Vaig llevar-me d'hora i vaig fer cap a ca l'Egreris. Era dia d'ajudar-lo i de veure la seva filla, la meva cada cop més estimada Esiqi. El Sambara era un animal magnífic. Semblàvem estar perfectament compenetrats pel poc temps que dúiem junts. Vam sortir quan el Sol despuntava.

L'Egreris em va rebre amb una cara més agra del normal. No era un home afable, tot i que amb mi ho era. Entendria aquest canvi un temps després però, aquell dia, vaig sentir que se'm tancava una altra porta. A més, em va dir que marxés més d'hora, per tant no dinaria amb ells.

Sols vaig veure l'Esiqi de lluny. Feia cara com que havia passat alguna cosa. Però que no me la podia explicar. Semblava que tot es complicava al meu voltant. Vaig tornar a casa i, després de fer un mos, vaig fer cap el poble per intentar trobar en Gamir i parlar de tot plegat.

I tant que el vaig trobar. I feia cara d'espantat. Em va dir que havíem de trobar en Modiq i parlar els tres. Vam anar a casa seva i ens va fer passar. Estava sol. Ens va dir:

- "Veniu, és aquí." I ens va guiar al darrere de casa seva. Jo no tenia ni idea de què ens parlava.

Al seu pati vam veure a terra el dibuix d'una altra gran erra fet amb sang. En Gamir va dir:

- "Idèntic al de casa meva."

- "Què dius Gamir! Tu també? Us ho he dit! Ha estat la Menegart!" Ella em va amenaçar!"

- "Ofiq! Calma't! No pot ser això que dius. Hem parlat amb l'Amagur."

-"Clar que pot ser. Ella és la bruixa!" Vaig respondre indignat.

En Modiq em va agafar de les espatlles i amb el seu to calmat em va mirar als ulls mentre deia:

- "Mentre et va passar allò, la Menegart i l'Amagur eren a casa de ta mare." Això em va deixar sense resposta.

Va prosseguir, dirigint-se al Gamir:

- "Això no m'agrada gens. Des de la mort d'en Tibiq la meva dona vol tornar al poble dels seus pares. I crec que ara que marxa en Fanlere, nosaltres farem el mateix."

- "Què? També marxeu?" No ho podia entendre. Sentia com si tot s'esfondrés.

En Gamir va respondre al Modiq:

- "Ja ho sé, la meva dona pensa igual, com que són germanes i tenen els pares grans, fa temps que em diu d'anar-hi, també."

- "Què dius, Gamir?" Vaig saltar.

- "Ofiq, el poble ja no és el que era. El meu pare ja no hi és. Tot ha canviat molt. Està a punt d'arribar un nou cap, enviat pel Senyor, i no vull comparacions odioses. I això ja és la gota que fa vessar el got. Crec que és el temps de prendre una decisió. Esperarem que arribi el nou cap. Quan arriba, Modiq?"

- "D'aquí a tres dies." Va confirmar.

- "Ja mateix. Demà reuniré el Consell i comentarem tot això, abans que arribi el nou cap." Va reblar en Gamir.

Jo no me'n sabia avenir. Què estava passant? Tot el meu món es capgirava de nou. Just quan podia començar a redreçar la meva vida, tot s'esvaïa. Vaig marxar d'allà.

De camí a casa em vaig creuar amb en Jiris i en Jecto, el fill gran de l'Amagur, que baixaven conversant. En Jecto em va dedicar un somriure de fingiment i va seguir camí. En Jiris va acostar-se a mi per dir-me:

- "Deixa d'acusar a aquesta família. Són gent estimada al poble. Ja ho eren abans que tu nasquessis. Estàs ofuscat. Crec que tanta mort t'ha trastocat. Crec que no hi toques gens, de fet. No sé si estaràs en condicions de seguir sent el protector gaire temps. Bé, ja ho parlarem quan l'Amagur sigui al Consell. Cuida't molt la salut, Ofiq."

Sincerament, no sé si parlava amb en Jiris o directament amb l'Amagur. Vaig seguir camí. Em sentia estrany. Perdut. La seguretat que rebia del llibre i del Nassur, ara eren no-res. Vaig tornar a provar la daga del "Harumu Nukit", però no funcionava. Havia de pensar què faria.

Vaig anar a veure la mare i en Jan, el meu germà. Em van confirmar que l'Amagur i la Meneqart havien estat amb ells mentre jo, suposadament, la tenia al davant de casa maleint-me. Després del que havia vist, a mi no se'm feia estrany res. Però era inexplicable per a la resta.

De retorn a casa, vaig notar un buit invisible dins meu. Una solitud extrema. Era tancat a una gàbia, jo sol, amb el drac, la bruixa, el mal. Potser en feia un gra massa? Potser tot era bogeria? Potser estava realment trastocat? Vaig notar un sentiment estrany en mi. Era por.

Vaig recordar les paraules que em va dir en Nassur: "No tinguis por". Mai no m'havia deixat paralitzar per la por. Ara tampoc ho havia de fer, però... em sentia tan sol. Era com si totes les solituds que havia viscut se m'ajuntessin ara en una de sola. M'havia de sobreposar.

Em vaig llevar després d'una nit de malsons recurrents on tots els misteris que m'envoltaven semblaven jugar amb mi. Era esgotador. No descansava bé. A més, la meva ment havia entrat en una espiral obsessiva que es veia alimentada per cada pensament sobre l'Amagur i la Meneqart.

