El "Llibre dels fets passats i futurs" se'm va tancar pausadament després d'haver llegit l'última renglera. Podria haver seguit furgant en el passat previ al que havia llegit, però ja en tenia prou per entendre un mica el pinyol amarg que en Numar havia dut dintre tant de temps.

També havia entès per què en Tibiq tenia el llibre. Tot i que no em quadrava amb el que en Nassur m'havia dit, que en Tibiq mai no havia tingut aquest llibre. M'ho hauria d'explicar. Vaig girar el cap i vaig veure en Raddas, mirant-me fixament, amb un rellotge de sorra al costat.

- "Quant de temps he estat?" Vaig preguntar.

- "Trenta-cinc minuts." Em va dir en Raddas.

Va fer dues passes cap a mi i va prosseguir:

- "Has d'anar amb compte amb aquest llibre. Enganxa. He vist persones morir de velles llegint el futur. Vés amb compte les pròximes vegades."

Va prendre el llibre, el va ficar dins la seva caixa, el va embolicar amb els draps i el va deixar amb certa cerimònia sobre la tauleta que hi havia a la banda oposada de l'altar del Llibre de Saviesa. Vaig sospirar. En Raddas, simplement es va fondre en la foscor.

Els meus somnis, aquella nit, van guanyar en realisme i complexitat. Vaig tornar a aparèixer al mig del cercle de pedres. Era sota la mirada de nou persones, una per cada pedra. La seva figura era viva dins la pedra. Uns semblaven guerrers antics, altres semblaven místics.

La seva mirada em recordava la del Nassur. Vaig mirar la pedra que duia el seu nom i, efectivament, ell hi era dins. Algunes cares no es veien bé. Però en una vaig reconèixer el meu pare. Impossible! Vaig despertar. Cantava el gall. Com cada dos dies, tocava ajudar l'Egreris.

Tenir el Sambara em permetia desplaçar-me amb llibertat, però trobava a faltar les converses amb en Gamir. Un cop a ca l'Egreris, després d'un bon matí de feina, era costum que em quedés a dinar. Un cop dinat, l'Esiqi em venia a acomiadar abans que tornés cap a casa.

Cada cop ens allargàvem més, en els comiats. La Sardaq es va adonar de seguida, i li ho va fer veure a l'Egreris. Quan va assumir el que podia estar passant, i passava, em va començar a veure diferent. Menys com a promesa, i més com amenaça. Més endavant ho entendria.

El que vaig aprendre, d'aquells dinars, és que l'Egreris va ser un refugiat de les guerres entre senyors. Havia defugit la gran guerra i s'havia establert a Griansa, on va conèixer a la Sardaq. Era una família humil que havia prosperat amb molt d'esforç per part de l'Egreris.

L'últim que volia era veure la seva filla passar el que ell havia hagut de passar. De fet, tenia ja pensats un parell de nois de famílies benestants de Griansa. Ho tenia tot planejat, l'Egreris. Tot, menys jo. Aquest no era un home que dissimulés, ja m'ho havien advertit.

Molta gent el temia. Però a mi no em feia por. En algun moment de la vida, havia perdut la por. M'era completament innecessària. De vegades podia sentir una petita fiblada, però no podia amb mi. Com més difícil la situació, més fred mantenia el cap. Ja tindríem ocasió de parlar.

Vaig tornar directament a casa a reprendre el "Harumu Nukit" amb en Nassur. Tan bon punt el vaig invocar, en Nassur, sense dir ni hola, em va fer seure. Em va dir:

- "Què has fet, Ofiq?"

- "Què vols dir, Nassur?"

- "Ho saps prou bé. Et vaig advertir sobre en Raddas. Per què? No et vaig dir que t'ho explicaria? Per què has regalat més de mitja hora de la teva vida? Saps com de valuós i important és cada segon?"

- "Ho necessitava saber, Nassur. I necessitava saber-ho ja."

- "Em sap greu. Cada cosa al seu temps. No vulguis córrer massa, o ensopegaràs. Et torno a advertir d'en Raddas. No li segueixis el joc. En el seu joc, sempre perdràs."

- "D'acord Nassur. Però en el teu joc acabo amb més preguntes que respostes. I no m'agrada."

- "I vols dir que no és exactament això, la saviesa? Que les respostes infantin més preguntes? Vinc d'un lloc, Ofiq, on pots tocar la saviesa com ara et puc tocar, o tocar un arbre. Aquí la viviu com una entelèquia. Jo vinc d'un lloc on pots mastegar-la. Hem vingut a instruir-te i a preparar-te. A guiar-te en tot allò que ha de venir. Però m'has d'escoltar i ser pacient. I ara, has de saber que demà no has de tenir por. Ni en els dies que venen. Tens preguntes i te les respondré. Però demà, sobretot, no tinguis por. Serem amb tu."

- "Jo no tinc por de res, Nassur. I ho saps."

- "Sé que ets valent. Sols et dic que no tinguis por de la bruixa."

