en Raddas. Que ningú et vegi. Són ordres."

- "Estàs boig!" Li va recriminar en Tibiq.

- "Fot el camp! Que no et vegi ningú. Amaga't. Ja et sabré trobar. Sobretot en Raddas no n'ha de saber res."

En Tibiq va obeir. Ja havia fet altres encàrrecs estranys, però no com aquell. En Numar, va abraçar la Zeia i li va fer un petó.

Va arreplegar algun objecte de valor de la Zeia i va calar foc a la casa. L'espetec del foc i l'olor de fum dibuixaven el paisatge d'una vila devastada com tantes altres. En Numar semblava absent mentre la companya retornava al campament. Ningú va notar l'absència d'en Tibiq.

Ningú, és clar, excepte en Raddas. Amb la primera llum del matí, quan en Numar sortia de la seva tenda el va trobar allí, repenjat a un arbre amb el tall d'una flor entre les dents. La va escopir i va preguntar, molt seriós:

- "On és en Tibiq, Numar?" En Numar no va improvisar.

- "No hi és, a la seva tenda?"

- "És evident que no. No em prenguis per imbècil, Numar. On és en Tibiq?"
- "Deu haver sortit del campament a pixar o vés a saber." Va somriure. En Raddas no.

- "A veure Numar. Tu saps que amb mi no s'hi juga. Jo pregunto, tu respons. On..."

Va sonar la trompeta de diana. En Numar, va mirar en Raddas i va dirigir-se al centre del campament a passar revista a la companyia. Mentrestant, a tocar de la muntanya en Tibiq havia trobat una coveta on arrecerar-se aquella nit. Va despertar amb aquell bebè adormit als braços.

Un cop passat revista, en Numar va enfilar cap als voltants del poble, sempre assegurant-se que no era seguit per ningú, especialment per en Raddas. Com a excel·lent rastrejador va saber trobar l'amagatall d'en Tibiq i el nen.

- "Per fi!" Va dir en Tibiq en veure'l. "Ja em diràs què vols fer. Perquè jo no li puc donar el pit a aquesta criatura. Estàs boig o què? El teu fill? Aquestes dones tenen fills de tothom. A saber de qui deu ser en realitat."

En Numar va fer callar en Tibiq tan sols dedicant-li una de les seves mirades d'autoritat. Va agafar el nen en braços i en va reconèixer, com havia fet el dia anterior, unes faccions familiars. Alguna cosa més enllà de qualsevol explicació li deia que era fill seu. Havia de pensar alguna solució i ho havia de fer de pressa. El seu cap anava a mil. Van sentir passes.

- "Vaja, vaja, vaja... sorpresa rere sorpresa... el Tibiq ha parit aquesta nit!"

La ironia barroera d'en Raddas es va fer present.

- "D'on surt aquesta bestiola? Has caçat esmorzar per l'amo, Tibiq? On mengen dos mengen tres. Deixeu que faci jo la foguera."

En Numar es va apartar.

- "Vols callar Raddas? El nen no es toca."

- "Ah, vols dir que aquest joguet és teu? L'has tret del botí? Recorda que jo en tinc una part. Tenim un negoci."

- "Aquest nen no és del botí. És fill meu. Ni el tocaràs."

Va dir nerviós en Numar. En Raddas va seure en un roc i va dir:

- "Veus? Aquesta és la part del negoci que més m'agrada. La negociació. Aquest nin estava en aquesta vila. Tu te'l vols quedar, però em pertany una part. Com hem fet amb tots els presoners que hem venut com esclaus: Tu una part, jo una altra. El negoci ha estat sempre aquest. I diguem que, tu ja ho saps, em deus una mica de vida. I mira, si és vida teva, doncs millor. Ja em consideraré pagat."

- "No et penso donar el nen, Raddas. Tingues-ho clar." Va dir el Numar.

- "Bé, tècnicament, el nen és en part meu. Tu ahir ni sabies que existia. No és tan important. Serà com si mai no hagués existit. A més, què en faràs? Aquest nen necessita que el cuidin, i tu no tens pits i estàs en campanya. Morirà abans de fer els sis mesos. Saps que em puc encarregar d'ell. Per tant, et faré una oferta."

- "Ja les conec, les teves ofertes, Raddas."

- "I saps que sovint no són tan dolentes. Si no, no faríem negocis tu i jo."

En Raddas sempre ho feia anar de manera que semblava tenir raó. I avui, en tot el que deia, la tenia. Va prosseguir:

- "M'enduré aquest nen. M'encarregaré que el cuidin, que creixi sa, content i feliç. Que rebi una educació i que no li falti de res. Em serà útil en el futur. Seré com el seu tiet. El tiet Raddas. M'agrada com sona! A canvi, et consideraré el deute pagat. I no t'emprenyaré més amb aquest tema."

En Numar sabia que en Raddas tenia raó. Ell no podria cuidar el nen.

De fet, les úniques o l'única oportunitat del nen era la sortida que en Raddas oferia. En Numar i en Tibiq ho sabien. Per tant, en Numar va dir:

- "No. A part de perdonar-me el deute, em deixaràs tranquil. S'han acabat els negocis entre tu i jo. Hem fet massa coses. No vull que el nen visqui la guerra, ni que sigui un soldat. Vull que visqui bé i que mai sàpiga què li va passar als seus pares. Li donaré el "Llibre dels fets passats i futurs" a en Tibiq, i ell el custodiarà. I no vull que arrosseguis en Tibiq on m'has arrossegat a mi."

En Raddas va pensar uns segons en el que acabava de dir en Numar i va parar la mà en senyal d'acceptar-ho:

- "Tinc fama de mentider, però en els negocis sempre compleixo. En Tibiq és testimoni d'aquest pacte que quedarà registrat per sempre en el 'Llibre dels fets passats'."

- "Tenim un pacte."

Va dir en Numar mentre allargava la mà i la fonia amb la d'en Raddas. Tot seguit va besar aquell petit, sang de la seva sang, i el va lliurar als braços d'en Raddas. En Tibiq recordaria sempre les llàgrimes d'en Numar mentre en Raddas marxava amb el nen.

Cap mot. Sols l'eco sord de les passes de dos soldats vençuts ressonava en el camí de retorn al campament. L'olor de cendra encara en l'aire evocava la condició en què estava el cor d'aquell home que ja no seria el mateix, i del soldat que havia compartit la seva pitjor derrota.