Vaig baixar a fer-me un bany al riu. Quan em submergia era com entrar en un altre món de pau, on tot el que m'assetjava no existia. Després de dues o tres capbussades, en treure el cap vaig notar alguna cosa estranya. L'aigua baixava vermella! Tot el riu es va convertir en sang!

Em vaig espantar. Va ser una reacció irracional. Vaig sortir corrents del riu, tot tacat de sang! Just pujar a la ribera em vaig girar i el riu tornava a baixar transparent. I el meu cos estava perfectament net. Què passava? Em tornava boig? Un cop vestit, vaig baixar al poble.

Estava trasbalsat. Segur que tothom m'ho notava. Vaig anar a veure en Gamir. Em va dir que el Consell es reuniria immediatament per parlar de tot el que succeïa. Vam anar junts a la casa del Consell mentre esperàvem la resta del grup. Era evident que estàvem tots alterats.

Un a un van anar arribant: en Jiris, en Fanlere, en Modiq i en Gemle. En Gamir va prendre la paraula.

- "Estimats companys i amics. Ja són molts els esdeveniments tristos que, d'un temps ençà, han ferit la vila. Difícilment hem pogut superar un, que ja ens colpeja un altre. I ara sembla que revivim un d'aquells fets antics dels quals ens parlaven els avis quan érem petits. Però ara, malauradament, no són contes. Parlo per en Fanlere, en Modiq, en Ofiq i jo mateix, que hem trobat un signe arcà dibuixat a casa nostra. Un símbol de bruixeria antiga. Ningú de nosaltres vol esbrinar si és o no un malefici. I és un fet que en Fanlere ja ha dit que ens deixa. I l'entenem. D'igual manera, com sabeu, la meva esposa i la d'en Modiq, germanes de l'Ylie, l'esposa d'en Tibiq, tenen els pares vius en un poble a diversos dies de camí. Elles han parlat i, tant en Modiq com jo hem decidit traslladar-nos allà on serem més útils. Són gent gran que necessiten ser cuidats. En Joshe també ens ha deixat i no és clar encara com va morir. Tanmateix així ha estat. I a mi, del poble, sols em queden els records. Demà passat arriba el nou cap que ha nomenat el senyor del poble. Posarem les nostres cases i camps a la seva disposició perquè en tregui una remença del senyor o un rèdit just. Confio plenament que aquest home sabrà jutjar aquest poble. Algú vol afegir alguna cosa més?"

Vaig aixecar la mà i vaig prendre la paraula:

- "No entenc per què no actuem contra aquesta gent que s'està burlant de nosaltres."

- "De qui parles Ofiq?" Va respondre en Gamir amb veu cansada.

- "No és evident? Qui fa això és l'Amagur, la Meneqart i els seus fills! Esteu cecs?"

En Jiris va respondre, irat:

- "Com tolerem que digui això? És l'últim que ha arribat al poble i ens està donant lliçons del que hem de fer?"

Em va mirar:

- "Tens la més mínima prova que han estat ells? No tens ni idea de qui parles. No els coneixes com nosaltres. Estàs boig!"

El vaig encarar i li vaig dir:

- "Aquí tens dues proves. Els meus dos ulls. La Meneqart va venir a casa, em va amenaçar i em va maleir a la cara. Et sembla poc?"

En Gamir va intervenir:

- "Nois. Pareu. No és manera. Ja es veurà. És una època de canvis. Haurem de ser pacients. Si no teniu res més a parlar. Ho donarem tot per dit. Ha estat un honor haver compartit tots aquests anys junts. Cuideu la vila i la gent, i mantingueu-vos units."

Ens vam abraçar als que marxarien. Els temps canvien. El vent del nord havia portat tot això sense avisar.

Els dos dies van passar lentament. L'Esiqi i la resta de la família continuaven distants amb mi a causa del seu pare. Tots els meus intents de fer funcionar el "Harumu Nukit" fracassaven. Al Raddas ni se'l veia. Vaig ocupar-me a meditar molt en cada detall après del llibre. Tampoc podia fer gaire cosa més.

Mentrestant, al poble es va organitzar una petita cerimònia de rebuda al nou cap, ja que venia de part del senyor. El seu carro va arribar cap al migdia. Ell i la seva esposa. Un home gran, però no vell. Semblaven gent senzilla i afable.

Alguns de nosaltres els vam ajudar a descarregar les seves pertinences. Ens vam presentar. Ell es deia Junma, i la seva esposa Trebba. Pares de dues filles casades en el poble d'on venien, ells també feia molts anys que havien sortit d'aquesta contrada, i ara hi tornaven.

D'abans de marxar, de quan eren molt més joves pel que em van dir, coneixien l'Amagur i la seva família, així com també als més antics de la vila. Sincerament, no sabia si tenir esperances. Però jo no marxaria tan fàcilment com els altres. Era el protector del poble, i el protegiria.

En Junma va demanar-nos una reunió per presentar-se i conèixer de prop la situació del poble. La vam organitzar per l'endemà mateix. Em va causar bona sensació. Si una cosa no volia el senyor d'aquelles terres, era tenir viles amb conflictes. Així que vaig tornar confiat a casa.

Vaig anar a dormir d'hora. Feia dies que em sentia alterat i cansat. No us puc dir quina hora era, però escoltava veus a fora i vaig obrir els ulls. Era l'idioma del llibre, i els entenia. Deien "Useimara dusemin. Urek abratta." És a dir: "Pagaràs el que has fet. Urek es venja."