L'endemà era dia d'ajudar a l'Egreris i mirar de veure l'Esiqi. El Sambara era un cavall llest. Em va portar sol, ja que coneixia perfectament el camí. Jo tan sols gaudia de la fresca de l'aire mentre l'aurora pintava una preciosa matinada sobre els camps de la Vall d'Andera.

Seria un dia revelador. L'Egreris s'havia relaxat una mica amb mi. Ell anava assumint que la seva filla i jo teníem alguna cosa que ni ell ni ningú no podria evitar. Se'ns veia en la mirada. En el seu instint de protecció més primari, hi havia la necessitat de saber més de mi.

Reparàvem la séquia, i van començar les preguntes:

- "Ofiq, sembla que passeu una mala temporada a la vila, eh? Sols us faltava allò d'en Numar. Tothom el tenia per un trastocat. Jo no. I ara m'han dit que marxen en Gamir i dues famílies més?"

- "Sí. Massa trasbalsos últimament."

- "Però... tant com per marxar del poble?"

- "Es veu que els pares de les dones han envellit i viuen sols. Marxen a cuidar-los." Aquella era la versió a explicar.

- "Bé, ells sabran. Només us faltava l'Amagur!" Va riure i li vaig seguir el corrent.

- "El coneixes?"

- "I tant. Quina peça! Val més que estiguis de la seva part. És un home molt estricte pel que l'interessa. Ah, i a més teniu un nou cap, oi? El Junma."

- "Caram Egreris, estàs al cas de tot."

- "Noi, aquí cal saber-ho tot. T'evites sorpreses. Sàpigues que el Junma és bon home."

- "A qui no coneixes tu, Egreris?"

- "Fa molts anys que sóc a la vall, noi. Les filles d'en Junma i l'Esiqi jugaven juntes de petites. Mira si el conec." Jo era a la séquia, amb aigua fins als genolls. L'Egreris es va ajupir i no es va poder estar de dir-me el que em volia dir:

- "Mira noi, sé el que la meva filla i tu us porteu entre mans. I jo no vull que ella tingui una vida com la meva. Vull que visqui bé i feliç. Que no li falti de res. I tu ets un nouvingut. Un pelacanyes que no té on caure mort. Sí, sé que has heretat les propietats d'en Tibiq. I també sé que ets treballador, valent i sembles honest. Però hi ha alguna cosa que se m'escapa i que em té intranquil pel que fa a tu. Així t'ho dic. A la cara."

Es va fregar el nas per espantar una mosca i em va mirar amenaçadorament:

- "Si fas patir la meva filla, et mataré."

Va prosseguir:

- "Demostra que ets allò que sembles ser, i demostra que vals prou per a la meva filla, i no m'hi oposaré. Tot i que no dubto que pot aspirar a algú millor, en aquestes coses no hi ha llei. I jo no l'obligaré a fer el que no vulgui. Però recorda, si em falles..."

- "... Em mataràs." Li vaig acabar jo la frase.

- "Exacte."

Va ser una conversa estranya, però no puc dir que fos la més estranya que havia tingut últimament. El cas és que el sentit de la conversa m'havia alleugerit. Vam avançar força aquell matí, tot i l'estona que vam estar parlant.

Suposo que quan canvies l'esperit amb què vius les coses, les coses canvien l'esperit amb què et viuen a tu. M'havia alliberat de la pressió dels atacs de l'Amagur i la seva família. Ja no els permetia que em fessin mal. Per tant, em sentia més relaxat i dormia millor.

En arribar a casa, m'esperava una sorpresa. Allí, a l'arbre davant de casa hi havia l'Amagur, assegut. En veure'm arribar, es va aixecar.

- "Avui no vens encaputxat, Amagur?" Va somriure.

- "Hola Ofiq, anem a fer un volt?" Em va proposar.

- "Cal dur espasa, per aquest volt?"

- "Vinc en pau, Ofiq. Parlem?"

Més mogut per la curiositat que per l'interès en allò que anés a dir, vaig tancar el Sambara i vaig acceptar. Vam agafar el camí del tros. L'Amagur va començar fort:

- "Sabies que vaig conèixer el teu pare? Vaig parlar amb ell diverses vegades."

- "Ah sí? Quin negoci tenies tu, amb el meu pare?"

- "Fa anys, quan va arribar al poble d'on vens, el vaig intentar convèncer que creués a la Vall d'Andera, on vivíem nosaltres en aquell temps. De fet, li vaig dir que l'altra banda de la muntanya era molt més perillosa. Ja veus."

- "Ja veig el cas que et va fer. Sabent com les gastes, no m'estranya que no es refiés de tu."

- "D'haver-me fet cas, ara seria viu." Va tornar a somriure.

- "Ha vingut a parlar-me del meu pare?"

- "No, he vingut a oferir-te la pau."

- "Estàs boig? Després del que heu fet?"

- "Has d'entendre que la meva dona està passant un moment difícil. Els meus fills són bona gent, ja els coneixeràs millor. Et convé conèixer-nos millor i que tinguem pau, tots plegats."

- "No et crec, Amagur. Però jo no m'he oposat al fet que siguis part del consell."

- "I t'ho agraeixo. Ara estarem a la mateixa banda. De fet vull proposar que els meus fills també entrin al consell. Si admeten nois tan joves com tu, ells també tindran dret a ser-ne part."

Aquelles paraules anaven destinades a ferir. Però els seus menyspreus m'eren com l'aire. Va prosseguir:

- "Bé, m'hauria agradat que acceptessis la proposta de pau, però veig que t'entestes en la teva obsessió. No hi fa res. Aviat tots veuran que estàs trastocat des de la mort del pobre Tibiq. Adéu Ofiq."

Mentre marxava, vaig cridar:

- "Records a l'Urek!"

Va somriure.

Estava clar que l'única cosa que buscava era desestabilitzar-me. Li vaig deixar ben clar que no podia fer res que m'afectés. A més, no em temia que intentés res contra la meva mare o el Jan, perquè sabia perfectament que si els tocava, els mataria a tots sense contemplacions.