Tenien a la vila una dona, la Míria, que havia quedat vídua feia poc, i no tenia fills que la cuidessin. Havia vingut al poble per casar-se, i no tenia ningú més aquí. Li van oferir a la mare que visquéssim amb ella i que en tinguéssim cura. Jo m'hauria d'encarregar del tros. 

Com que estàvem sense pare, dos d'ells s'encarregarien d'ensenyar-nos tot el que calia saber. En Modiq seria mentor del Jan. Mentre que a mi em van proposar en Tibiq, el que havia estat soldat. Ens va semblar perfecte. Qualsevol cosa hauria estat millor que l'infern d'allà fora. 

Tot semblava ser com ens havia explicat tantes vegades el Joshe. En aquest poble s'ajudaven. Quan no tens res més a perdre és quan t'adones de l'envergadura de cada petit gest de bondat humana. I aquell va ser un gran gest. Podríem tornar a començar. Un miracle, deia la mare. 

El fet que el Joshe conegués la mare va ajudar que ens fessin confiança. No sabíem com agrair aquesta rebuda. Ajudaríem una vídua estimada al poble i el poble ens donaria una oportunitat, potser una vida. En Numar esperava fora. Es va alegrar molt que tot hagués anat tan bé. 

En Joshe i en Gamir, el seu fill, ens van acompanyar a ca la Míria. I allí vam conèixer aquesta dona excepcional. No semblava necessitar gaire ajuda. Tot i que se la veia ja gran, conservava un fort caràcter, i un cabell blanc, aspre. Tenia aspecte d'haver estat més corpulenta. 

En Modiq venia a casa a ensenyar el Jan un munt de coses. Del Tibiq, us en podria explicar mil històries. M'explicava cada cosa... Em va ensenyar molt també però, sens dubte, va alimentar el meu desig de veure món. Un desig que potser venia del fet de no haver sabut res del pare. 

No li volia preguntar a la mare. Ella semblava que anava oblidant el passat. Tenia moltes converses amb la Míria i amb el Joshe, que també venia sovint. Semblava que trobava un cert grau de felicitat. Jo no. Un dia, de camí al tros, vaig voler estirar de la llengua en Tibiq. 

I, com que sempre explicava batalletes i semblava saber-ne de tot, li vaig preguntar sense embuts: 

- "Tibiq, qui ens van atacar? I per què? Per què a nosaltres?"

En Tibiq va callar. Era estrany perquè era molt xerraire, li agradava escoltar-se. 

- "Va Tibiq, que ja sóc gran". Vaig insistir. Em va mirar de reüll i em va dir:

- "Shht, calla, has escoltat els ocells? Quan canten així, és que l'estiu portarà pluges abans que toqui. El vell Samir sempre deia...". Va estar una hora xerrant de com li canten els ocells al temps i perquè fem bé d'escoltar-los.

Sí, m'agradava escoltar-los. Però jo volia saber què havia passat. Vam treballar junts el tros tot el matí i, durant el mos, li vaig tornar a demanar, i vaig afegir: 

- "Un dia ho sabré i, aquell dia, m'agradaria que fos dels teus llavis. No crec que ningú m'ho expliqui millor." 

Això devia afalagar-lo. I, al mateix temps, se sentiria en deute amb mi. Coneixia una veritat que jo tenia dret a saber. Per tant, va començar a dubtar entre obrir la boca o callar. Amb ell, aquesta disjuntiva era de sola direcció. I tots dos ho sabíem. 

- "Vols saber la veritat?" 

- "És clar, Tibiq", vaig respondre. En Tibiq va mirar-me fixament i amb una veu pausada, que contrastava amb la seva xerrameca nerviosa habitual, em va dir:

- "La veritat és que no ho sé, fill. Igual va ser una baralla entre senyors, una venjança. Vols que et digui el que penso?"

- "Digues."

- "Crec que mai no ho sabràs. Això és cosa de senyors, no de camperols." Va dir en Tibiq.

- "Però tu has estat soldat. Has vist el món, el castell... És veritat que vas conèixer el Rei?", vaig remugar-li jo.

- "No. No és veritat. Però una vegada el vaig veure."

- "I el vas saludar? Com és? Què et va dir?". Em tenia molt encuriosit.

- "El vaig veure de lluny, fill. No et creguis tot el que et diuen".

- "Tibiq, jo no vull que em passi el que li ha passat al meu pare. Vull saber defendre'm i defendre els meus. Ensenya'm!", li vaig llançar.

- "Què vols que t'ensenyi? Vaig ser soldat, sí, i què? Fa massa temps, d'això. Va, que tenim feina, no ens encantem!".

Així va tallar la conversa en Tibiq. Ho vaig intentar més cops, però ell fugia d'estudi. Vaig ser tossut. Ell ho era més. Llavors és quan ve la vida i fa el que vol.