El llibre es va tancar i el Nassur va esvair-se com el fum. Sols em faltava barallar-me amb una bruixa. Per què jo? El meu deure és defensar el poble també de bruixes? Sóc un simple aprenent de guerrer. Havia de confiar en el Nassur i no en el Raddas. De quina bruixa em parlava?

No trigaria massa a saber de què em parlava en Nassur. Tenia ganes de parlar amb en Gamir, així que vaig baixar al poble. Quan vaig arribar vaig veure un grup esvalotat en el qual destacava en Fanlere amb una cara descomposta. Va ser veure'm i va deixar el grup per atansar-se'm.

Va venir corrents i em va dir, nerviós:

- "Hem de parlar, Ofiq!"

- "Què et passa? Què ha passat?"

Em va demanar d'anar a la casa de l'entrada on ens reuníem. Allà, asseguts en privat em va dir:

- "El que t'explicaré no ho he explicat a ningú. I ho negaré si m'ho atribueixes. Però ho has de saber. Ets el protector del poble."

Es va fregar la cara de pura tensió. Mai no l'havia vist així. Va seguir:

- "Deixem el poble. Marxem. No vull que prenguin mal."

- "Fanlere, què ha passat?"

- "Ahir a la nit. Feia estona que dormíem. Un soroll em va despertar. En obrir els ulls, vaig veure una claror que entrava per la finestra, com si hi hagués foc. Quan vaig mirar fora, hi havia tres encaputxats a cavall, amb torxes. Parlaven un idioma estrany. Em van mirar i van llençar una torxa a terra. Vaig baixar corrents per apagar-la. I en ser a baix, no hi havia ni rastre. De res. Ni torxa, ni cavalls, ni els vaig sentir marxar. Vaig agafar un llum i un bastó, ja saps que no m'agraden les armes, i vaig sortir a rondar la casa, per assegurar-me que no hi havia perill. I quan vaig arribar al meu corralet..."

Va fer una pausa per intentar controlar un sanglot.

- "... Ofiq, totes les gallines tenien els caps arrencats, i els conills, els ànecs, tots. Era tot esquitxat de sang. Aleshores vaig sentir una veu just al meu darrere, una veu de dona que semblava dir unes paraules estranyes. Vaig girar-me i no hi havia ningú. Sols a terra un dibuix que semblava una gran erra. No sé què vol dir, això. Jo no vull problemes."

- "Em sap greu, Fanlere. Potser... sabries reconèixer la veu?

- "No. No m'era una veu coneguda."

- "O el que deia. Recordes el que deia?

- "No ho sé, Ofiq. Potser sí... sonava com 'Ushmara dosmin ureqe' o alguna cosa així."

Ell no ho sabia però, en el llenguatge del llibre, "Useimara dusemin Ureke" significa "pagaràs pel que has fet, per Urek".

- "I vas poder entendre el que deien els homes a cavall?"

- "No. Estava massa adormit i espantat. No vaig entendre res ni del que deien, ni del que passava. Però jo no vull problemes. Tinc família a tres pobles d'aquí i ens n'anirem tan bon punt tingui preparat tot. Estimo els meus fills i la meva dona i no deixaré que els passi res."

Va prosseguir:

- "Ofiq, potser em diràs que estic boig, però quan vaig baixar es podia sentir la fredor de la mort, com si fos un cementiri. És alguna cosa maligna i no hi vull tenir res a veure. Avui mateix els ho diré a tots els altres. Marxem. Us desitjo molta sort."

Es va aixecar i va sortir sense ni dir adéu, tot just quan entrava en Gamir. Ni el va saludar, d'ofuscat que anava.

- "Diu que deixen el poble, Gamir."

- "Què? Però què ha passat?" Li vaig repetir la història ometent els passatges més esotèrics.

- "Només per això? És un cagat."

És curiós que no l'havia sentit mai parlar així d'en Fanlere. Jo sols desitjava tornar a casa i invocar al Nassur per saber alguna cosa d'aquelles paraules que havia dit la veu misteriosa.

- "Gamir, vaig a veure què ha passat. Podem parlar a la tarda tu i jo?"

- "Clar que sí."

Vaig passar pel costat de la casa d'en Fanlere i allí eren els seus dos fills adolescents netejant el corral i enterrant carcasses dels pobres animals. Els meus pensaments volaven. Havia reconegut la erra a terra. Era la que havia vist en els meus somnis del cercle de pedres.

Vaig tornar a casa i just a l'entrada, davant del porxo, hi havia dibuixada a terra exactament la mateixa erra que ocupava els meus pensaments. Però aquesta, en el centre, hi havia el cap ensangonat d'una gallina unida pel coll a la d'un conill. Fastigós i desagradable.

Però... pensava que l'idioma del llibre sols el coneixia jo. Aquesta bruixa devia conèixer-ne l'existència. Fins on devia saber? Qui era aquest Urek? I què significava aquesta erra? Per què en Fanlere i jo? Dins meu començava a lligar caps. Vaig sentir una veu:

- "Harumu Nukit".